Per arribar al santuari de Bellmunt, “l’ermita al cel suspesa” que va cantar Verdaguer, es necessiten ganes i bona forma física. La pujada amb vehicle, per una estretíssima carretera plena de revolts, ja té mèrit. Però fer-ho a peu per l’anomenat Camí Vell, és un acte d’heroisme.
Un empinat, pedregós i pràcticament sense senyalitzar corriol, sovint desdibuixat pel pas del temps, de la gent i de la manca de manteniment, et pot trencar les cames i la moral.
Costa de creure que aquest fos el camí utilitzat pels fidels de Sant Pere de Torelló per visitar la seva protectora. Si és així, tota la població s’ha guanyat el cel i fins i tot hi ha passat de llarg. Això si, un cop a dalt, després de recobrar l’alè, el paisatge et fa oblidar la duresa del camí.
Diuen que el santuari, construït en un indret impossible, era l’antiga església d’un castell del qual ningú ha aconseguit provar-ne l’existència. Destruïda i refeta una i mil vegades, sembla que l’infortuni ha estat una constant en aquest indret, més a prop del cel que de la terra.
Traginers alliberats
S’explica un fet prodigiós que degué passar abans del segle XV. Diu la llegenda que uns traginers que venien de l’altre costat dels Pirineus, van ser apressats, probablement pel fet de ser cristians. Els lligaren amb cadenes i els empresonaren. Però la Verge, com qui fa de sereno, amb les claus a la mà els obrí les portes i els alliberà. Mentre fugien, arribaren al cim de Bellmunt i deixaren les cadenes dins l’església, que encara ara podem contemplar.
Els sants escultors
Una altra llegenda explica la història de la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt. Diu que la van fer sant Marc i sant Mateu, que, mira tu per on, resulta que eren uns artistes i nosaltres sense saber-ho. Amagada durant molts anys a Alexandria, un home va dur la talla al puig de la Serra Granyada i l’amagà, just al davant d’on ara hi ha el santuari.
Molt de temps després, com moltes altres llegendes de marededéus trobades, un pastor va veure una gran llum i allà la va trobar. Una altra versió diu que va ser un eixam de formigues alades que anaven allà a morir, delatant així l’indret exacte on era la imatge.
Morir d’amor
Quan a la tardor, s’acosten les pluges, neix una quantitat indecent de formigues -mascles i femelles- amb ales. S’aparellen, fan el que han de fer i després, com que el mascle és un inútil, mora. La femella va com boja buscant un tros de terra humida on fer el niu i convertir-se en reina. Però només unes poques ho aconsegueixen. La resta entapissa poblacions, camps i muntanyes, amb els seus cossos morts.
Tot i que no és l’únic indret on té lloc aquest fenomen, a la Serra Granyada vénen a morir núvols d’aquests insectes. La tradició ha volgut interpretar que les formigues reten homenatge a la Verge. Per aquest motiu, els vilatans erigiren un pedró dedicat a la Mare de Déu de les Alades, que és l’altre nom amb què es coneix la de Bellmunt.
Protegir, pregar, senyalitzar
Parlant de pedrons, tant al santuari com als voltants en trobem uns quants. Un pedró, generalment és un pilar, sovint de planta quadrada, on hi ha una petita capelleta que aixopluga la imatge d’un sant, santa o verge, rere una reixa. Al capdamunt es col·locava una creu, tot i que després de tants conflictes, moltes han desaparegut.
És un record de quan els nostres avantpassats prehistòrics aixecaven una o diverses pedres, probablement com un ritual sagrat. Al mot pedró cadascú li atorga un origen diferent. La gràcia és que tots poden ser certs, com el que deriva del llatí ‘patronus‘, que vol dir protector. Jo em pregunto si potser hem de buscar l’origen en el mot llatí ‘petra’ que significa pedra. Aquí queda.
Un pedró es podia erigir per diverses raons. Com que tenen un significat espiritual, buscava predisposar a l’oració. En ocasions, també rep el nom d’oratori. De vegades suposaven una fita que indicava el pas d’un camí ramader. També podia ser una manera de demanar protecció celestial sobre les collites. Hi havia el costum de fer una benedicció des del pedró el dia de la Santa Creu, el 3 de maig, per tal de conjurar les temibles pedregades. En altres ocasions, es col·locaven pedrons als límits dels camps o de la població, per tal de delimitar el terme.
Al peu de la roca, on arrenquen les escales fins al santuari de Bellmunt, hi ha un pedró que conté una reproducció de la imatge gòtica de la Mare de Déu de Bellmunt. Imagino que és perquè els fidels puguin pregar si l’església és tancada. L’altra que ja he comentat, és la dedicada a la Mare de Déu de les Alades i es troba dalt la roca que hi ha davant el santuari, on alguns excursionistes deixen algun senzill exvot.
Salvament a la muntanya
Quan arrenquen les escales per pujar a la descomunal creu de ferro, hi ha una discreta capelleta excavada a la roca. Convenientment protegida per una reixa, hi ha una talla de fusta d’un personatge ensenyant cuixa i amb un gos. El primer que penses és que es tracta de sant Roc, aquell pelegrí del segle XIV, que tenia cura dels malalts de pesta i que un gos li llepava la nafra de la cama.
Però, vist de més a prop, em pregunto si no es tracta de Bernat de Menthon, religiós italià del segle X, qui fundà una congregació per assistir els viatgers i pelegrins que creuaven els Alps. A tal efecte, entrenaven uns gossos de salvament, avui dia anomenats Santbernats. Efectivament, el de la talla dins la capelleta duu al coll un barrilet. Entendràs perquè aquest sant és el patró d’escaladors i alpinistes, molt adient al lloc on es troba.
El llegat de l’escriptor
A l’entrada del santuari de Bellmunt hi ha uns plafons ceràmics que indiquen els noms de tot el que pot abastar la vista. Cims, poblacions, esglésies i castells hi són representats d’una manera prou artística. Les rajoles duen quatre signatures. Obgrès correspon al taller de la ceramista Mercè Sallent, de Torelló.
Ayats segurament és l’empresa constructora de Cornellà de Terri, que va col·locar els plafons. La Lleva del 69 és el grup que va fer la donació. El que no em queda clar és d’on són aquesta colla, però que segur que en aquest moment passen dels cinquanta anys.
Finalment, tenim la col·laboració de Ramon Vinyeta, de qui he trobat més informació. Nascut a Torelló el 1914, Ramon Vinyeta i Leyes va escriure un bon grapat de monografies, guies muntanyenques i turístiques, especialment dedicades al Collsacabra i a la Vall del Ges, que és on ens trobem. També va deixar un impressionant llegat fotogràfic de l’entorn on va néixer.
INFORMACIÓ PRACTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- El santuari: indretsescbergueda.blogspot.com – catalonia-welcome.com – diba.cat
- Llegenda dels traginers: vallgesbisaura.com
- Com arribar a peu
- El santuari de la Mare de Déu de Bellmunt, per M. López
- La Vall del Ges, la devoció als sants i a les seves relíquies, per J. Arimany
- La imatge: santsbisaura.blogspot.com
- Los peirones: romanos.es
- Oratoris de la Vall del Llobregós, per M. Garganté
- Creus, oratoris, capelletes, pedrons i comunidors, per P. Roura
- Camins ramaders del Ripollès, per A. Llagostera
- Bernat de Menthon: mercaba.org
- Ramon Vinyeta i Leyes: elcosidordigital.blogspot.com – Els Cingles de Collsacabra
- Itinerari a peu: bloghoteljbalmesvic.com
Què veure a prop
- Museu del Ter
- Font de Sant Vicenç de Torelló
- Casa Bardolet de Torelló
- Carrer Sant Miquel de Torelló
- Santuari de la Gleva
- Capella de Montserrat de Sant Quirze de Besora
Reblogged this on Blog Oficial Hotel J. Balmes Vic.