Ceràmica eterna

Ceràmica eterna

Segurament no entrarà en els vostres plans anar a visitar el Museu do Azulejo de Lisboa, però, feu-me cas, no sortireu decebuts. Allotjat en un antic convent del segle XVI, l’edifici per si sol ja mereix la visita, especialment per l’espectacular interior de l’església.

Rajola amb un motiu modular de tons grocs, del segle XVII.
Motiu modular. Segle XVII.

Al museu trobem peces a partir del segle XV, però la història comença molt abans. Quan els musulmans van plantar la bandera a la península Ibèrica -segle VIII-, van tenir lloc aquí les primeres mostres d’alicatats. Eren petites peces vidriades que formaven dissenys geomètrics.

Museu do Azulejo de Lisboa. Decoració ceràmica d'un armari on es veu un gos perseguint un lleó.
Decoració d’armari. Segle XVII.

Més tard, ciutats com Sevilla, Toledo i València, es convertirien en importants centres productors de rajoles. Tot i això, continuarien predominant motius geomètrics radials.

A continuació, com un tastet del que hi ha al museu, us presento una molt breu cronologia de la rajola a Portugal (les imatges no necessàriament corresponen a l’època de cada apartat).

Museu do Azulejo de Lisboa. Dues rajoles del segle XVIII amb dibuixos didàctics de geometria.
Peces dicàctiques. Segle XVIII.

Segle XV: decorant palaus

El rei Manuel I de Portugal, enriquit amb el comerç de les recents vies marítimes, no se n’està de construir palaus i monestirs. Havent escoltat la fama de la ceràmica de Sevilla, encarrega la decoració del fastuós palau de Sintra.

A partir d’aquest moment, la rajola sevillana es posa de moda a les terres portugueses. S’incorporen nous motius, com fulles i altres elements rescatats del gòtic. Alguns models fins i tot són en relleu.

Museu do Azulejo de Lisboa. Decoració ceràmica del segle XVII amb motius navals en tons blaus.
Decoració del claustre de João III. Segle XVII

Segle XVI: la producció s’anima

Portugal comença a produir rajoles pròpies. Animats per la facilitat de trobar feina, venen ceramistes italians que porten amb ells un ampli repertori de motius renaixentistes.

Però, tema molt important, també venen ceramistes de Flandes, que llavors encara era una província espanyola. L’aportació d’aquests artesans serà cabdal.

Museu do Azulejo de Lisboa. Decoració ceràmica del segle XVII per a una escala.
Decoració d’escala. Segle XVII.

Segle XVII: blau etern

Augmenta imparablement la producció i Lisboa destaca com a principal centre ceràmic nacional. D’una banda s’enriqueix la temàtica, que ara ja pot ser tan floral, figurativa, hagiogràfica i d’inspiració oriental. En canvi, per l’altra, s’utilitza freqüentment el color blau de cobalt, per la influència de la porcellana xinesa importada.

Museu do Azulejo de Lisboa. Revestiment ceràmic del claustre del segle XVII.
Revestiment del ‘claustrim’. Segle XVII.

A mitjans de segle, després d’inacabables enfrontaments bèl·lics amb Espanya, França i Països Baixos, l’economia torna a recuperar-se. Es renoven els palaus i s’importa ceràmica holandesa. En aquest moment també apareix la temàtica de crítica social, caricaturesca, temes profans de la mitologia clàssica i entra amb força tot el dramatisme del barroc, amb composicions complexes.

Museu do Azulejo de Lisboa. Detall del plafó ceràmic del segle XVII anomenat El casament de la gallina.
El casament de la gallina. Segle XVII.

Segle XVIII: un abans i un després

L’execució dels panells ceràmics s’encarrega a mestres pintors, comportant un augment de la qualitat de les obres. Apareix la perspectiva i tot el repertori d’ornamentació barroca, com sanefes, gerros o columnes. El blau de cobalt, amb tota la seva gamma cromàtica, és el color protagonista indiscutible.

Detall d'un plafó ceràmic del segle XVIII que representa la capital abans del terratrèmol.
Lisboa abans del terratrèmol. Segle XVIII.

I, tot d’un cop, el daltabaix

El terratrèmol del 1755 va suposar un important punt d’inflexió en tots els àmbits. La crisi provocada pel sisme va comportar una economia de mitjans. Es prioritzà la producció seriada, amb motius senzills inspirats en el neoclassicisme, que permetien la repetició per tal de cobrir les façanes ràpidament i amb menor cost.

Gràcies a l’estampació mecànica, sorgeix una explosió de la paleta cromàtica, amb una àmplia varietat de colors.

Museu do Azulejo de Lisboa. Detall d'un plafó ceràmic del segle XVIII amb cocodrils en un riu.
Detall de Moisès i l’esbarzer en flames, de W. van der Kloet. Segle XVIII.

Segle XIX: producció intensiva

Amb la implantació de noves fàbriques, es produeixen rajoles com a bolets. Hi ha una veritable febre per a enrajolar les façanes.

Museu do Azulejo de Lisboa. Detall d'un plafó ceràmic de 1937 representant la ciutat.
Lisboa dels mil colors, de P. Ferreira. 1937.

Segle XX: objecte de culte

La rajola s’utilitza també com a revestiment d’estacions, mercats i tota mena d’edificis. Els arquitectes integren la rajola en projectes moderns i apareixen autors que aporten la influència dels nous estils, com el modernisme i l’art déco.

Finalment, només queda que, en sortir del Museu do Azulejo de Lisboa, aneu a passejar per la ciutat i admireu la riquesa ceramista que conserva i que no trobareu enlloc més.

Museu do Azulejo de Lisboa. Dissenys de Raúl Lino de 1915.
Dissenys de Raúl Lino. 1915.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: rua da Madre de Deus, 4. Lisboa

Saber més

Altres articles sobre Portugal