Si et parlen de Corbera de Llobregat, malgrat que potser et costa d’ubicar aquesta vila al mapa, segur que el primer que penses és en el Pessebre Vivent.
Marcada des de temps immemorials per l’abrupte paisatge, que va arribar a dividir els irreconciliables habitants entre els de Dalt i els de Baix, aquesta població del Baix Llobregat conserva un interessant llegat que ara anem a descobrir.
Precisament, l’irregular terreny amb sinuoses -i pronunciades- ondulacions és el que va donar origen al topònim, que ve de corba. El motiu del corb, present a l’escut, és el que se’n diu una arma parlant, ja que fonèticament recorda el so del mot Corbera.
Com que aparcar aquí requereix una bona dosi de sort, proposo intentar-ho al final del carrer de la Creu Nova.
El forjador de somnis
Per començar, davant la plaça del Rabadà cal parar atenció a una sorprenent tanca de ferro forjat. Per si queda cap dubte, un artístic rètol indica que es tracta d’una serralleria. Gràcies a la informació facilitada pel seu fill Oleguer, he pogut saber que el taller pertanyia a Josep Rodrigo i Puig.
Nascut el 1922 a la Palma de Cervelló, va aprendre tot sol l’ofici de forjador, aconseguint resultats sorprenents, com aquesta tanca, originalment destinada a una torre.
Conegut com “el Josep de l’Aigua” perquè tenia cura de les aigües de Corbera, aquest polifacètic personatge era molt més que serraller. Tant exercia d’electricista o lampista, com escrivia poemes, dissenyava figuretes de pessebre o construïa carrosses per la cavalcada de la Mercè de Barcelona, amb les quals, per cert, va guanyar diversos premis.
Tanmateix, si ha passat a la història, és precisament per la seva afició a fer pessebres, ja que el 1962 el seu entusiasme el va dur a crear el primer Pessebre Vivent de Catalunya, una iniciativa que encara perdura, molts anys després del seu traspàs.
Aprofito per fer una crida per tal que aquesta artística tanca de forja passi a formar part del patrimoni del poble, convertint-se a més, en un entranyable record i homenatge cap a Josep Rodrigo. Són aquestes històries les que fan gran un poble.
Somnis celestials
Continuem pel carrer Andreu Cerdà per aturar-nos davant de la casa Homs. La reconeixeràs pel plafó ceràmic amb la imatge de la Verge de la Mercè.
L’edifici és dels anys vint i desafia les lleis de la gravetat. Els germans Homs van ser capellans i, potser per aquesta raó van trobar adient representar la imatge d’una marededéu típicament catalana.
Al segle XII, Pere Nolasc era un mercader que no donava abast, pagant el rescat dels captius que feien els musulmans. Diu la llegenda que la Mare de Déu se li aparegué per dir-li que, per tal de tenir més ingressos i personal, fundés un orde religiós, amb la col·laboració de l’església i la corona. Per tal de facilitar el camí, aquella mateixa nit, la senyora s’aparegué també al rei Jaume I i al bisbe Berenguer II.
D’aquesta manera tan divina es formà l’Orde de la Mercè -inicialment de caire militar-, per la redempció de captius cristians. L’escut duu els símbols de les entitats promotores: la creu de la catedral de Barcelona i les quatre barres com a senyal reial.
Amb la participació d’aquest orde a la conquesta del Nou Món, el culte a la Mercè es va estendre per tota la península i també pel continent americà. Així que no et sorprenguis de trobar la senyera a llocs ben llunyans.
Els qui pertanyien a aquest orde, juraven un vot molt peculiar, pel qual es canviaven pels hostes, donant la vida si calia. En aquest cas, els tres capellans de la casa Homs van morir durant la Guerra Civil, pots imaginar com.
Perícia marinera
Pugem pel carrer Major i ens aturem a la porta del Casal de Santa Magdalena. És imprescindible saber qui va ser aquesta senyora de passat dubtós.
Sembla que aquesta Maria, que amb el temps i sense gaire fonament li van encasquetar el cognom de Magdalena, va fugir amb dues santes més amb un bot sense vela, rems ni timó -que n’aprenguin els patrons de iots-.
Va anar a parar al sud de França, on va predicar i convertir tota la Provença. Però, mal que els hi pesi als francesos, una llegenda catalana diu que Magdalena va venir a Corbera de Llobregat a passar els darrers anys de la seva vida.
No va fer falta més per a originar una intensa peregrinació, fins i tot dels mariners, que li tenien una gran devoció per haver estat capaç de navegar a la bona de Déu. Per aquest motiu, al segle XV es creà aquest hospital de pelegrins.
Tres segles més tard, quan al senyor baró li dinamitaren el seu castell, situat a pocs metres, es va fer seu aquest edifici i hi afegí una planta perquè sembla que no en tenia prou. A les entrades pots veure el seu escut amb el corb.
Actualment, en un estira-i-arronsa a veure qui n’és el propietari legal -bisbat o ajuntament-, l’edifici està a punt de caure de pura desídia.
Forts o rics
Un tram d’escales més amunt, tens Cal Quim dels Duros, un casal gòtic del segle XVI construït en un complicat desnivell. El malnom familiar no queda clar si ve perquè els homes eren molt forts o perquè tenien molts diners.
Temps de reformes
Seguim pujant i arribem a l’església, des d’on hi ha bones vistes de la vila. Al segle XIII, Santa Maria de Corbera es trobava dins el recinte del desaparegut castell. Actualment hi ha vestigis de diversos estils, fruit de les nombroses modificacions que ha sofert amb el temps.
Un cop oblidades les mortals epidèmies i les inacabables guerres dels segles anteriors, el XVIII va portar una certa calma i prosperitat. Això es nota en les nombroses reformes efectuades al temple durant aquest període.
Només queda el record
A tocar de l’església s’aixeca la casa rectoral, construïda, com altres edificacions properes, amb les pedres de l’enrunat castell. Al seu costat hi ha un pati. En cas que ho trobis obert, veuràs unes escales mig guerxes que passen per uns bucòlics espais, amb vistes privilegiades. Però, per què van reduir a un no res la fortalesa?
El castell de Corbera de Llobregat va ser edificat al segle X dins la tasca de recuperació de la terra de mans sarraïnes. En aquells temps servia de refugi per als súbdits, en cas d’atac. Més endavant s’hi establiren els senyors de Corbera.
Durant la guerra entre França i Espanya, la fortalesa ja va patir un enderrocament parcial. El 1714, en perdre la duríssima guerra de Successió, el castell va ser definitivament enderrocat per ordre directa del monarca.
D’un temps, d’un país
Baixem pel carrer de l’Església i passem per la façana posterior de l’Hospital o Casal de Santa Magdalena que hem comentat abans. A causa del desnivell del terreny, el darrer pis es troba pràcticament a la nostra alçada i ens permet observar les finestres.
A continuació entrem al carrer del Canigó. En l’irregular traçat d’aquesta via, hi ha un interessant conjunt de cases de diversos estils i èpoques.
En arribar al carrer del Raval -la carretera que creua el poble-, anem observant antigues façanes que encaren conserven un regust de temps passats. Molts d’aquests habitatges es van construir als segles XVIII i XIX.
Segurament, durant la remodelació d’aquest carrer als anys 60 del segle passat, algunes cases van desaparèixer i d’altres es transformaren. Com la que hi ha al número 21, remodelada per a donar cabuda a una botiga de queviures i que caldria preservar.
Carrers rebatejats
Resulta sorprenent veure com a Corbera de Llobregat han sobreviscut algunes antigues plaques de carrer. ‘Calle Arrabal’ o ‘Calle de los Mártires’ són dos dels noms que ha rebut aquesta via en diverses èpoques i que encara podem llegir. A quins màrtirs es refereix?
A la Guerra Civil, després de les barbaritats de tots dos bàndols, va quedar una estesa de morts de tota mena. Molts van ser religiosos a qui, fins no fa gaire, l’església va beatificar com a màrtirs. Però el règim d’aquell moment va aprofitar per ficar dins el mateix sac, els morts del seu bàndol, parlant d’ells com a màrtirs. Al cap i a la fi, considerava aquella guerra com una croada santa.
I fins aquí aquesta breu passejada per descobrir una part del patrimoni de Corbera de Llobregat.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- L’orde mercedari: basilicadelamerce.cat
- Patrimoni de Corbera: patrimonicultural.diba.cat
- Josep Rodrigo i Puig: pessebrecorbera.cat
- Mare de Déu de la Mercè: wikiwand.com
- Santa Magdalena: bibiloni.cat
- Església de Santa Maria: bisbatsantfeliu.cat
- Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, per M. Pagès
- La controvèrsia de la Guerra Civil: els màrtirs i la llei, per J. Boada
Em dic Oleguer Rodrigo i sóc el fill d’en Josep autor de la porta de la serralleria.
El pare era forjador i tenia aquest taller que ara està llogat.
Si vols informació… a disposar.
Bon dia, Oleguer.
En primer lloc, disculpa la tardança a contestar. Per alguna raó que desconec, el teu missatge l’acabo de trobar a la carpeta del correu brossa.
T’agraeixo moltíssim el teu comentari. M’encantaria saber, no tan sols de la porta, sinó també de la història del teu pare i de la serralleria.
Per correu privat t’enviaré la meva adreça per si t’estimes més escriure’m així.