Plafons ceràmics de Sant Antoni de Pàdua.
Avui dia és senzill fer un duplicat: poses un document a la fotocopiadora i en un moment tens una còpia exacta. Però fa tres-cents anys o més, això prenia el seu temps. En aquella època, en què copiar no era un delicte contra la propietat intel·lectual, era ben normal fer duplicats d’una obra que tenia molta demanda.
Per posar només un exemple, avui parlaré d’Antoni de Pàdua i de les còpies del sant que podem veure en diversos llocs, amb alguns detalls canviats.
Cul inquiet
En realitat, el xicot es deia Fernando Martim de Bulhões e Taveira Azevedo i va néixer a Lisboa el 1195. Era de casa bona i molt instruit. La seva família va veure amb mals ulls que entrés a formar part d’una comunitat de monjos agustins. Allà va estudiar teologia i molt més.
Quan tenia vint-i-cinc anys, va presenciar l’arribada de les despulles d’uns franciscans martiritzats al Marroc. Aquest fet el va deixar de pasta de moniato i va entrar a l’Orde Franciscà. És llavors quan adopta el nom d’Antoni, ja que l’ermita a la vora d’on vivia era dedicada a Sant Antoni Abat.
Més endavant anà a predicar per Europa i acabà de conseller del papa Gregori IX. Mentre era a Pàdua predicant, va morir d’esgotament. Tenia 36 anys. Era tan gran la popularitat, que aviat la seva tomba es convertí en lloc de pelegrinatge i se li atribuïren nombrosos miracles.
Amb el lliri a la mà
Als plafons ceràmics de Sant Antoni de Pàdua, se’l sol representar amb el cap tonsurat, és a dir, mig rapat a la moda franciscana i amb l’hàbit de l’orde. Normalment sosté un lliri blanc, símbol de puresa i castedat -com la vara de Sant Josep, per entendre’ns-.
De vegades també duu un llibre, que representa la seva tasca de predicador. I, com si no tingués prou atributs, s’afegeix un Nen Jesús als braços. La raó prové d’una llegenda, una de les moltes que s’expliquen d’ell i que pot variar segons qui l’escriu.
Diu el relat, que quan Antoni encara era un jove frare, es va allotjar en una pensió. Es trobava resant dins la seva cambra, quan l’hostaler el va espiar pel forat del pany i el va veure amb un nen als braços, que era Jesús parlant-li a cau d’orella.
Altres versions
Hi ha qui assegura que, degut a una malaltia, el xicot era més aviat rabassut i amb la cara rodona i inflada. Però només apareix així en determinades representacions al seu país de naixement.
En canvi, hi ha estudis antropomòrfics de les restes del sant, que asseguren que era alt, i ben plantat. Cadascú triï la versió que li sembli millor.
Tot i això, una de les representacions més comunes del sant és dempeus, amb el cap tonsurat, amb l’hàbit franciscà lligat amb un cordó amb tres nusos, sandàlies, el ram de lliris a una mà i el llibre amb el nen a l’altra. Antoni de Pàdua és un dels pocs sants que es representa amb l’infant Jesús als braços. Els altres són Josep, Cristòfol i Gaietà.
Així és, amb alguns petits canvis, tal com apareix en la iconografia del segle XVI. Durant l’edat mitjana es van popularitzar els goigs, uns cants religiosos per honorar diversos sants. Els versos s’imprimien en uns fulls i també en petits llibres, on apareixia un gravat amb la imatge del sant.
Curiositats
Generalment també apareix un arbre o planta a l’esquerra i una església, castell o ciutat a la dreta. El primer potser recorda la noguera al costat de la qual el sant es construí una cabana on vivia i pregava.
En canvi, els edificis poden ser una idealització de la basílica de Pàdua, on l’home va ser enterrat o bé el monestir d’Assís, per la seva vinculació a l’orde dels franciscans. De fet, sant Francesc, a qui va conèixer en persona, el va nomenar mestre en teologia. He trobat una gran similitud amb algunes representacions de Francesc d’Assís, on es veu el sant dempeus, en una postura pràcticament igual. Fins i tot, hi ha on apareix erròneament el nom d’Antoni de Pàdua.
Un sant popular
Al museu del Prado es conserva una pintura anònima del segle XVII que recorda molt aquest mateix esquema que trobem als plafons ceràmics. Però les arrels potser les hem de buscar un segle abans, en ple Renaixement, com una pintura anònima de l’anomenada escola de Ferrara, on el sant presenta pràcticament la mateixa postura.
O també ho podem comparar amb una estàtua, també del segle XVII, que es troba a la basílica dedicada a aquest sant, a Pàdua naturalment. Tot i això, el més probable és que els artistes s’inspiressin en els nombrosos goigs que circulaven Al segle XV, Antoni de Pàdua es convertí en un dels sants més venerats a Catalunya. Va ser el patró de tota mena d’oficis i gremis.
Objectes perduts
Conegut per ser ‘advocat dels pobres’, les noies solteres l’invocaven a més, per trobar marit:
Sant Antoni beneït,
Feu-me trobar un marit,
que siga bon home i ric,
i, si pot ser, també polit.
Curiosament gaudeix, encara ara, de gran popularitat dins el sector de la construcció, per una altre fet. Un dia que estava predicant, la gent s’havia enfilat dalt d’una bastida per escoltar-lo. Amb el pes, taulons i persones van anar per terra, però miraculosament ningú va prendre mal. En el seu honor, al juny es fan concursos de paletes a Banyoles i a diverses poblacions tarragonines.
Un altre fet remarcable és que antigament, les persones s’encomanaven a aquest sant quan havien perdut alguna cosa important. Amb tal finalitat, a Albacete li resaven d’aquesta manera:
San Antonio bendito, que a Padua fuiste,
tu santo rosario tres veces perdiste;
vuélvete atrás, tres cosas oirás:
niño llorar, gallo cantar, puerta sonar.
La devoció catalana, en canvi, li resa amb aquest rodolí:
Sant Antoni de Pàdua,
una cosa he perdut en lloc desconegut.
Feu-me-la trobar a terra o a mar,
que és gran la virtut que sempre heu tingut.
Sant Albercoc
Sant Antoni de Pàdua és popularment conegut com a Sant Antoni dels Albercocs, especialment a Ses Illes. Probablement, es deu al fet que la seva festivitat té lloc al juny, quan aquesta dolça fruita ja és madura.
Durant la seva festivitat, els caputxins de Palma mantenen la tradició d’elaborar uns pans que posen a la venda per tal de recaptar almoines. Antigament, aquests monjos anaven per les cases a demanar per les necessitats de la comunitat.
Però, moguts per la compassió, de tornada ho repartien entre les persones necessitades. Actualment, els pans es venen a un preu simbòlic i les persones que els compren aprofiten per demanar algun favor a aquest sant tan pròdig en miracles.
La formació d’un sant
El culte a aquest sant casador es va estendre ràpidament gràcies a la seva canonització. Malgrat els pocs miracles que va fer en vida, un cop va ser sant, es van multiplicar. El personatge va anar prenent atributs de cultes pagans, llegendes i relats medievals, que es recollirien en un llibre sobre els seus miracles.
Tot i això, són poques les representacions abans del segle XIII, que no contenien el lliri. És a partir del segle XV que es fixa, més o menys, la seva imatge iconogràfica, gràcies especialment a l’acció dels franciscans. Aquest orde va fundar un grapat d’hospitals, convents i monestirs sota la seva advocació, llavors poc coneguda. I com que els franciscans van gaudir del suport de la monarquia, el culte es va divulgar arreu del món. Es convertí a més, en la inspiració d’importants artistes com El Greco, Zurbarán o Murillo.
Les còpies
Probablement mai sabrem quin va ser l’original a partir del qual es van fer les còpies d’aquests plafons ceràmics de Sant Antoni de Pàdua. Tot i això, sempre segons la meva opinió personal, una de les representacions més interessants, és la que trobem a l’antiga cuina del monestir del Pedralbes, a Barcelona.
Altres versions
Però comparar de vegades és una bona pràctica, així que tot seguit afegiré altres exemplars que he anat trobant. Resulta interessant observar els diversos matisos dels plafons ceràmics de Sant Antoni de Pàdua, especialment pel que fa al decorat del fons. Els arbres, els edificis, el terra. És com fer el joc de les set diferències!
I per si no hi havia prou, en temps no tan llunyans es va popularitzar una versió més moderna. Com la executada el 1931 al passatge Rustullet de Barcelona. Es tracta, no cal dir-ho, d’una còpia poc reeixida a partir d’un quadre realitzat el segle XIX, del qual encara no he trobat l’autor.
Una altra versió la trobem a Premià de Mar, tota ella a base de tonalitats blaves. En aquest cas sembla una -mediocre- reinterpretació del quadre que Bartolomé Esteban Murillo va pintar el 1668. A diferència de l’original, aquí l’autor ha preferit tapar més la nuesa de l’infant.
A la façana de Ca l’Alex Serra de Calella hi ha una versió del sant amb l’infant en un bucòlic indret ple de vegetació. El més que discutible resultat (observa els rostres) es va deteriorant tant per la climatologia com per la tècnica, ja que sembla més aviat una pintura damunt rajoles i no pas un mosaic de ceràmica.
Encara hi ha més coses a dir sobre aquest personatge. Descobreix-ho al proper article dedicat a Sant Antoni de Pàdua.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- wikiwand.com
- festes.org
- santantonio.org
- laxarxa.com
- aleteia.org
- El Sant Antoni de l’escola de Ferrara: mutualart.com
- Sant Antoni de Pàdua: santsbisaura.blogspot.com – monografias.com
- El Sant Antoni d’Augsburg: hellenicaworld.com
- Goigs de Sant Antoni: algunsgoigs.blogspot.com – elpandelospobres.com
- Sant Antoni al Museu del Prado: museodelprado.es
- Miracles: guioteca.com
- Pintures de Sant Antoni: Arte Colonial – artnet.com – mismuseos.net – mutualart.com –
- Pintura de Luca Giordano: museodelprado.es
- Pintura de Stephan Kessler: wikimedia.org
- Quina cara tenia: santantonio.org
- Hagiografía, iconografía e iconología de San Antonio, per N. Herrera
- Imatgeria de Sant Antoni de Pàdua
- San Antonio en el mundo hispánico, per I. Dámaso
- Quadres: Museo del Prado
- Sant Antoni de Pádua de Murillo: artsandculture.google.com
- Iconografia de Sant Antoni: progettostoriadellarte.it
- Albacete antiguo: las devociones perdidas, per M. M. Meya
És divertit això de buscar les 7 diferències… en realitat moltes més!!!!!
Es pot deduir que les còpies les van fer diferents ceramistes?
Mercè
Tot i que molt probablement aquestes ceràmiques corresponen als segles XVII i XVIII (estil barroc), es fa difícil determinar l’autoria. La ceràmica era considerada com un ‘art menor’ i els artesans rarament signaven les seves obres. Tot i això, sí que es pot observar el traç diferent d’uns i altres, per exemple en la manera de dibuixar els núvols.