El santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina a Nou Barris.
Moltes històries de personatges del santoral comencen -millor dit, acaben- igual: una persona que, perseguida per la seva fe, és condemnada a morir de mala manera. També pot passar que aquestes improbables vides, s’adaptin per a un altre lloc i es personalitzin amb ingredients inventats. Us presento a Santa Eulàlia.
Dues pel preu d’una
Diu la tradició, que Eulàlia era una noia que vivia a Sarrià al segle III. Durant les persecucions als cristians, es va mantenir ferma en la seva fe i la van condemnar a patir tretze turments, un per cada any que tenia. No us explico les barbaritats que li van fer perquè deixarien en mal lloc les pel·lícules de sang i fetge. Un dels més coneguts diu que la van tancar dins una bóta plena de vidres, que van fer rodolar per l’actual baixada de Santa Eulàlia de Barcelona.
Com que no hi havia manera que es morís, la van clavar en una creu en forma d’aspa (com Sant Andreu), que s’ha convertit en el seu símbol identificatiu.
No obstant això, el relat del seu martiri aparegué tres segles més tard i té una sospitosa similitud amb el d’Eulàlia de Mèrida, que va viure a la mateixa època i també va morir crucificada.
El barri de la pega
Al segle X ja trobem documentada una església dedicada a Santa Eulàlia, al lloc anomenat ‘Villa Picinna’, que llavors pertanyia al terme de Sant Andreu Palomar.
Actualment, Vilapicina és un barri del districte de Nou Barris -que en realitat en són tretze-. El nom prové del llatí ‘picis’, que vol dir pega, en referència a la substància que s’extreia dels pins per impermeabilitzar els vaixells.
El santuari, destruït i refet mil vegades, va ser restaurat al segle XVIII gràcies a la implicació del veïnat. Així ho diu la inscripció a la llinda de la porta.
Al centre de la façana veiem la santa dins una fornícula i uns angelets que li fan companyia. El de l’esquerra sosté la creu on va morir la santa i aixeca una corona de llorer, símbol de victòria. El de la dreta aguanta la palma que representa el martiri.
Dalt de tot, dins un cercle, torna a aparèixer la creu, les palmes i la corona.
Masovers i viatgers
Un pont, construït a la mateixa època, uneix el temple amb l’edifici de Can Basté, que en un temps va ser la rectoria. Gràcies a una bona època econòmica pel conreu de la vinya, es va reformar i ampliar per donar-li un aspecte més senyorial.
Finalment, davant el santuari hi ha l’antic hostal de Ca n’Artés. Al segle XV aquest era un important lloc de pas de viatgers de diversos camins que confluïen aquí. El nom de la casa i del carrer prenen el nom del propietari, cortesà valencià que gaudí de la confiança de Joan I d’Aragó i després de Martí I l’Humà.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de Pere Artés, 12. Barcelona
Saber més
- Eulàlia de Barcelona: joanarimanyjuventenycat
- Eulàlia de Mèrida: wikiwand.com
- Santa Eulàlia de Vilapicina: opinioandreuenca.blogspot.com – wikiwand.com
- Història del temple: esglesia.barcelona
- Can Basté: noubarris.net
- Ca n’Artés: barcelona.cat
- Pere d’Artés: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: