Encara que sembli que no, es poden trobar llocs històrics a tocar de la ciutat i deixats completament de la mà de déu. Aquest és el cas de la masia castell de Ribatallada, entre Sabadell i Terrassa. Per arribar-hi el camí és curt però cal tenir una certa dosi d’aventura i risc.
L’antiga parròquia
Quan arribis a Sant Julià d’Altura, deixa el vehicle a l’aparcament. Aprofita per veure aquesta parròquia que antigament pertanyia a Terrassa. Està documentada al segle XI tot i que ha patit diverses reformes en segles posteriors que li han donat l’actual fesomia. Per exemple, el campanar és del segle XVII. A més del temple, el conjunt comprèn la rectoria i l’antic cementiri. Excavacions arqueològiques dutes a terme el 1990 posaren al descobert una necròpolis medieval.
Allà mateix hi ha una àrea de lleure molt ben muntada on, si t’agrada l’ambient ple de xivarri i de fum de les barbacoes hi pots passar el dia. Com que no és el meu cas, m’estimo més continuar.
Aigua no potable
El petit mur que ressegueix el costat esquerre dona pas a unes escaletes on veuràs uns indicadors verds. Continua per on diu Font dels Capellans.
La baixada és forta i em fa pensar en la tornada. Em pregunto com deuen arribar els nombrosos ciclistes que pugen. Tot seguit, veuràs la font, ja documentada al segle XVIII, que quan vam anar hi havia un rajolí que no donava ni per mullar les pedres. Uns metres més endavant hi ha una altra font que si fa no fa raja de la mateixa manera. Tant se val, l’aigua tampoc és apte pel consum.
El paisatge és planer i molt agradable. Se sent la remor del riu Ripoll i els ocells cantant. Pocs metres abans d’arribar a una cruïlla veuràs una casa enrunada. A l’esquerra de l’edifici es pot entreveure un corriol mig amagat per les bardisses. Cap allà que anem. Enfilat darrere la casa podràs veure el castell. De fet, ara et trobes dins del municipi de Castellar del Vallès.
Parets enrunades
En pocs metres de complicadíssima pujada arribaràs a l’entrada d’aquesta ruïnosa construcció. De seguida m’adono que això no és gens ni mica segur i estic per girar cua, però, ja que hi soc… Aquí comença el risc: teules trencades, sostres que cauran d’un moment a l’altre, parets mig enrunades que amaguen forats on pots caure… Però l’aventura és l’aventura.
Dinasties
Els arxius històrics no deixen prou clar si això era un castell, una masia o bé una casa fortificada. Fos com fos, se sap que al segle XIV era propietat de la família Ribatallada. Tan important devia ser l’indret que fins i tot tenia capella privada dedicada a sant Ramon. Al llarg dels segles l’edifici anà passat de mà en mà i fou molt modificat. Entre les famílies que en foren propietàries, probablement et sonaran els Montcada i els Clasquerí —senyors de Castellar del Vallès— tot i que no hi vivien.
El 1802, en morir el darrer descendent de la dinastia Ribatallada, la propietat canvià de mans. La nova família va arribar a falsificar els seus orígens pagesos per fer-se passar per nobles. Actualment, el mas —la ruïna, més ben dit— pertany a Aigües de Sabadell la qual no ha fet ni així per evitar la desaparició de tan històric edifici.
Aigua aigualida
Un cop t’hagis quedat satisfet pots tornar al camí ample i continuar uns metres fins a una cruïlla. El camí de l’esquerra que baixa et portarà en uns cent metres a l’antic pantà de Ribatallada de final segle XIX. Els aiguats del 1962 l’inutilitzaren. Amb una capacitat per a 10.000 metres cúbics, havia estat un dels principals llocs de subministrament d’aigua a Sabadell.
Finalment, el camí continua i fa una ruta circular d’uns sis quilòmetres que passa pel torrent de Gotelles, itinerari que et recomano fer.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure plànol amb indicacions
Saber més
- El castell: amicsdelripoll.wordpress.com
- El pantà: amicsdelripoll.wordpress.com
- Parc fluvial del Ripoll
- Sant Julià d’Altura
Hola Alfons,
Fins ara no te dit res perquè estava atabalada amb moltíssima feina.
Ves per on ja coneixies el castell de Granera, però quina ràbia que l’hagin tancat perquè és propietat privada. Em resulta estrany perquè havia recorregut cada pam del castell moltes vegades. De vegades hi anava amb els pares i la germaneta, d’altres amb amics. A dins el castell era tot salvatge, amb pedres i herbotes, però conservava unes magnífiques finestres amb un ampit ben ample que m’hi podia asseure i imaginar-me que vivia centenars d’anys enrere. El castell de Castellterçol també el conec bé, i hi havia anat moltes més vegades que a l’altre, però no tenia l’encant del de Granera. El de Castellcir no el tinc present. Potser me n’he oblidat però és possible que si hi anés diria “ai, sí, ara el recordo!”
Shaudin
Hola Shaudin!
Veig que vas de corcoll entre la feina i la salut. Em sorprèn que trobis temps pel teu blog i per llegir-ne altres.
A Granera hi vaig anar el 2015. Deu anys després, un amic em va dir que continuava tancat i fent pols. Una llàstima.
El de Castellcir és el que es coneix com la Popa. Està edificat damunt d’un gran roc. Però entre desídia i vandalisme, ja només li queden quatre parets que qualsevol dia passaran a la història.
Et desitjo molta salut.
Alfons
M’agraden els castells abandonats. Ara, però, potser ja no gosaria ficar-m’hi si poden resultar perillosos, com aquest de Ribatallada. N’hi ha un que l’havia explorat moltes vegades i que té una vista magnífica: el castell de Granera. És una a prop de Castellterçol si hi vas amb cotxe, altrament és una bona tirada amb bicicleta o caminant força. Ja fa quasi 30 anys que hi vaig ser per última vegada; no sé com deu estar ara. A casa vam passar molts estius a Castellterçol, i anys després hi va viure la meva mare; per això havia anat moltes vegades a Granera i al seu castell.
Hola Shaudin!
Doncs vas tenir sort de poder-hi entrar. Vaig anar-hi el 2015 i ja no s’hi podia entrar, ja que és de propietat particular. Un amic hi anà fa unes setmanes i continuava igual.
En canvi, sí que vaig poder visitar el de Castellterçol i el de la Popa a Castellcir —molt deteriorat/vandalitzat—. Tanmateix, amb els anys m’he tornat més prudent i ja no entro en llocs poc segurs.
Alfons