El Bosc màgic d’Òrrius (Maresme).
Per començar, aquí hi ha un misteri. Caminant pels boscos d’Òrrius hem trobat un moai igual que els que es poden veure a l’illa de Pasqua. Bé, potser una mica més petit.
És que algun indígena va travessar el Pacífic i l’Atlàntic i va venir a parar a casa nostra?
Fins fa no res, ningú sabia pràcticament res d’aquesta ni de les altres peculiars escultures que hi ha a la vora. Només llegendes urbanes i poca cosa més. Però, gràcies a la valuosa informació de la néta d’un dels autors, hem pogut aclarir el misteri.
Però comencem pel principi. Tot i que es troba dins el terme de La Roca del Vallès, l’indret es coneix com el bosc màgic d’Òrrius.
En segon lloc, a l’altre costat del moai, a la mateixa roca, es pot veure el perfil d’un indígena que mira en direcció contrària (devien estar enfadats).
Explicacions esotèriques asseguren que es tracta una representació de Janus, el déu romà de dues cares, considerat el guardià de les entrades de les cases.
Els autors
Seguidament, uns metres més avall, una descomunal roca arrodonida va ser esculpida amb la forma de cap d’elefant (molt reeixit, per cert). L’obra té dues signatures: I. Fossas i A. Gómez. Corresponen als dos picapedrers que van donar forma a aquestes monumentals escultures.
El primer nom correspon a Isidre Fossas, un escultor de Granollers de qui només he trobat el compte buit a Facebook. Curiosament, com a imatge del seu perfil hi ha l’escultura d’un moai.
L’altre autor és Agustí Gómez. Tal com comenta la seva néta Isabel, l’Agustí i l’Isidre van rebre l’encàrrec directament del Dr. Bastos, que després veurem. En acabar la feina, Bastos els va reglar el llibre sobre l’illa de Pasqua que els havia servit d’inspiració. A més d’una dedicatòria agraint la feina, apareix la data 23 de maig de 1959, que ens situa en el moment en què segurament va finalitzar la feina.
A continuació, tornem a l’aparcament prenem el camí en direcció contrària. Si mirem a la dreta, observarem com l’elefant treu el cap entre la frondositat.
Disseminades per la zona es poden veure altres roques sense esculpir, però que amb imaginació es poden associar amb diferents formes.
El metge castigat
El 1955 Manuel Bastos Ansart era el propietari de la finca de Ca l’Argent. Posteriorment, gràcies a una lectora que ha trobat un interessant i ben documentat article, he pogut constatar aquesta dada.
Nascut a Saragossa el 1887 i fill de militar, Bastos es va especialitzar en cirurgia i traumatologia, exercint en diversos destacaments militars i hospitals civils, arribant a metge de la Casa Reial.
Com em comenta un lector, el 1965 va escriure “Una vida de mujer“, un llibre que Bastos va dedicar a la seva difunta esposa de la qual havia estat molt enamorat. L’apassionat relat va motivar que fos prohibida la seva venda a les llibreries.
Segons relata al llibre, el doctor Bastos suposadament va anar a aquest mas per recuperar-se de la pèrdua.
D’altra banda també he llegit que el fet d’haver estat de part dels perdedors durant la Guerra Civil, li va valdre ser ‘desterrat’ a Barcelona, on es va quedar fins que va morir.
Una mica més enllà
Seguim endavant i al cap d’uns metres veurem un immens xiprer i un caminet que comença entre dues columnetes de granit. Tot seguit veurem una gran bassa rodona que, pels bancs de pedra que té, sembla haver estat utilitzada com a piscina d’algun mas.
Es coneix com a bassa de Ca l’Argent, nom del mas propietat d’aquests verals, situada a l’altre costat de la carretera. Probablement va ser construida al mateix temps que les escultures que hem vist, amb una finalitat lúdica més que no pas per regar.
Ca l’Argent és un important edifici documentat al segle XV, quan un tal Pere Argent el va vendre, juntament amb la propera capella de Sant Bartomeu de Cabanyes. En la documentació consultada només he trobat que “un distingit doctor de Barcelona” va establir aquí una “granja model“.
El lloc té aquell bucòlic encant dels indrets abandonats, envoltat de bosc i amb un petit rierol on creixen violetes. L’entorn, considerat sagrat ja des de la prehistòria, és freqüentat per persones interessades en temes iniciàtics.
Com que el passeig ha sigut molt curt suggereixo continuar una estona pel camí principal. És molt tranquil i només s’escolten els ocells i se sent l’olor de les plantes. I si vols conéixer una mica millor l’entorn, llavors pots fer una breu excursió per aquests boscos.
Agraïments
Vull donar les gràcies a totes les persones que, d’una manera o altra heu fet aportacions que han ajudat a completar aquest article. Sense vosaltres mai ho haguérem resolt!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el plànol
Saber més
- Narradores del misterio
- Fonts i aigua
- Nota biográfica del Doctor Don Manuel Bastos Ansart, per J. Salarich
- Manuel Bastos: wikiwand.com
- Isidre Fossas: facebook.com
- Bassa de Ca l’Argent: wikiwand.com – encos.cat
- La Roca del Vallès, per M. Llobet
- Video sobre el bosc d’Òrrius realitzat per Iker Jiménez
- Video d’Òrrius, realitzat per El Foraster
- Ca l’Argent: patrimonicultural.diba.cat
- Obra Completa V, per F. Canyameres (pàg. 426)
- Una vida de mujer: bartlebygarcia.es
- El bosque del Dr. Bastos: realidadtrascendental.wordpress.com
Diria que aquest espai pertany al terme municipal de La Roca del Vallès, no d’Òrrius. Mira d’assegurar-te, potser trucant al Servei de Cultura de l’Ajuntament de La Roca. Salutacions
Montse,
Moltes gràcies pel teu comentari.
Efectivament, el terme pertany a la Roca del Vallès, tal com ho explico en un dels primers paràgrafs de l’article. No obstant això, he optat per utilitzar a la resta de l’escrit la nomenclatura popular Bosc Màgic d’Òrrius amb què tothom coneix aquest indret.
Hola! Sóc la néta d’Agustí Gómez, un dels picapedrers que va esculpir aquestes figures. El meu avi va morir molt jove i no el vaig arribar a conèixer. El que conec sobre el tema és a través de la meva àvia, que sempre me n’havia parlat amb molta humilitat. Fins aquest any ni tan sols havia visitat mai el lloc. Desconeixia que fos un tema que despertés aquest misteri i interès. Ara que ho sé i que he vist aquest llegat que ens ha deixat sento la necessitat de donar-li un lloc.
Sí. Va ser un encàrrec del Dr. Bastos. A casa tinc el llibre sobre l’illa de Pasqua que van utilitzar el meu avi i l’Isidre Fossas per inspirar-se i esculpir el moai. Els hi va regalar el doctor i en ell apareix una dedicatòria on els agraeix la feina feta amb data 23 de maig del 1959.
La veritat és que tot just ara començo a recopilar la informació que ja hi ha i estic una mica perduda, però he vist aquest blog tan recent i m’he animat a escriure.
Poc et pots imaginar l’alegria que m’has donat amb el teu escrit. Obtenir informació de primera mà no és usual i generalment he de deixar enigmes sense resoldre. Però amb el que m’has dit, puc, definitivament tancar un cercle que fa anys que està obert. En breu actualitzaré l’article amb aquestes dades. Si esbrines alguna altra cosa i la vols compartir, estaré encantat de saber-ho. Moltíssimes gràcies per la teva aportació!
Si, era Betanzos, fascinante. Y ahora otro en Galicia donde ahora viven un grupo que se interesa en la espiritualidad asiática. Muchos sitios interesantes en tu país!
Es que estoy escribiendo un segundo libro sobre los “espacios singulares” en España, y voy a incluir un capítulo sobre este lugar. Es un poco diferente de los otros, porque normalmente el artista todavía está viviendo y/o hay familia con quien puedo hablar, por lo tanto este es más un rompecabezas. Jeje. Pero había otro, en Galicia, que también tenía un aire de misterio, que traté en el primer libro. Gracias de nuevo por tu trabajo, que me ayuda mucho!
Suposo que et refereixes al Parque O Pasatempo de Betanzos. Quan el vaig visitar em va semblar un indret absolutament màgic. Un bon exemple d’art insòlit.
T’agradarà saber que, gràcies a la néta d’un dels picapedrers, he pogut completar més informació sobre la data i els autors del moai.
Por supuesto! Todavía estoy esperando una respuesta de los ayuntamientos locales, pero me impresionó mucho las búsquedas que hizo Moreno. Ahora tengo que encontrar una foto del Bastos que pudiera reproducir… Gracias de nuevo a ti y tu buen trabajo. Me has ayudado mucho!! Saludos desde California… jo
Moltes gràcies a tu! Només em pica la curiositat de saber com és que de tan lluny estàs interessada en aquest cas en concret 😉
Has visto este?
https://realidadtrascendental.wordpress.com/2021/02/28/el-bosque-del-doctor-bastos/
Lo acabo de ver…
Moltes gràcies! Veig que aquest blog ha arribat a conclusions similars a les meves, però ha pogut corroborar algunes dades de primera mà i això és important. Ho incorporaré a l’article. Ja veuràs que al final, entre uns i altres acabarem per saber la veritat d’aquest misteri 😉
Hola,
Claro que si te dejare saber si puedo averiguar algo. He escrito a las bibliotecas y los museos…
Gracias de nuevo y saludos,
jo
Hola de nuevo y muchas gracias por tu respuesta. Sigo buscando los datos para los que hicieron las esculturas. También he oído que Gómez era un picapiedra, pero no sé quien propuso este dato. Pero tampoco estoy segura que hay una liga entre este médico Bastos Ansart y las esculturas, ni con la cuenta de Facebook con la imagen del moai, aunque qué coincidencia si no, verdad?!?! Gracias de nuevo por tu trabajo y tu respuesta!
Gràcies a tu. Sento no haver pogut ajudar-te gaire. Aquest és un cas en què les informacions són poc sòlides i només es poden fer conjectures. Si aconsegueixes saber alguna cosa i ho vols compartir, t’estaré molt agraït.
Hola,
Me puedes explicar como has ligado el nombre de Manuel Bastos Ansart con las esculturas? No vi ningún enlace en ninguno de los artículos que voy estudiando, sino sí veo los nombres de “I. Fossas y A. Gomez.” Me gustaría saber si sabes algo mas sobre el asunto de los autores de las esculturas. Muchas gracias y saludos!
Com comento a l’article, tot són suposicions. El Dr. Bastos va viure -suposadament- a Ca l’Argent els anys 50, quan -suposadament- es van realitzar les escultures. Per afirmar això em baso en l’estudi “La Roca del Vallès”, realitzat per Margarida Llobet (pots veure l’enllaç al final de l’article). Sobre A. Gòmez no tinc cap informació. Com comento, I. Fosses pot ser -suposicions- l’escultor que apareix a Facebook amb un compte buit. Finalment, és possible -més suposicions- que A. Gómez hagi estat un picapedrer o ajudant de Fossas. Però no he trobat més informació. Potser a la biblioteca de la Roca del Vallès pots consultar algun document que ho aclareixi.
Al llibre “Una vida de mujer” (Manuel Bastos Ansart – 1965), el doctor parla de la vida amb la seva dona/neboda, Consuelo. A la pàgina 234, descriu el final de la vida de la muller i com des de Madrid va anar cap a Barcelona a la “casa de campo” per recuperar-se. Suposadament, la masia (Ca l’Argent) que descriu Ferran Canyameres a la seva obra.
Moltes gràcies per la informació facilitada. Desconeixia aquesta publicació. He aprofitat per incorporar aquesta interessant dada a l’article.