Hi ha poblacions que conserven el mateix nom (evolucionat) des que els romans o els ibers li van posar. Però d’altres no ho han tingut tant clar i l’han anat canviant. Castellar del Vallès n’és un exemple. Unes deu vegades ha variat el seu topònim. El nom actual remet a un suposat castell que hi havia per aquests verals.
Tanmateix, jo encara n’afegiria un nom més: Tolrà. Tant va influir a la vila aquesta família que sorprèn que no li hagin posat el seu cognom. A mitjan segle XIX, aprofitant la força motriu del riu Ripoll, en Josep Tolrà muntà una indústria tèxtil que amb el temps seria decisiva en el desenvolupament de la vila.
Quan la seva esposa Emília Carles quedà vídua, heretà tot el patrimoni i continuà la labor de mecenatge social a la vila. Tan bé ho va fer que el 1896, a petició dels vilatans, la reina regent Maria Cristina li concedí el títol de marquesa.
Si fas una breu passejada pel centre, trobaràs sorprenents edificis i serveis patrocinats per la família Tolrà que et deixaran amb la boca oberta.
Rentar la roba
Per començar, situa’t al final del carrer Major i comença a pujar. El primer que veuràs són els antics safareigs, un bon exemple d’obra social. El lloc es coneix també com a Cal Calissó, un edifici del segle XVIII que es va reformar més tard per tal de convertir-lo en safareig públic. La marquesa de Castellar encarregà el projecte a Emili Sala Cortés, arquitecte que va deixar en aquesta població una bona mostra de les seves obres, encarregades pels Tolrà.
Nascut a Barcelona el 1841, Emili Sala és autor de nombrosos projectes a Barcelona, com el primitiu edifici de la Casa Batlló, que més tard Gaudí transformaria i convertiria en tot un referent del modernisme. Sala es bellugava bé dins l’eclecticisme, un estil que no tenia cap problema a barrejar diversos estils del passat i a veure què en surt. Ara poso una finestra gòtica, ara un balcó renaixentista i unes arcuacions romàniques i mira què bufò que m’ha quedat. Pensa en això quan vagis veient els edificis que aquest arquitecte deixà a Castellàr del Vallès.
De cafè a consistori
Situada a l carrer Major, l’antiga seu de l’Ajuntament també es deu a Emili Sala i, com ja pots pensar, és un edifici d’un estil eclèctic. Fou edificat el 1902 al lloc on hi havia un antic cafè. De fet va ser el Café del Porvenir fins que la senyora marquesa adquirí l’edifici per tal de convertir-lo en seu del Consistori.
Un escut a la part central mostra un gos i una campana, representant les famílies Clasquerí i Meca que exercien antigament la jurisdicció a Castellar. Noranta anys més tard, l’Ajuntament es traslladava un altre edifici de la mateixa propietària i del mateix arquitecte: el Palau Tolrà. El veuràs una mica més endavant.
Cultura i distracció
Seguidament, unes metres més amunt, veuràs un escut en una cantonada. Es tracta de l’Ateneu, un antic cafè del segle XIX que finalment esdevindria la seu d’una de les entitats locals més dinàmiques a principis del segle XX. Mig abandonat a causa de la Guerra Civil, el 1953 es recuperà l’edifici, que acollí diverses entitats de la població. Posteriorment, l’Ajuntament adquirí l’immoble a l’empresa Tolrà -penso que tot el poble pertanyia a aquesta família-, el refé després d’un incendi, de manera que continua essent un motor cultural. Curiosament, però, ningú diu res de l’escut ni a qui pertany.
Font i fanal
Unes passes més i arribaràs a la plaça Major. Antigament, això era una esplanada on tenia lloc el mercat del peix. El 1931 s’endegaren les obres per convertir l’espai en l’actual plaça, el projecte de la qual recaigué en Josep Perich Fruitós. Nascut a Castellar del Vallès el 1869, Perich fou un mestre d’obres autor també del campanar de l’església del Sant Esperit de Terrassa.
La remodelació de la plaça Major inclogué les escalinates, el mur amb uns grans testos i una font a la cantonada on els brocs estan representats per peixos i una cornucòpia o corn de l’abundància, símbol de prosperitat. Tot dins l’auster estil noucentista que racionava els elements decoratius. Tot i això, anys després encara es coneixia com a Mercadal, ja que hi tenia lloc el mercat setmanal.
Para atenció al fanal polièdric que el corona. Es deu a la mà d’Antoni Clavell i Ribot, rellevant forjador barceloní nascut el 1902 qui s’establí en un poble francès a uns cinquanta quilòmetres de Tolosa. A part d’això poca cosa més he trobat sobre aquest artesà. Aquest fanal art-déco té un germà gran a Barcelona. Potser hauràs passat mil vegades pel costat mil vegades i no t’havies fixat. És a l’inici de la Rambla i fou dissenyat dos anys abans que aquest per Puig i Cadafalch. Havia de formar part d’un projecte més ambiciós, però finalment es quedà allà tot solet. Potser, penso jo, aprofitaren un per col·locar-lo aquí.
A la tercera va la vençuda
Continua caminant i gira pel carrer de l’Església. L’espatarrant església de Sant Esteve de Castellar del Vallès sorprèn per les grans dimensions tenint en compte que parlem d’una població que a finals del segle XIX gairebé no arribava a 4.000 habitants. La primitiva església de Sant Esteve, que després veurem, es troba als afores a l’antic nucli de la població. Més tard es bastí una altra, però al segle XIX resultà petita i la senyora Tolrà costejà aquesta que fou inaugurada el 1892.
Tot i que la direcció de les obres va anar a càrrec, no cal dir-ho, d’Emili Sala, el projecte es deu a Joan Martorell Montells. Aquest arquitecte barceloní tenia la mà trencada a fer esglésies i convents, però et sonarà més pel Palau Reial de Pedralbes o el Palau Robert, tots dos a Barcelona.
Com he comentat abans, l’edifici va ser construït quan els arquitectes recorrien a estils passats, creant altres de nous, com en aquesta cas el neogòtic. Pinacles, escultures, una gran rosassa i un esvelt campanar, converteixen el descomunal temple en un majestuós exemple d’aquest estil.
Decoració neogòtica
Observa amb deteniment tots els detalls que decoren el temple. L’espaterrant façana anà a càrrec de l’escultor barceloní Rossend Nobas. D’ell et sonarà la daurada escultura que remata la cascada del Parc de la Ciutadella, el fris de la Casa Víctor Blajot i nombrosos busts de personatges així com escultures religioses.
A la part alta pots veure un escut que ningú sap ben bé què significa. Hi ha un llibre obert que es pot referir a les escriptures sagrades. Al voltant, una branca d’olivera, potser en record d’aquest conreu a les terres de Castellar i una fulla de palma que pot fer esment al martiri d’Esteve. Malgrat això, cal recordar que l’antic escut de Castellar del Vallès també anava envoltat d’aquestes branques que, en conjunt, simbolitzaven la glòria.
Devoció popular
A més de la rosassa que presideix la façana, cal destacar el timpà, que és una obra d’art a més d’una declaració d’intencions. La Verge amb l’infant se situa damunt d’un pedestal on hi ha l’antic escut de la vila. El nen sosté una branca de llorer que, com dit més amunt, simbolitza la glòria. A la part inferior esquerra apareix un agricultor amb el seu gos i diversos personatges civils i eclesiàstics i un escolanet que voleia l’encenser. Sorprèn el pelegrí agenollat amb la capa i el bàcul de sant Jaume, ja que cap dels itineraris del Camí de Sant Jaume passa per aquí.
Al costat dret es pot veure agenollada una anciana -o és una monja?- oferint un pa. Dempeus es distribueixen més persones de diversos estaments socials, com un militar o l’home coix assegut a terra. Com a escenari de fons, es percep l’antic castell i la nova església de Sant Esteve. Fixa’t que la composició deixa clarament dividit l’espai celestial del terrenal. Tot plegat deixa ben clara la supremacia de l’Església.
Difunts de nivell
Cal donar la volta per l’esquerre del temple per tal de veure la contundent porta de ferro que dona accés al panteó de la família Tolrà. Malgrat la prohibició al segle XVIII d’enterrar dins de les esglésies, el sacerdot de la família aconseguí l’autorització per tal de permetre que els Tolrà -i fins i tot ell mateix- fossin sepultats dins el recinte religiós.
El palau del metge
A continuació, a pocs metres pots veure el Palau Tolrà, que no et deixarà indiferent. A mitjan segle XIX fou la residència del primer Tolrà, un metge que curiosament, va ser qui engegà l’empresa tèxtil que canviaria el rumb de Castellar del Vallès.
A hores d’ara no sé si preguntar-te si t’imagines qui va ser l’arquitecte. Doncs sí, fou l’Emili Sala i, com la majoria dels seus projectes, és eclèctic, tot i que molt harmoniós. L’edifici va ser pensat des del primer moment com un habitatge luxós fins al més petit detall. Però el metge-empresari se n’anà a l’altre barri abans de veure acabada l’obra i fou la seva filla, l’Emília, qui el gaudí. Des del 1994 és seu de l’Ajuntament de Castellar del Vallès.
El jardí, actualment públic, té tots els elements per a fer-lo plàcidament romàntic, amb glorietes, bancs i una magnífica vegetació. Aprofita que ets aquí i continua uns pocs metres carrer amunt fins a la plaça Mestre Gelonch i fixa’t amb la font de ferro que té un fanal i una inscripció. Més avall t’ho explicaré.
Modernisme comercial
Baixa pel passeig de Tolrà -inevitable que una via es bategés així- per veure les escoles del patronat Tolrà. Fou projectada el 1892 en el mateix estil eclèctic i pel mateix arquitecte de la senyora marquesa. Nenes i nens estaven convenientment separats en pavellons diferents i fins i tot hi ha un de pàrvuls. Seguidament, pren la carretera de Sentmenat, passa pel davant del mercat i arriba’t fins al número vint.
Encara que no t’ho sembli, l’estrany edifici d’obertures arrodonides i aire neoàrab que tens al davant havia estat una botiga. Fou edificat cap al 1908 i la part inferior era una bacallaneria i al pis hi vivia el propietari. Curiosament, l’edifici ha pres el nom del segon propietari, Anastasi Miralles, qui adquirí l’immoble passada la Guerra Civil. Segons la pàgina arquitecturacatalana.cat, el projecte es deu a Josep Graner i Prat, autor de Cal Blanquer, un habitatge situat uns tres-cents metres més amunt en aquest mateix carrer. Tanmateix, et sonarà més per la Casa Fajol, altrament coneguda com la Casa de la Papallona a Barcelona.
Com a curiositat, a Cassà de la Selva hi ha un edifici que s’assembla molt, tot i que menys glamurós. Conegut com el Rotllo, fou bastit poc després que aquest de la mà d’Isidre Bosc Bataller. Casualitat?
Aigua corrent
Per acabar aquesta primera part dins del nucli de Castellar del Vallès, acosta’t a la intersecció amb el carrer de Torres. Veuràs que hi ha una placeta triangular on destaca una artística font de ferro, probablement de finals del segle XIX. Des de ben antic, a la vila s’aprofitava l’aigua, tant per regar com per beure. Amb la industrialització del segle XIX, l’aigua era necessària, a més, per alimentar les fàbriques.
Quan arribà Josep Tolrà i posà en marxa la fàbrica, adquirí la propietat de diversos salts d’aigua. També s’adonà que la canal oberta que travessava el poble era poc higiènica pel consum humà -recorda que ell era metge-. Així doncs, el 1879 prengué la iniciativa de canalitzar l’aigua que brollava a la part de dalt de la població i instal·lar dipòsits, fonts i rentadors per a la ciutadania. La inscripció que hi ha a la font que has vist a pocs metres del palau Tolrà recorda aquest històric fet que comportà una gran millora a la població.
El primer nucli
Ara, pren el vehicle per sortir del nucli urbà i anar a veure l’antiga església parroquial. Més coneguda com a Sant Esteve de Castellar Vell, és una construcció romànica que domina un turó. Hauràs de passar un curt tram de pista de terra, aparcar el vehicle en un descampat i fer els darrers 300 metres a peu (no passis ànsia, és un camí molt suau).
Situat en una esplanada envoltada de barrancs i torrents, aquest temple se situa relativament a prop del Castell de Castellar i s’esmenta ja al segle XI, tot i que l’indret era habitat des de molt abans. Al llarg dels segles, anà passant de mà en mà. Cada nou propietari la modificava o ampliava, fins que al segle XVIII els habitants van dir que n’estaven fins al barret de fer una excursió cada vegada que volien escoltar missa. Llavors es construí l’edifici neogòtic que has vist abans, més cèntric i aquesta va quedar fóra de servei.
Vuitanta-cinc anys
De tornada deixa el vehicle a l’entrada del camí que porta al Pont Vell, una senzilla construcció pràctica, però de vida curta. En aquells temps en què els francesos es van pensar que tot això era també casa seva, és a dir el 1808, es va muntar un bon ciri pels nostres verals. En els estira-i-arronses amb els nostres veïns, va destacar la figura de Josep Manso. Nascut a Borredà (Berguedà), en Josep arribà a tinent general de l’exèrcit de Ferran VII, gràcies a la seva eficàcia militar.
Degut al mal estat dels camins i a la complicada orografia del terreny, el senyor Manso feu construir aquest pont. Cal tenir en compte que tots els municipis del voltant hi estaven interessats, ja que era una via important de comunicació. Així doncs, tothom va col·laborar en la construcció del viaducte. Vuitant-cinc anys més tard, un nou pont i una carretera arraconaren aquest, que només utilitzaven els vianants i pagesos.
Un sant africà
Ara enfila per la carretera que porta a Sant Llorenç Savall, però ens desviarem per visitar el temple de Sant Feliu del Racó que té els seus orígens en els primers temps del cristianisme. Documentat al segle X, és probable que ja existís anteriorment. L’aspecte actual és el resultat de canvis i remodelacions al llarg del temps, en especial l’ampliació duta a terme al segle XVIII, de la qual només se salvà el petit campanar i poc més.
Pertanyia al monestir de Sant Cugat i tal com ha passat amb el municipi, ha canviat de nom diverses vegades. Nascut a Cartago al segle III i dins d’una família benestant, en Feliu es convertí al cristianisme juntament amb Cugat. En sentir parlar de les persecucions que patien els fidels catalans, decidiren venir cap aquí a donar un cop de mà. Tots dos van morir de mala manera.
Agraint la pluja
I per acabar, també seguint la mateixa carretera, aparca en un ampli espai ombrívol al costat de la carretera i acosta’t a peu fins a l’ermita de Santa Maria de les Arenes al mig d’un idíl·lic indret, perfecte per passar el dia en família i fer pícnic.
La senzilla capella, probablement data del segle XII i es creu que va ser aixecada pels mateixos benedictins que controlaven Sant Feliu del Racó. L’aspecte, que sembla fet a trossos, és deu també a diverses etapes constructives. El nom prové del mas propietari d’aquests terrenys.
Aquí s’hi venerava la imatge de la Mare de Déu amb l’infant, a qui algú li va penjar al braç una petita galleda de plata, un exvot agraint que hagués plogut. Per això és coneguda com a Mare de Déu de la Galledeta. Desapareguda durant la Guerra Civil, es va fer una nova imatge i actualment té lloc un aplec en el seu honor.
Ja que hi ets, aprofita per fer una bonica excursió pels voltants que t’he preparat a Wikiloc.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el plànol
Saber més
- Monuments de Castellar del Vallès: poblesdecatalunya.cat
- Més llocs: castellarvalles.cat
- Inventari del patrimoni… de Castellar del Vallès
- Emili Sala Cortés: dbe.rah.es
- Els Tolrà: castellarvalles.cat
- Emília Carles i Tolrà: albertieditor.cat
- Antic Ajuntament: invarquit.cultura.gencat.cat
- L’escut de Castellar, per Joan Piñot
- L’Ateneu: Els inicis del teatre a Castellar, per Lourdes Torrella
- Origens de l’Ateneu: castellarvalles.cat
- Epigrafia de Castellar i personatges de l’època, per Manuel Navas Ortiz
- Joan Martorell: wikiwand.com
- Breu estudi iconogràfic de Sant Esteve de Castellar, per D. Escofet, A. García, O. Lomas, M.A. Pich i M. Fernández
- Palau Tolrà: wikiwand.com
- Botiga Anastasi Miralles: poblesdecatalunya.cat
- Dels orígens de l aprofitament de l aigua a Castellar del Vallès fins als nostres dies…, per Josep-Oriol Font
- El conjunt arqueològic de Sant Esteve de Castellar Vell, per J. Roig, J. M. Coll i J. A. Molina
- Pont Vell: castellarvalles.cat
- Josep Manso: wikiwand.com
- Sant Feliu del Racó: castellarvalles.cat
- Ermita de la Mare de Déu de les Arenes: historiasdebellvitge.wordpress.com – castellarvalles.cat – lactual.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: