Mar de guerres

Mar de guerres

El mosaic de la Batalla de Lepant al Museu Marítim de Barcelona.

Grecs, romans i àrabs, cadascú en la seva llengua, li posaren un nom, però el significat de Mar Mediterrània és -més o menys- el mateix: mar que es troba enmig de les terres.

Actualment hi ha vint-i-cinc països remullats per les seves aigües, fet que, podeu imaginar ha portat no pocs problemes de convivència.

Al segle XVI les coses no anaven bé. No entrarem a veure qui tenia raó, perquè penso que ningú la té des del moment que un conflicte es vol resoldre amb violència. Fer una guerra va molt més enllà de dirimir qui la té més grossa, ja que política, economia i religió van fortament lligades.

Detall de diverses fragates en ple combat naval.

Una batalla mítica

En aquells temps els turcs es convertiren en una amenaça pel ja prou delicat equilibri dels territoris de la cristiandat. Amb la invasió de Xipre, el Papat va decidir embolicar tothom i posar en marxa la Santa Lliga, que no és la banda elàstica que subjecta les mitges d’una santa, sinó una cosa més preocupant. Es tractava de culpabilitzar algú de la crisi de la cristiandat i, ja posats, recuperar l’hegemonia sobre el mar.

La monarquia hispànica amb un Felip II i un Joan d’Àustria que es fregaven les mans amb tot el que aconseguirien, a més de Venècia, els estats Pontificis i altres regnes que també volien sucar, el 5 d’octubre de 1571 van posar al mar més embarcacions de les que hi podien cabre.

La batalla, mitificada convenientment, es coneix amb el nom de Lepant, que és com els venecians havien batejat la ciutat grega de Naupacte, a uns dos-cents quilòmetres d’Atenes. Un no sap ben bé per què la batalla va prendre aquest nom, ja que va tenir lloc al golf de Patres, a cinquanta quilòmetres d’aquesta població.

En realitat, al transcendental conflicte naval sembla que tothom va sortir malparat, però la història cadascú la maquilla al seu gust. Aquí diem que va ser la victòria més sonada de tots els temps i en altres llocs he llegit que només va provocar uns efectes secundaris a llarg termini. Els otomans es van reorganitzar a base de bé, van convertir a l’islamisme l’Imperi Otomà i van sembrar el terror al litoral marítim. A partir d’aquell moment, es posà de moda el crit de “moros a la costa!“.

Mosaic de la Batalla de Lepant. Detall de la fragata de Don Ivan.

Immortalitzant els fets

No són pocs els escriptors i artistes que els anys següents van relatar la gran victòria, cadascú a la seva manera.

Gràcies a les bones relacions comercials amb Itàlia, al segle XVII ens arribà una acolorida paleta que, aplicada a la ceràmica donaria espectaculars resultats mai vistos. Palaus i cases, esglésies i convents utilitzarien aquest recurs per a recobrir parets, terres, altars i escales, arribant a formar grans plafons amb representacions històriques o de sants.

Al segle XIII hi havia un hospital a Valls (Alt Camp) amb una capella dedicada a Santa Anna que, cinc-cents anys més tard, canviaria l’advocació per la del Roser. És en aquest moment que es decora profusament amb dos panells ceràmics.

Un representa una escena que sembla que mai va tenir lloc, en què Pius V lliura el penó de la Santa Lliga que, repeteixo, no és una lligacama. L’altre mural, probablement basat en alguna pintura, mostra la disposició de les naus en el moment d’entrar en combat a Lepant. Recordem que des de Catalunya també s’enviaren naus a lluitar, així que imagino, tothom es feia seva la victòria.

Mosaic de la Batalla de Lepant. Detall de les naus al mar.

Intervenció divina

A la cantonada superior esquerra del mural de la batalla, on es troba l’armada turca, veiem la Verge del Rosari, qui sembla emergir d’entre els núvols. El seu fill atansa un parell de rosaris cap als combatents.

Segons Pius V, va ser per la seva intervenció que es guanyà el conflicte bèl·lic. Va ser ell qui fixà el 7 d’octubre, quan tingué lloc la batalla de Lepant, com a dia de la Mare de Déu del Rosari -també del Roser- o Verge de la Victòria.

A causa d’aquestes connotacions combatives, La Verge del Rosari s’utilitzà convenientment en benefici del darrer règim dictatorial que vam tenir.

Antigament a la Mare de Déu se li atribuïa el títol de rosa i jardí de rosesrosarium en llatí- i les seves imatges es decoraven amb aquestes flors. Els monjos li cantaven avemaries i, per tal de no descomptar-se, se servien d’un cordill amb nusos que amb el temps es coneixeria com a rosari.

No confondre amb la Mare de Déu del Roser, més tradicional a casa nostra i que se celebra el vuit de maig.

Mosaic de la Batalla de Lepant. Detall de la Mare de Déu del Roser.

La còpia

El 1962, nou anys abans de celebrar el 400 aniversari de la suposada victòria naval, el Museu Marítim de Barcelona encarregà a Joan Baptista Guivernau una reproducció del mosaic de la Batalla de Lepant.

Aquesta versió no és exactament igual a l’original. Si les compareu, trobareu que les explosions són aquí molt més brillants i que la fumera dels incendis és blanca i no fosca com als plafons de Valls. A part, hi ha alguna errada de transcripció, com la que l’artista sembla que va confondre una Q amb una C.

Als anys cinquanta del segle passat, Guivernau va recuperar la ceràmica catalana medieval, desenvolupant un ampli repertori iconogràfic, especialment de sants, d’oficis i de rellotges de sol. Probablement coneixeu la font de la Portaferrissa de Barcelona, però trobareu molta obra seva escampada arreu. A tall d’exemple, més avall trobareu diversos enllaços.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Museu Marítim de Barcelona. Avda. de les Drassanes s/n

Saber més

Què veure a prop

Obra de J. B. Guivernau