Segurament no entrarà en els teus plans anar a visitar el Museu do Azulejo de Lisboa, però, fes-me cas, no sortiràs decebut. Allotjat en un convent del segle XVI, l’edifici per si sol ja mereix la visita, especialment per l’espectacular interior de l’església. Abans d’entrar, però, convé saber una mica d’aquest antic edifici. Fou fundat per l’esposa del rei João II, tot i que l’església es finalitzà cinquanta anys més tard durant el regnat de João III. Posteriorment, altres reis l’anaren embellint i es feren enterrar a l’interior. Destaquen especialment els impressionants mosaics barrocs que recobreixen l’interior de l’església.
De monestir a museu
Al segle XIX, amb l’extinció dels ordes religiosos, el patrimoni mobiliari fou dispersat entre diverses col·leccions reials que acabarien formant part del Museu Nacional d’Art Antic. El convent es destinà a asil, tot i que ja hi havia la idea de convertir-lo en museu. Tanmateix, no fou fins a mitjan segle XX que el projecte començaria a prendre forma. El 1965 obria les portes el Museu do Azulejo de Lisboa.
La història en rajoles
Al museu podràs veure peces a partir del segle XV, però la història comença molt abans. Quan al segle VIII els musulmans plantaren la bandera a la península Ibèrica, van tenir lloc aquí les primeres mostres d’alicatats. Eren petites peces vidriades que formaven dissenys geomètrics.
Més tard, ciutats com Sevilla, Toledo i València, esdevingueren importants centres productors de rajoles. Tot i això, continuarien predominant motius geomètrics radials. A continuació, com un tastet de què hi ha al museu, et presento una molt breu cronologia de la rajola a Portugal. Pensa que les imatges no necessàriament corresponen a l’època de cada apartat.
Segle XV: decorant palaus
El rei Manuel I de Portugal, enriquit amb el comerç de les recents vies marítimes, no se n’està de construir palaus i monestirs. Havent escoltat la fama de la ceràmica de Sevilla, encarrega la decoració del fastuós palau de Sintra. A partir d’aquest moment, la rajola sevillana es posa de moda a les terres portugueses. S’incorporen nous motius, com fulles i altres elements rescatats del gòtic. Alguns models fins i tot són en relleu.
Segle XVI: la producció s’anima
Portugal comença a produir rajoles pròpies. Animats per la facilitat de trobar feina, venen ceramistes italians que porten amb ells un ampli repertori de motius renaixentistes. Però, tema molt important, també venen ceramistes de Flandes, que llavors encara era una província espanyola. L’aportació d’aquests artesans serà cabdal.
Segle XVII: blau etern
Augmenta imparablement la producció i Lisboa destaca com a principal centre ceràmic nacional. D’una banda, s’enriqueix la temàtica, que ara ja pot ser tan floral, figurativa, hagiogràfica i d’inspiració oriental. En canvi, per l’altra, s’utilitza sovint el color blau de cobalt, per la influència de la porcellana xinesa importada.
A mitjan segle, després d’inacabables enfrontaments bèl·lics amb Espanya, França i Països Baixos, l’economia torna a recuperar-se. Es renoven els palaus i s’importa ceràmica holandesa. En aquest moment també apareix la temàtica de crítica social, caricaturesca, temes profans de la mitologia clàssica i entra amb força tot el dramatisme del barroc, amb composicions complexes.
Segle XVIII: un abans i un després
L’execució dels panells ceràmics s’encarrega a mestres pintors, comportant un augment de la qualitat de les obres. Apareix la perspectiva i tot el repertori d’ornamentació barroca, com sanefes, gerros o columnes. El blau de cobalt, amb tota la seva gamma cromàtica, és el color protagonista indiscutible.
I, tot d’un cop, el daltabaix
El terratrèmol del 1755 va suposar un important punt d’inflexió en tots els àmbits. La crisi provocada pel sisme comportà una economia de mitjans. Es prioritzà la producció seriada, amb motius senzills inspirats en el neoclassicisme, que permetien la repetició per tal de cobrir les façanes ràpidament i amb menor cost. Gràcies a l’estampació mecànica, sorgeix una explosió de la paleta cromàtica, amb una àmplia varietat de colors.
Segle XIX: producció intensiva
Amb la implantació de noves fàbriques, la producció s’estandarditza i, per tant, s’abarateixen els costos, de manera que es produeixen rajoles com a bolets. Hi ha una veritable febre per enrajolar les façanes, fet que ha donat una identitat pròpia a la ciutat.
Segle XX: objecte de culte
La rajola s’utilitza també com a revestiment d’estacions, mercats i tota mena d’edificis. Els arquitectes la integren en projectes moderns i apareixen autors que aporten la influència dels nous estils, com el modernisme i l’art-déco. A mitjan segle XX s’encarregà a diversos artistes la decoració de les noves estacions del Metro de Lisboa. La iniciativa ha continuat amb l’obertura de noves estacions. D’altra banda, darrerament s’han editat rajoles numerades dissenyades per artistes. Són maneres de donar continuïtat a la cultura artística d’aquest país.
Finalment, només queda que, en sortir del Museu do Azulejo de Lisboa, vagis a passejar per la ciutat i admiris la riquesa ceramista que conserva i que no trobaràs enlloc més.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: rua da Madre de Deus, 4. Lisboa
Saber més
- Museu Nacional do Azulejo: museunacionaldoazulejo.pt
- História da azulejaria portuguesa: ensina.rtp.pt
- Los azulejos portugueses: baulitodelrte.blogspot.com
- El país de los azulejos: visitportugal.com
- Azulejo: wikiwand.com
- Historia del azulejo: de oriente a Al-Andalus: rutacultural.com
- Historia del azulejo: los azulejos portugueses: rutacultural.com
- Si vols veure altres articles de Portugal: rondaller.cat
- Si vols veure altres articles de rajoles: rondaller.cat
És tot un art i únic al món. Em falta visitar el museu. Ho tindré en compte , en cas que torni algun dia per Lisboa.
Fa de mal anar perquè està relativament apartat del centre, però no decep
Em sona haver-lo vist per fora! Recordo que era a les afores
Així és