L’extraordinària decoració ceràmica del monestir de São Vicente de Fora a Lisboa.
En Vicenç poc es podia pensar que viatjaria més un cop mort que mentre era viu. Vicenç d’Osca era diaca, és a dir, ajudant del bisbe de Saragossa al segle IV. Àvid de sang cristiana, el governador romà de la ciutat els va enxampar tots dos i els va dur a València per a ser jutjats.
Durant l’interrogatori, el bisbe no va dir ni piu. Però Vicenç, que tenia la xarrera fluixa, els va dir de tot i més. Resultat, el bisbe el deixaren lliure i a ell el posaren a rostir.
Sembla que, amb la invasió musulmana, les seves restes van tocar el dos de València. Una versió -poc creïble- assegura que les despulles van anar a parar a Portugal, al lloc on al segle XII es construiria el monestir de São Vicente de Fora a Lisboa. Rep el nom ‘de Fora’, perquè era fóra de les muralles de la ciutat.
Al segle XVI Felip I de Castella va fer construir l’actual monestir agustinià i una descomunal església, després de fer-se amb el regne portuguès. Tot i que hi ha discrepàncies sobre l’arquitecte, sembla que els plànols poden ser de Juan de Herrera, autor de l’Escorial. De totes maneres, també van intervenir altres arquitectes.
Enrajolant el monestir
El recinte surt a les guies pels espectaculars panells de mosaics del segle XVIII, amb escenes variades, algunes de les quals se’ns fa estrany que formin part d’un claustre.
Introduïda pels musulmans, la rajola es va fer un lloc destacat dins l’arquitectura portuguesa, a partir del segle XV. Però va ser tres segles després, en ple barroc, que va tenir un paper protagonista, especialment pels encàrrecs de la noblesa i del clero.
Al segle XVIII sorgeixen grans composicions, escenogràfiques que cobreixen les parets d’esglésies, convents, palaus i jardins. A més dels motius geomètrics, apareixen temàtiques històriques, militars, religioses, mitològiques i satíriques.
En aquells temps, Flandes era una província espanyola. Per tant no ens ha d’estranyar que la influència rajolaire arribés fins a Portugal.
Per altra banda, les ciutats holandeses, com Rotterdam, Amsterdam o Delft, rebien importacions de porcellana xinesa, que també van deixar una important petjada, no només pel color blau de cobalt, sinó per les recurrents temàtiques orientals.
Així doncs, la policromia que havia arribat del territori espanyol, va desaparèixer.
Història a les parets
Una temàtica a destacar, està relacionada amb diferents passatges de la història portuguesa, com la campanya d’Afonso Henriques contra els sarraïns, al segle XII, quan va conquerir Lisboa.
Després d’una important victòria, Henriques va ser aclamat com a rei de Portugal, canviant la creu de l’escut per cinc petits escuts que -encara avui- commemoren els cinc reis musulmans que havia vençut.
Edificis torts
Entre els temes bíblics representants al monestir, resulten molt peculiars els panells col·locats a les escales, com per exemple les escenes sobre la vida de Jacob.
En un intent d’harmonitzar el desnivell sense perdre una correcta lectura de la imatge, l’artista s’ha fet un bon embolic, dibuixant els edificis -i fins i tot els angelets- amb una perspectiva del tot impossible.
Quina cara fas avui?
També resulta interessant comparar detalls que en un primer moment poden semblar repetitius. Com les carotes. Cada una sembla tenir una expressió diferent: avorrida, cansada, alegre o amb els ulls estràbics. Penso que es pot tractar d’una llicència de l’artista, probablement avorrit de fer el mateix marc a tots els plafons.
De fet, aquesta mena de marc sumptuosament decorat que fa de denominador comú a totes les escenes, el trobem igual o molt similar a altres esglésies, però sempre amb aquests petits detalls diferenciadors.
A finals del segle XVII els pintors de rajoles comencen a innovar i obren el camí per als futurs artistes. El traç es torna més espontani i hi ha més creativitat, sempre ajustant-se a l’espai disponible. Comença l’etapa coneguda com el ‘Cicle dels Mestres’, en què els artistes pinten amb gran mestria i signen les seves obres.
Encara que tots els plafons semblin fets per la mateixa mà, van intervenir diversos artistes. Per exemple, tenim Manuel dos Santos, qui a principis del segle XVIII, va deixar una bona mostra del seu art a altres esglésies.
I a més…
Menció a part mereixen els plafons ceràmics dedicats a les faules de La Fontaine, que podeu llegir en aquest article.
I en cas que encara no tingueu prou de veure blaus i blancs, pugeu al campanar i observeu les meravelloses vistes d’aquesta ciutat eterna que, diuen, va ser fundada pel mateix Ulisses, després d’haver cremat Troia.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Mosteiro de São Vicente de Fora. Lisboa
Saber més
- Vicenç d’Osca: bibiloni.cat
- São Vicente de Fora: sietelisboas.com – patrimoniocultural.gov.pt
- Història de la rajola portuguesa: ensina.rtp.pt – rutacultural.com
- La rajola portuguesa: baulitodelrte.blogspot.com
- Azulejos de S. Vicente de Fóra, per J. Queiroz
- El Cicle dels Mestres: cvc.instituto-camoes.pt
- Manuel dos Santos: redeazulejo.fl.ul.pt
- Alfons Henriques: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: