La urbanització Castillejos a Vilassar de Mar (Maresme)
Va ser projectada el 1965 per l’arquitecte Carlos Marqués Maristany, que deu anys abans es va encarregar d’alguns edificis a Barcelona amb motiu del Congrés Eucarístic, mentre era director de l’oficina d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, que tot s’ha de dir.
Només per fer una mica de safareig, cal esmentar que Maristany s’havia casat el 1946 amb Pilar Sagnier Sentmenat, pertanyent a la llarga i important nissaga de marquesos i néta de Leopoldo Sagnier, germà del conegut arquitecte Enric Sagnier. Maristany projectà també el local social d’Indústries Riva, al carrer d’Ausiàs March, 49, avui enderrocat.
Les obres les executà Construcciones Castillejos, empresa dirigida per Antonio Castillejos Expósito, de qui no he trobat cap informació. L’empresa, amb seu social a Vilassar de Mar, es va dissoldre el 1978. Encara hi ha qui coneix el conjunt d’edificis com a ‘urbanització Castillejos’.
El terreny, ja t’ho pots imaginar, era ocupat per camps de conreu i una indústria propera. Veient la planta edificada, imagino que el promotor no va aconseguir adquirir les finques colindants, pel que hi ha algun carrer sense sortida i estrets passadissos de dubtós plantejament. La gràcia radica en què, encara que el conjunt comprèn diversos blocs de diferents alçades així com habitatges unifamiliars, tot respira un mateix aire harmoniós.
Cedit per Finques La Maresma.
La cuina del dimoni
Només desentona de mala manera una construcció que vol imitar una masia amb un absis neoromànic. Edificada els anys setanta, havia estat la discoteca ‘Cal Pere Botero’ -el propietari es deia Pere- que donava també cabuda a un restaurant d’alt nivell, que no va cuallar.
Sembla que la -mala- idea del promotor era desbancar el restaurant l’Atlàntida que estava començant a tenir molt d’èxit als baixos de l’edifici Falla. Per decorar l’interior del local, va fer portar materials d’antigues construccions de l’Aragó. Després de convertir-se en hotel, actualment és utilitzada per serveis socials.
Pel que sembla, la font d’inspiració de ‘Cal Pere Botero’, va ser ‘La Posada del Dimoni’, un peculiar restaurant de cuina empordanesa creat el 1969, amb seu al carrer d’Hercegovina de Barcelona i que tenia una peculiar decoració infernal.
Músics al carrer
Els carrers i edificis de la urbanització duien noms de músics, com Pau Casals, Isaac Albéniz, Joaquín Turina o Manuel de Falla. El motiu ve donat per l’amistat que -en un principi- unia Castillejos amb Miguel Ferrer, gran amant de la música clàssica i fundador del restaurant l’Atlàntida. Per cert, el nom del local fa esment a la cantata que Falla va compondre basant-se en els textos de Verdaguer.
Pel que sembla, Enric Granados va passar una temporada a Vilassar de Mar, on va estar orquestrant l’obra Goyescas. A la vila ja existia un carrer Granados, així que sembla lògic que en aquesta urbanització no aparegui el seu nom. Potser el tret identificatiu del conjunt són els mosaics geomètrics de color blanc i blau que recobrien la majoria de façanes, molts de les quals han desparegut per obres poc respectuoses.
Mosaics d’autor
Però no podem perdre de vista un munt de detalls, com els característics fanalets de forja, les baranes, les gelosies. De manera especial cal destacar l’immens mosaic del porxo de l’edifici principal, tot un deliri de color que sembla mentida que no fem cua per veure’l, ja que podria ser la Capella Sixtina de la vila.
Després de consultar amb la família de l’artista puc confirmar que, tant aquesta obra com els mosaics que recobreixen els diversos edificis d’aquesta urbanització, es deuen a la mà d’Armand Olivé-Milián, un important mosaicista barceloní, a qui he dedicat diversos articles.
En aquest cas es tracta d’una obra de joventut, ja que va ser realitzada abans del 1965. Poc després, Olivé s’hauria d’incorporar a files per complir -durant dos anys- amb el servei militar. El més característic d’aquesta obra són les figures que semblen dansar al voltant d’un foc. La filla de l’autor, m’ha comentat que es tracta d’una al·lusió al romiatge del Rocío. A mi personalment em fa pensar en el ballet ‘El amor brujo’ de Falla.
Sempre que passo pel davant d’aquestes construccions, algunes tristament malmeses per reformes posteriors, m’hi aturo per descobrir com la llum del matí o de la tarda es fa seves les parets i les hi dóna noves perspectives jugant amb les ombres.
Agraiments
El meu sincer reconeixement a Josep Guarda de Finques la Maresma, de Vilassar de Mar, qui no només m’ha permés veure la seva increïble col·lecció d’imatges inèdites de la urbanització Castillejos, sinó que m’ha donat tota mena d’explicacions d’aquella època en què el seu pare s’ocupava de la gestió d’aquests habitatges. La seva aportació m’ha permés enriquir aquest article.
Així mateix, vull donar les gràcies a Gemma Oliver, filla de l’artista, qui m’ha confirmat l’autoria dels magnífics mosaics. Finalment, agrair a Feliu Novell, historiador de Vilassar de Mar, qui està lluitant per declarar patrimoni aquest conjunt de mosaics, a fi que no es perdi cap més.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Habitatges del Congrès Eucarístic (1956): UPC
- Cuadernos de Arquitectura núm. 25
- Cal Pere Botero: discotecas70-80barcelona-cat.blogspot.com
- Armand Olivé-Milián
- Miguel Ferrer: vilassardemar.cat
- Enric Granados a Vilassar de Mar
- El amor brujo: santuariodelalba.wordpress.com – wikiwand.com
- Vilassar de Mar – Fotografías antiguas (facebook)
- La urbanització Castillejos i els mosaics d’Olivé-Milián, per Alfons Martín
- Restaurant Cal Pere Botero: todocoleccion.net
- La Posada del Dimoni: barcelofilia.blogspot.com
QUins records !!!!!! Hi he vingut a parar recordant CAL PERE BOTERO, tot i que jo, per edat (de ben poc) no hi vaig entrar.
Però sí que vaig anar milers de cops a L’ATLANTIDA i recordo al Sr. Ferrer (erem 7 germans i una de les families típiques del retaurant) ens tenia molt apreci. I els cambres, que alguns d’ells hi han estat més de 30 anys.
Bons records d’infantesa i adolescència.
Desde el punt de vista arquitectònic (soc arquitecte) m’ha fet gràcies llegi-te perque de sempre que he trobat que és un conunt excel.lent.
Moltes gràcies !
Hola Alex!
M’alegra molt saber que t’ha agradat l’article i que et porta bons records. Petites històries com la teva són les que donen sentit als llocs.
Aprofito per comentar-te que d’aquí uns pocs mesos es publicarà un article a la revista municipal d’història on, juntament amb un historiador local, he aprofundit una mica més en aquest conjunt, amb la intenció d’evitar intervencions que l’estan desvirtuant. Faré el possible per recordar d’avisar-te.
Pel que tinc entès, Granados va estar oquestrant (no component) Goyescas a Can Cuyàs, que no era propietat seva. La família hi va ser convidada a ocupar-lo una temporada
Lluís,
En primer lloc, moltes gràcies pel comentari. Tens tota la raó.
Disculpa la confusió, deguda al poc domini que tinc del llenguatge musical. Ho acabo de corregir.
Jo vaig créixer (des de que vaig néixer, 1982, fins als 6 anys) a l’edifici Joaquín Turina (vivíem al pis 18! Recordo les vistes al mar, les tormentes amb els llamps, quanta por em feien els mosaics de peixos a la part fonda de la picina gran, o els mosaics amb formes geomètriques quadrades i fosques a la picina mitjana, jajaja). Tinc molts bons records i m’agradaria passar aquest estiu. Ha canviat molt? M’emportaré un disgust? Merci!
Moltes gràcies per compartir els teus records, Ari!
El conjunt per fora està en un acceptable estat de conservació, tot i que sembla que, segons paraules d’alguns veïns, els habitatges acusen el pas del temps. S’han hagut de dur a terme algunes reparacions que han fet desaparèixer alguns mosaics.
El Turina ha estat totalment recobert d’unes plaques que llunyanament volen imitar els dissenys geomètrics. Una llàstima.
Precisament, gràcies al fill de l’Administrador que gestionava la urbanització, he tingut accés a fotografies dels primers temps, algunes de les quals he penjat avui mateix aquí.
Crec que la piscina gran ja no té els mosaics originals. Potser la petita sí. Si quan hi vagis, descobreixes algun detall interessant, fes-li una fotografia i la compartiré aquí.
En una entrevista que hem tingut amb l’Armand Olivé Milian, ens va comentar que ell era l’autor del disseny d’aquesta façana d’edifici. Imagino que el mosaic del porxo també.
Moltes gràcies per la informació! És tota una descoberta per a mi. Cada dia passo pel davant i sempre em meravella. Però, tractant-se d’una obra tan important, em resulta estrany que no la signés.
Si no s’hi posa remei, aviat tots aquests mosaics desapareixeran amb les reformes que estan fent les comunitats de veïns.