Ciment brutal

Arquitectura brutalista a Torelló.

Hi ha llocs que tenen fama de fer sempre gresca, altres de ser una colla de ganduls i a nosaltres ens ha tocat la llufa de ser reconeguts com a garrepes, entre altres moltes atribucions que ara no comentaré.

Potser per això vam ser els primers a la península en crear un banc comercial el 1844. Un segle més tard, sorgiren nombroses banques particulars, amb nom i cognoms, algunes amb més fortuna -perdona el joc fàcil de paraules- que altres. Per exemple, tenim Pujol Subirachs i Cia, un banc creat a Torelló (Osona) i que, després de diverses compres i fusions amb Rumasa, Central Hispano i BBVA, ha acabat diluït dins el Santander.

Un carrer amb molta història

El carrer Sant Miquel té més coses per explicar que un ministre. Aquesta transitada via es va urbanitzar al segle XVIII, quan la vila va sortir dels estrets límits medievals. El primer establiment, que va donar origen al carrer, va sorgir el 1735. El contracte especificava que la nova via duria el nom de l’arcàngel Miquel.

Els seus 185 metres presenten una bona varietat d’estils arquitectònics, principalment dels segles XIX i XX. Però l’especulació ha fet que moltes d’aquestes edificacions, algunes de destacats arquitectes, hagin desaparegut o patit remodelacions que han desvirtuat l’harmoniós conjunt.

Amb la industrialització del segle XIX, la proximitat dels rius Ter i Ges, afavorí la creació de nombroses indústries tèxtils. A més, van proliferar els tallers de torneria, alguns dels quals es trobaven instal·lats al carrer de Sant Miquel. També en aquesta via, Josep Torres i Bages va passar l’estiu del 1875 fumant com un descosit i matant el temps, mentre acompanyava la seva mare, que havia de fer salut. Vint anys més tard, esdevindria bisbe de Vic.

De casino a banc

Encara que ara pugui semblar impossible, als números 3, 5 i 7 d’aquest carrer hi havia el teatre, el cafè i la seu social del que tothom coneixia com a casino La Constància. L’immoble incloïa l’edifici adjacent, que ara és el Teatre Cirvianum.

El conjunt nasqué de la voluntat de l’industrial Francesc Vidal Cuatrecases. Entre altres habitatges, Vidal va heretar aquestes parcel·les, on va fer construir aquests locals d’esbarjo. El 1924 encarregà el projecte a Ricard Segalà, arquitecte barceloní que ens ha deixat edificacions dins l’estil clàssic del noucentisme, com la mansió Vallroc a Prada, actualment seu de la Universitat Catalana d’Estiu.

El 1952, el darrer propietari del llinatge dels Vidal es va desprendre de l’immoble. L’adquirí el Banc Hispano Americano, qui encarregà a Josep Pellicer Gambús una important reforma, per tal que els diners estiguessin més segurs. La part del teatre se separà del local del banc, seguint un altre camí, amb un final més afortunat.

Pellicer tenia la mà trencada amb aquesta i altres seus bancàries, ja que, a més de diverses mansions, durant els anys cinquanta, també projectà a Barcelona els magatzems del BHA al carrer Pere IV o l’edifici Hispania de la Via Laietana

Brutalitat arquitectònica

En algun trist moment de finals dels anys 70 o principis dels 80, després de la fusió de l’Hispano Americano amb el Banc Central, s’enderrocà tan històric edifici i al seu lloc es va construir un dels blocs més lletjos que he vist en molt de temps. Desconec l’autor, però potser millor així, perquè li xiularien les orelles.

Agreujat per la brutícia dels anys, aquesta fosca i atapeïda successió de volums de ciment que entren i surten, et fa venir a la memòria l’inaccessible castell del llibre de Kafka. La part baixa de la façana està decorada amb ceràmica, única concessió acolorida del conjunt. A partir del primer pis, les fosques tribunes amb finestres allargades, li confereixen un aire lúgubre i imponent.

Uns aplacats amb la repetició d’un motiu abstracte damunt ciment, és el que podem considerar com a element decoratiu. A la part més alta, un afegit, enrajolat amb una ceràmica poc glamurosa, s’aixeca tan amunt que es fa difícil d’observar, cosa que s’agraeix, perquè mira que és espantós.

Potser, si no fos per la deixadesa, els afegits, lletreros i cables, l’immoble podria, fins i tot, passar com a mostra arquitectònica d’aquells anys en què el ciment va fer estralls. Podem considerar-ho com una bona mostra d’arquitectura brutalista a Torelló.

Una dècada poc prodigiosa

Trenta anys després que Le Corbusier experimentés amb el ciment, sorgí el que es coneix com a brutalisme, que no ve de brut ni de brutal, sinó del francès béton brut, és a dir formigó pelat, a la vista. A partir dels anys seixanta del segle vint van arribar, a més, diversos corrents arquitectònics que, com el brutalisme, plantejaven edificis complexos i plens de contradiccions.

Tot i que el públic mai es va sentir atret per aquesta estètica, els arquitectes van passar de tot i van fer els disbarats més impensables, amb la connivència dels ajuntaments, que van permetre esborrar un patrimoni irrecuperable.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer Sant Miquel, 5,7 i 9. Torelló

Saber més

• El carrer Sant Miquel: diba.cat
• Biografia de Josep Torras i Bages, per F. Solà
• Història de la banca: rankia.com
• Pujol Subirachs i Cia: ajtorello.cat
• Teatre Cirvianum: ajtorello.cat – tct.teatrecirvianum.cat
• Arquitectura brutalista, per L. Sangrà
• Arquitectura contemporània: ub.edu

Què veure a prop

• Museu del Ter
• Font de Sant Vicenç de Torelló
• Can Nasi Paleta
• Santuari de La Gleva
• Can Bardolet
• Capella de Montserrat de Sant Quirze de Besora