Mitologia d’estiueig

La decoració ceràmica de Can Sans a Sant Vicenç de Montalt.

El turisme a Barcelona va néixer lligat a la preocupació per la salut. ‘Canviar d’aires’ o ‘anar a prendre banys de mar’ es van convertir en expressions comuns a finals del segle XIX i, molt especialment, a principis del XX.

En indrets amb bon clima, paisatges, platges o balnearis, la burgesia catalana va construir, de la mà d’importants arquitectes, magnífics xalets per passar temporades fent salut. La costa del Maresme és una de les zones que van veure venir els primers estiuejants d’etiqueta que triaven els millors llocs per viure i gaudir dels aires marins.

Porxo de Can Sans a Sant Vicenç de Montalt

Passeig distingit

Sant Vicenç de Montalt va ser una d’aquestes viles privilegiades on, malgrat l’especulació, encara es conserven aquestes espectaculars mansions, tan cares de mantenir que ningú les vol comprar i resten buides.

Una volta pel passeig del Marqués de Casa-Riera, que després continua fins a Caldes d’Estrac amb el nom de Passeig dels Anglesos, et donarà una idea de com eren aquestes construccions dels anys vint, la majoria d’estil noucentista.

Can Sans és un bon exemple per comprovar com se les gastaven. Tot i que el noucentisme era escàs amb la decoració, va ser freqüent utilitzar algun referent clàssic, com columnes o balustrades.

Detall d'un banc de ceràmica, on es veuen tres infants sostenint una gerra de fruita.

Un detall que atrau l’atenció en aquest habitatge, és la decoració amb mosaics de ceràmica. Para atenció a l’arrambador amb rajola vidriada o als bancs, amb angelets barrocs sostenint fruiteres. Tristament, encara no hi ha prou sensibilitat i la decoració dels bancs ha desaparegut arran de la remodelació duta a terme el 2022 per tal de convertir l’edifici en un restaurant. Un gran pèrdua.

Com si es trobés fóra de lloc, hi ha un treballadíssim plafó que emmarca una escena amb tons blaus. Representa el mite de Melèagre matant un senglar. Ara te l’explico.

Plafó ceràmic. Can Sans a Sant Vicenç de Montalt

Tragèdia a la grega

Un dia Eneu, el pare del príncep Melèagre, oblidà fer sacrificis en honor d’Artemisa, per la collita. Enfurismada, la deessa el castigà enviant a la ciutat un terrible senglar que matava i destruïa tot al seu pas. Així doncs, Eneu va convocar els millors caçadors, entre els quals es presentà el seu fill. També va venir Atalanta, que després de ser abandonada pel seu pare, vivia al bosc i era experta amb l’arc. Ella va ser qui primer va ferir el senglar i Melèagre el va matar.

Bé, la història segueix amb drames a l’estil grec, que acaben com el rosari de l’aurora, però ara no vénen al cas.

Detall del plafó ceràmic que reprodueix el mite de Melèagre. Can Sans

Molt més que un quadre

La reproducció en ceràmica de Can Sans a Sant Vicenç de Montalt, correspon al quadre pintat cap al 1658 per Charles Le Brun, tot i que capgirat. En realitat, aquesta obra exposada al museu del Louvre, va servir per crear un tapís pel castell de Chambord.

A més de pintor, Le Brun va ser un decorador francès, especialment conegut per la decoració del Palau de Versalles. Com que cadascú era especialista en un tema diferent, els gossos els va pintar Nicasius Bernaerts, artista flamenc que va destacar en pintura d’animals.

En una cantonada apareix el nom de la fàbrica que va realitzar aquest plafó. Es tracta de Mensaque Rodríguez y Cía, empresa ubicada a Sevilla i que des del 1917 ha creat veritables obres mestres en ceràmica, especialitzant-se en reproduccions d’obres antigues, com aquesta. Els bancs són de de la mateixa fàbrica.

He fet una consulta amb el blog Retablo Cerámico, centrat en aquestes obres i m’han comentat que l’autor del plafó, probablement sigui José Pesquero, pintor ceramista sevillà. Aquest artista va fer una obra pràcticament igual que decora l’entrada d’un habitatge particular a Sevilla.

Banc de ceràmica. Can Sans a Sant Vicenç de Montalt

El marquès inventat

Per acabar, el nom del passeig on es troba aquesta casa, recorda el Marquès de Casa-Riera. Nascut a Barcelona el 1790, però descendent d’una família humil de Sant Vicenç de Montalt. Tomás Felipe Riera y Rosés va falsificar el segon cognom per fer veure que provenia d’una alta família austríaca. Entrà a servir a l’orde de Carles III, arribant a diputat a corts i obtenint el títol de marquès.

Finalment, circula una llegenda urbana que assegura que, en veure que el fill tenia un color de pell sospitós, va matar la dóna i un servent negre. Després va dur una refinada vida amb l’alta societat a París.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: passeig del Marquès de Casa-Riera 7 , Sant Vicenç de Montalt

Saber més

Què veure a prop

Altres ceramistes

També et pot interessar

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Afegeix una imatge si vols (només JPG)

En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent:

  • Responsable del tractament: Alfons Martín Cornella.
  • Finalitat del tractament de les teves dades: moderar els comentaris per evitar el correu brossa i/o informar-te dels nous comentaris d'aquesta entrada de Rondaller.cat.
  • Conservació de les dades: les dades es conserven el temps estrictament necessari per a la relació i el que és exigible legalment, sent destruïdes posteriorment mitjançant processos segurs.
  • Legitimació per al tractament: consentiment explícit a l'acceptar les condicions d'ús del formulari d'alta al butlletí.
  • Destinataris de les teves dades personals: no es preveuen cessions de dades excepte en aquells casos que existeixi una obligació legal. No hi ha previsió de transferències de dades internacionals.
  • Els teus drets: pots revocar el consentiment i exercir els teus drets a accedir, rectificar, oposar-te, limitar, portar i suprimir dades escrivint a Alfons Martín Cornella, a l'avinguda de Lluís Companys, 27-37, escala 3, 4rt 1a, 08340 Vilassar de Mar, Barcelona, a més d'acudir a l'autoritat de control competent (AEPD).