Aquest és un nou recull d’obres ceràmiques de Guivernau que he anat trobant per aquests mons de déu.
L’escut inventat
La Cerdanya és una comarca natural situada als Pirineus, que en un mal moment va ser tallada amb ganivet i dividida entre dos països. Explica el gran Joan Coromines que en temps remots, Llívia es deia Ceres i d’aquí deriva el topònim Cerdanya. No obstant això, hi ha altres hipòtesis que ara no venen al cas.
A diferència d’altres comarques, la Cerdanya no té escut. Malgrat que a Google n’apareix un, sembla que passa per ser la invenció d’algun heraldista imaginatiu del segle XVI. Diuen les persones enteses que aquest escut, sospitosament molt similar al de la ciutat de Barcelona, no té cap fonament històric. El 1980 la Generalitat de Catalunya prenia competències per oficialitzar la caòtica situació que hi havia als escuts territorials.
Quan li tocà el torn al de la Cerdanya, l’heraldista Armand de Fluvià va fer mans i mànigues per determinar el senyal més adient. Com que no va trobar cap element, es va fer un consens popular. Però ara com ara, malgrat el que llueix en un carreró de Puigcerdà, aquesta comarca segueix sense un escut que la identifiqui. Tanmateix, és una altra de les obres ceràmiques de Guivernau que cal incloure en aquest inventari.
Carmel, Carme, carmelita
Carme deriva del mont Carmel que hi ha a Israel. Segons les Escriptures, allà hi vivia el profeta Elies sol com un mussol. Inspirats per la vida contemplativa del profeta, un grup d’eremites s’allotjaren al segle XIII a les nombroses cavitats d’aquesta muntanya. Amb el temps, acabaren formant un grup que donaria pas a l’orde dels carmelites, molt devots de la Mare de Déu. Més tard, a causa de la inseguretat que allà hi havia, els eremites van marxar a Europa, fundant al seu pas convents i esglésies.
Segons la tradició, la Verge s’aparegué a un monjo anglès, li va donar un escapulari i li va dir que fos usat per tots els membres de l’orde. A canvi, ella deslliuraria del foc etern tota persona que morís duent aquesta peça. Així de clar. Antigament, un escapulari era una mena de davantal damunt l’hàbit per quan es feien les tasques diàries. Després, les persones fidels van començar a fer servir una versió del davantal però més petit. Eren dos trossos de tela amb la imatge de la Mare de Déu i l’emblema carmelità lligats al coll amb un cordill.
Una altra tradició afirma que al segle XIV la Verge s’aparegué al papa Joan XXII. Li va prometre que salvaria tothom qui dugués l’escapulari, fes les oracions pertinents i no fes coses lletges si no tocava. La Mare de Déu del Carme és venerada d’una manera molt especial pels pescadors i la gent del mar. Tot i que agafada amb pinces, la raó l’hem d’anar a buscar en un passatge bíblic on -segons diuen- es compara Maria amb un núvol damunt el mar que anuncia la fi de la sequera (1 Reis 18, 41-45).
D’aquí es va passar a posar-li el títol de Stella Maris, és a dir, estrella del mar. És considerada la guia per seguir el camí cap a Crist enmig de la tempesta. Van ajudar a escampar la devoció un munt de relats de -suposats- episodis en què la Verge salvava els pescadors o mariners. I aquí la tens, protegint un habitatge al carrer Major de Caldes d’Estrac.
Censura popular
A continuació, en aquest recull d’obres ceràmiques de Guivernau ens n’anem a Barcelona. Però abans retrocedim en el temps. Ens trobem l’any 40 d’aquesta era tan cristiana. L’apòstol Jaume té molt clar que la Hispània és un cau de pecadors i decideix posar-hi remei. Diuen que després de cristianitzar la zona de Galícia, Astúries i Castella, l’herald de la fe arribà fins a una ciutat al costat de l’Ebre, que ara coneixem com a Saragossa. Una nit, després de predicar i convertir aragonesos a tort i a dret, l’apòstol era a la vora del riu. Allà veié una colla d’àngels cantaires i la Mare de Déu dempeus damunt una columna de marbre. Apoteosi celestial.
La senyora li demanà que s’hi construís una església on ella s’hi quedaria fins a la fi dels temps. Dit i fet, s’edificà un temple dedicat a Santa Maria del Pilar. Segles vingueren i segles passaren i també passà la Guerra Civil. El dotze d’octubre de 1939 el dictador es confessava devot del Pilar i deia allò de “España sin la Virgen del Pilar no sería España“. Amén.
Doncs bé, en algun moment d’aquella fosca etapa, potser cap als anys cinquanta del segle XX, Guivernau feia un plafó ceràmic del Pilar. Probablement amb la mà que no li responia, hagué de pintar-li al mantell un descomunal escut que ara en diríem anticonstitucional. Potser perquè l’obra està en un estret passatge sense sortida del carrer Paradís de Barcelona, l’escut va passar desapercebut fins fa ben poc, quan una mà anònima tingué el detall de tapar-ho -molt matusserament, tot s’ha de dir- amb pintura blanca.
Per tal que no es veiés tan buit, al damunt li entaforà la creu de Lorena, també coneguda com a creu d’Anjou. És una variant de la creu patriarcal ortodoxa, ideada per un malalt de tuberculosi de Saragossa i ofrenada el 1960 a la Verge del Pilar.
La font de l’hostal
Continuem amb l’apòstol Jaume, però aquest cop ens n’anem a Calella. Al transitat i sorollós carrer de Sant Jaume -quina casualitat el nom, no creus?- s’aixeca el que havia estat Can Saleta o l’Hostal Vell, edifici que des del segle XVII ha tingut diversos usos. A final segle XIX o principis del XX, els Saleta vengueren la casa pairal a la família Cabanyes, que regentaven una fàbrica de filatures. Els nous propietaris la convertiren en residència d’estiueig.
Durant la dècada dels anys seixanta, feren edificar un edifici annex per tal de convertir-lo en hotel. Penso jo que potser va ser en aquell moment quan encarregaren a Guivernau la decoració de la font que hi havia al pati. Dedueixo que, com que a més del carrer, avi i net de la nissaga Cabanyes també es deien Jaume, el motiu central fou el d’aquest apòstol, acompanyat per una parella mixta de pelegrins. M’ha semblat que la composició recorda la del timpà de l’església de Sangüesa, només que allà els pelegrins són dos homes.
La monumental font consistia en un gran plafó ceràmic central amb la figura del sant. A banda i banda, hi havia sengles plafons representant flors, ocells i infants. A la part inferior de la font hi havia el broc i dos bancs de rajola de vela amb sengles petits plafons florals. L’aigua anava a parar a un petit abeurador i d’aquí queia a un canal obert. Els plafons foren salvats traslladant-los al Museu Arxiu Municipal de Calella. Per cert, és un clàssic que la persona qui munta aquestes peces s’acaba fent un embolic i en col·loca alguna capgirada o en un indret equivocat. A veure si les trobes!
Un sant destronat
Per acabar aquesta descoberta d’obres ceràmiques de Guivernau, et presento un altre sant ben conegut. El mite de sant Jordi té el seu origen al segle XI, quan els exèrcits de la primera croada van arribar a Jerusalem. La llegenda de Georgius, el militar romà d’origen grec que al segle III suposadament va ser martiritzat, aviat arribaria a una Europa necessitada d’herois, reals o ficticis.
A la Corona d’Aragó va ser nomenat patró de les cavalleries cristianes que lluitaven contra l’islam. D’aquí passaria a Catalunya. Finalment, el 1969 el papa Pau VI decidí retirar-li el títol de sant davant les poc creïbles proves històriques. Però aquí tant ens fa: celebrem la seva diada amb sant, roses, dracs, princeses o sense.
I aquí el tenim, al barri de Platja de Calafell defensant un habitatge de les invasions de turistes. Resulta curiós l’ús de rajoles el doble d’amples de les que solia utilitzar Guivernau.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- L’escut de la Cerdanya, per A. de Fluvià
- Mare de Déu del Carme: rondaller.cat
- Verge del Pilar: corazones.org
- Creu de Lorena: mundocruces.com – heraldo.es
- Es la Virgen del Pilar facha?, per Miguel Ángel Conejos
- Mosaic del carrer Paradís: El mosaic del meu barri
- Can Saleta: bibliocalella.blogspot.com
Articles sobre J. B. Guivernau
- Molt però poc conegut (1)
- Molt però poc conegut (2)
- Molt però poc conegut (3)
- Molt però poc conegut (4)
- Molt però poc conegut (5)
- Font de la Portaferrissa
- Batalla de Lepant
- Plafons ceràmics del camí Els Degotalls (1)
- Camí de l’Avemaria
- Olesa de Montserrat
- Font de Sant Mateu de Premià de Dalt
- N. S. del Rosari
- Plafons ceràmics de Premià de Dalt
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: