La cascada del parc de la Ciutadella.
Cada matí l’Aurora avisa que el seu germà està arribant i li obre el gran portal, perquè hi pugui passar amb el vehicle.
Això, que pot semblar l’inici d’una novel·la de Corín Tellado, és el que la mitologia romana explica de la deessa Aurora. El seu germà és el Sol -Hèlios- i la seva germana, la Lluna -Selene-. L’Aurora, que segons la versió consultada, va volant pel cel o bé condueix un carro tirat per dos o quatre cavalls, anuncia la vinguda del nou dia, donant pas a la llum.
El mite, que els romans van copiar dels grecs i aquests vés a saber de qui, sembla que va caure bé als escriptors llatins, com Ovidi, i el van incloure als seus escrits. Els artistes del segle XVI en endavant, també el van representar fins a l’avorriment.
L’arrel llatina d’Aurora significa daurat, que és el color de la llum a primera hora. I és així com trobem aquesta senyora a la cascada del parc de la Ciutadella de Barcelona.
Amb un vestit que li deixa pit i cuixa a la fresca, condueix un carro tirat per quatre cavalls -no us perdeu la vista dels descomunals aparells reproductors-. Tota l’escultura fa mal als ulls de tanta brillantor daurada, restituïda amb la recent restauració, després d’anys de negror.
Perdoneu la gosadia, però després de mirar amb deteniment tota la cascada, penso que és un dels bunyols més grans que es van fer a la Barcelona del segle XIX. Abans que ningú s’estiri dels cabells amb aquesta opinió personal i poc imparcial, intentaré explicar perquè penso així.
Els antecedents del parc
Segurament ja sabeu que el nom de Ciutadella respon a la desapareguda fortificació que Felip V va manar construir al segle XVIII, per tenir els barcelonins a ratlla. L’enderroc de les muralles medievals de la ciutat i la revolució de 1868 van obrir el camí per a demolir el que es considerava com un símbol de repressió.
El Pla Cerdà ja estava en marxa i el solar deixat per la fortalesa va ser objecte de diversos projectes, resultant guanyador -amb certa polèmica-, el presentat per Josep Fontserè.
El temps, els diners, els canvis de govern, l’Exposició Universal de 1888 i diversos estira-i-arronsa, van fer que ens hagi arribat un parc sensiblement diferent.
Units per l’aigua
Sota el disseny establert per Fontserè el 1875, hi intervingueren professionals de primer ordre, com un jove Gaudí, responsable del projecte hidràulic. L’ampli repertori escultòric va anar repartit entre diversos escultors, possible raó que el conjunt -em- sembli inconnex, com fet a trossos.
El disseny, inspirat en altres similars a Europa, en especial el Palau Longchamp de Marsella, havia de ser més discret. Però sense saber-ne la raó, Fontserè va canviar d’opinió i el va fer com ara el podem veure.
Suposadament, el tema general versa sobre l’aigua. Per aquest motiu, el conjunt central, realitzat pels germans Vallmitjana, presenta Venus, la deessa de la bellesa i de l’amor, nascuda al mar, envoltada de nàiades, cavalls marins, caragols i petxines.
A prop i realitzat per Manuel Fuxà, tenim Neptú, déu del mar. Imagino que algun dels nombrosos angelets esculpits per Josep Gamot i repartits arreu, deu ser Cupido, fill de Venus.
Als laterals i agafats amb pinces, tenim Dànae i Leda, dues noies, filles de reis que, segons la mitologia grega, van ser fecundades per déus, de formes poc convencionals. Realitzades respectivament per Joan Flotats i Manuel Fuxà, aquestes escultures van ser afegides sense estar presents al projecte inicial. La seva relació amb l’aigua és més que discutible.
Més escultures
També hi ha uns faunes de Rossend Nobas, personatges del seguici de Bacus, que res tenen a veure amb Venus.
Els quatre grius, obra de Rafael Atché, que tantes fotografies han protagonitzat, són criatures mitològiques fetes a trossos -com la font monumental, vaja-. Resulta estrany que uns éssers eminentment terrestres, hagin estat representats en un medi aquàtic.
Més adient resulta l’amagat aquari que hi ha a la part superior del monument, tancat des de fa molts anys. A l’entrada trobem dos bonics medallons amb llangardaixos en relleu, dissenyats per Gaudí. Inaugurat durant l’Exposició Universal de 1888, incloïa principalment, peixos d’aigua dolça i uns quants exemplars marins. A partir del 1930, les espècies van passar al parc zoològic.
No ens oblidem de l’Aurora, que res té a veure amb l’aigua ni amb el conjunt de la cascada. Sembla que les trenta tones d’aquesta escultura realitzada per Rossend Nobas i col·locada tot just abans d’inaugurar la fira, responen més a aviat a una idea republicana de llum i llibertat. Política, pura política.
Així doncs, estareu amb mi, que es tracta d’un conjunt format per peces sense cap connexió entre si, amb diversos estils i sense un fil conductor clar. D’això en diuen eclecticisme.
Una mica d’aquí i una mica d’allà
A finals del segle XIX, després de l’estil neoclàssic, va sorgir un corrent arquitectònic, del qual se’n parla poc i malament. En part perquè no tenia una personalitat massa evident, ja que prenia i barrejava el que més li interessava de dos o més estils passats.
L’eclecticisme va ser ràpidament eclipsat pel modernisme, però ens va deixar importants exemples, com el Gran Teatre del Liceu, la nova Duana o el Palau Marcet (actual cinema Comèdia), tots tres a Barcelona.
L’inici d’aquest moviment de retalla-i-enganxa, va ser precisament la cascada monumental del parc de la Ciutadella. Potser per haver estat la primera, també és la menys reeixida, sempre des del meu punt de vista. Però allà està, així que deixarem que els turistes li segueixin fent fotografies.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Mite de l’Aurora: blocs.xtec.cat – wikiwand.com
- La cascada: wikiwand.com
- La quadriga: lavanguardia.com
- L’aquari de la cascada: barcelofilia.blogspot.com
- L’arquitectura eclèctica a Catalunya, per J. Molet
- Parc de la Ciutadella: wikiwand.com
Jo havia tingut una mestra de costura (oi en fa d’anys!!!) que quan li ensenyava alguna labor que no m’havia quedat prou bé, em deia: “què és això? quin bunyol!!!!!”…. doncs això…. “quin bunyol”!!!!!!
😀 És que aquesta paraula és molt bona. I evita dir altres mots malsonants!