La parròquia del Corpus Christi del barri de Gràcia de Barcelona.
T’agrada menjar carn? Un bistec? Una hamburguesa? O bé una botifarra? T’ho menjaries si et digués que és carn d’un ésser humà? Uix, fa cosa només pensar-ho, oi? En cas d’incloure aquesta vianda a la teva dieta et convertiria en un caníbal, fet perseguit per la llei.
Menjar els altres
Algunes tribus d’Amèrica ja ho practicaven de manera ritual quan Cristòfol Colom descobrí el continent. En aquelles cultures, l’objectiu era apropiar-se de la força vital del difunt. Tanmateix, la referència més antiga de canibalisme gastronòmic europeu la tenim al jaciment d’Atapuerca (Burgos), on s’han trobat evidències de què fa uns vuit-cents mil anys ja es menjaven els uns als altres i no precisament com a ritual.
De tota manera, mal mirat, no fa tant que els egipcis practicaven el canibalisme al segle II. Efectivament, Isidor -que vol dir, el do d’Isis- fou un sanguinari i revolucionari sacerdot egipci qui sacrificava i devorava ritualment els enemics de guerra. Tant és així, que escriví l’Himne Caníbal, un tractat d’antropofàgia que alguns faraons, com Unis -qui devorava homes i déus– varen manar escriure a les seves tombes.
Una altra cosa són els fets puntuals en què humans mengen altres humans. Per exemple, la tragèdia ocorreguda el 1972 quan setze persones sobrevisqueren als Andes menjant les restes dels seus companys. D’això se’n diu antropofàgia.
Menjar Déu
Si consumir carn humana es coneix com a antropofàgia. Com es diria menjar carn divina? Deofàgia? Perquè, de fet, en això consisteix l’eucaristia de la religió catòlica, en menjar la carn i la sang de Crist. Abans de continuar vull deixar ben clar que respecto les creences de cadascú i, per tant, no entraré a fer cap crítica. Només exposo fets.
Segons explica l’església catòlica, durant l’eucaristia -que en grec vol dir donar les gràcies– el cos i la sang de Crist són presents, però no es percep el sabor perquè romanen el gust i la textura del pa i del vi. Tot i això, en essència són el cos i la sang de Crist. És el que en diuen transsubstanciació. Per tal de refutar les reiterades crítiques rebudes ja des dels temps dels romans, el catolicisme rebat l’acusació de canibalisme amb diverses raons.
En primer lloc, diuen, el fet de consumir-ho en forma de pa i vi, ja és una diferència important. En segon lloc, els caníbals només consumeixen una part del cos, mentre que les persones cristianes reben el cos sencer, així com l’ànima. Finalment, asseguren que, a diferència del canibalisme que consumeix carn d’un ésser humà mort o ferit, la persona que combrega rep el cos viu de Crist. Jo, ni entro ni surto.
El perquè de tot plegat
Per entendre d’on ve aquesta festivitat, cal que ens remuntem a aquell darrer sopar que Jesús va tenir amb els seus deixebles. Prenent el pa i el vi els mostrà tot dient que ho mengessin perquè era el seu cos i la seva sang (Mt 24, 26-28). El cristianisme prengué literalment aquestes paraules i les convertí en un dels més poderosos arguments del catolicisme.
Passaren uns quants segles i ja no tothom s’ho creia això que el vi i el pa esdevinguessin quelcom diferent. Sense anar més lluny, un dia indeterminat del segle XI hi havia un mossèn que deia missa a l’església de Santa Maria d’Ivorra, a la Segarra. S’explica que l’home va dubtar de la presència de Crist en l’eucaristia. Diu la tradició que en aquell moment, començà a brollar sang del calze. El fet es coneix com el Miracle del Sant Dubte.
De la visió a la festivitat
La revifalla eucarística comença al segle XIII. És quan Juliana de Cornillon, una monja belga de setze anys, tingué una visió que interpretà com que la veneració al sant sagrament estava perdent pistonada. La xicota esperà quaranta-vuit anys més, és a dir, fins a ser prioressa, per explicar la visió al bisbe qui el 1246 ordenà festejar l’exaltació del Corpus Christi.
De mica en mica, la celebració s’anà escampant fins que es repetí el miracle segarrenc. Un dia, mentre un sacerdot italià oficiava una missa, en partir l’hòstia, d’aquesta brollà sang. No va fer falta res més per donar l’impuls definitiu a la celebració. El papa Urbà IV fou qui la instaurà definitivament el 1264.
Tanmateix, prop de dos segles més tard, un altre papa seria qui sortiria en processó amb l’hòstia pels carrers de Roma. En algunes ciutats, com Barcelona, el seguici acabà en disbauxa i s’hagué de desvincular la part religiosa de la popular, que finalment és la que ha esdevingut tot un símbol d’identitat amb danses i bestiari.
El magatzem
Amb tot això al cap, ens plantem al barceloní barri de Gràcia. Concretament a la cantonada del carrer de Bailèn amb Còrsega. Just davant d’on s’aixecava la desapareguda fàbrica Elizalde d’automòbils i motors d’aviació, hi havia uns magatzems de materials de construcció. L’edifici, bastit a final segle XIX pertanyia als Bassegoda, familiars dels germans Joaquim i Bonaventura Bassegoda i Amigó, arquitectes modernistes, autors entre altres, de la Casa Berenguer.
El 1933 s’instal·lava en aquest edifici la parròquia del Corpus Christi per tal de donar suport a aquesta àrea gracienca que llavors es trobava deixada de la mà de Déu. Aquell fou Any Sant decretat pel Vaticà i se celebraven dinou segles de la institució eucarística. Per tant, és possible que aquesta fos la raó per triar el nom de la parròquia. Tanmateix, aquí eren els temps de la República i l’església en general no gaudia de bona premsa. Per aquest motiu es decidí aprofitar el discret edifici industrial i no aixecar un temple com cal.
Com ja pots imaginar, amb la Guerra Civil tot acabà consumit per les flames. No fou fins al 1955 quan es remodelà una mica l’església per tal que perdés aquell aire de magatzem tan poc adient a un lloc religiós. Això no obstant, nou anys més tard era enderrocada completament i al seu lloc el 1965 s’inaugurava l’actual.
L’arquitecte desconegut
El projecte de la parròquia del Corpus Christi va recaure en l’arquitecte Jordi Vidal de Llobatera Yglesias de qui pràcticament no he trobat informació. Em consta que entre el 1973 i el 1975 fou arquitecte municipal de Llagostera, d’on era la seva família i on també reformà uns quants edificis històrics d’aquest municipi i d’altres propers. La seva obra més comentada és la innovadora església de Santa Cecília de Barcelona (1957) projectada el 1957 juntament amb Francesc Bassó.
Pintura amb nom propi
Quan es parla de la parròquia del Corpus Christi, sovint s’esmenten algunes -no totes- obres artístiques, signades per rellevants artistes, com les vidrieres executades per Llucià Navarro i Rodón. Aquest artista, nascut a Barcelona el 1924, estudià pintura, exposà diverses vegades i fou professor a la Llotja, arribant a ser-ne el director. A més, el 1960 fundà i dirigí la revista Cavall Fort. És especialment rellevant la seva producció de pintura mural civil i religiosa, tant a Catalunya com més enllà. Amb un traç simple, però contundent i una sobrietat cromàtica, és capaç de transmetre tot el que es proposa. En el cas de la façana d’aquesta església, les imatges dels quatre evangelistes -amb cara de pomes agres- que hi ha a banda i banda de la porta principal, penso que també són obra de Navarro.
Per començar, entra i fixa’t en les tres vidrieres que hi ha a l’esquerra de l’altar. Amb una sorprenent simplicitat de formes, aquests vitralls foren executats amb lloses de vidres de colors units per una estructura de formigó. Estan dedicats a tres personatges que, d’una manera o altra, han tingut alguna cosa a veure amb la festivitat del Corpus: Pasqual, Clara i Tarsici. Anem a veure breument qui foren i per què estan aquí.
L’home feliç
Pascual Baylón Yubero va néixer en un poblet aragonès al segle XVI. Mentre era pastor aprengué a llegir i escriure i a divuit anys va voler entrar en un convent franciscà de València. Refusà ser sacerdot, preferint fer petites tasques, com jardiner o porter. Afirma la tradició popular que, quan pregrava era tan feliç que es posava a ballar, motiu pel qual hi ha qui pensa que Baylón és un malnom. Diuen que, quan era de cos present al seu enterrament, obrí els ulls en el moment de la presentació eucarística. Per aquesta raó es declarà patró dels congressos eucarístics.
Patrona de la tecnologia
Nascuda a Assís el 1194, dins d’una família de casa bona, la Chiara Scifi ha passat a la història com a Clara d’Assís. Tenia disset anys quan fugí de casa i trucà a la porta del convent regit per Francesc d’Assís. Dugué una vida contemplativa i de rigorosa pobresa. Fundà l’orde de les Clarisses amb la primera regla escrita per una dona, dirigida a dones. La raó per la qual ha estat representada al vitrall de la parròquia del Corpus Christi té a veure amb un assetjament per part dels sarraïns. S’explica que quan aquests ja estaven a punt d’entrar a Assís, Clara prengué la custòdia i la mostrà als invasors. Llavors, una forta llum els enlluernà i fugiren.
L’escolà
Tarsici nasqué a Roma al segle III. Sembla que era un diaca -és a dir, un ajudant del bisbe- o bé un escolà. Pel que diuen, no tindria encara deu anys quan es dirigia a la garjola duent les hòsties per als presos cristians o potser anava a visitar persones malaltes per tal que poguessin combregar. S’explica que una munió de jueus l’interceptà demanant-li que els lliurés les hòsties. En negar-s’hi, el lapidaren fins a morir. Un soldat recollí el cos i el dugué a la catacumba. Un segle més tard, el papa de torn li dedicà un exaltat poema que és l’única font històrica sobre aquest xicot.
Passió de paret
A més d’aquestes vidrieres, a la parròquia del Corpus Christi hi ha altres obres executades també per Llucià Navarro. Només entrar, i totalment desubicat, ja que havia d’anar col·locat a la façana, hi ha un vitrall que mostra el bateig de Jesús. A més, però, són especialment destacables els murals que, a banda i banda de la nau, mostren les estacions del viacrucis. Les figures humanes d’aquest artista es caracteritzen per tenir els ulls, les mans i els peus proporcionalment més grans que el cos.
Generalment, es tracta de dibuixos plans, sense profunditat, de manera que van molt bé als murs on estan col·locats. D’altra banda, costa de creure que en un temps de tanta repressió, es permetés escriure en català en un lloc tan visible. Fixa’t com l’artista anà col·locant les figures per tal de distribuir equilibradament els espais buits i plens. Un bon exemple el pots veure a l’escena de la crucifixió on la creu està inusualment capgirada.
Santoral català
A la façana principal hi ha sis vitralls més que, per l’estil, semblen haver estat fets per unes altres mans, tot i que desconec l’autoria. Tots aquests personatges tenen en comú haver nascut a Catalunya. En primer lloc, pots veure a Ramon Nonat, qui, nascut al segle XIII al municipi segarrenc del Portell, ingressà a l’orde dels Cavallers de la Mercè. A les portes de la mort, Jesucrist en persona li donà l’eucaristia poc abans de morir.
Al seu costat hi ha la barcelonina Maria de Cervelló, també del mateix segle. Filla de casa bona, vengué el patrimoni patern i els beneficis els donà a l’orde mercedari. De fet, fou la fundadora de la branca femenina d’aquest orde. Seguidament, Antoni Maria Claret i Clarà religiós nascut a Sallent el 1807 qui, després de ser arquebisbe a Cuba i confessor d’Isabel II entre molts altres càrrecs, fundà dues ordes claretianes.
A l’altre costat de la porta principal tenim en Josep Oriol qui al segle XVI fou capellà de la parròquia del Pi. Conegut com el doctor Pa i Aigua, se li atribueixen nombroses curacions, tot i que en realitat es guanyà el respecte de la gent per atendre els malalts en una època en què la salut era privilegi d’uns pocs.
El vitrall del mig representa l’Eulàlia de Barcelona, d’existència tan dubtosa que fins i tot les autoritats catòliques la retiraren de circulació, donant permís només el culte local a la ciutat.
Finalment, tens en Ramon de Penyafort, un dominic nascut el 1180 a Santa Margarida i els Monjos. És un considerat un dels grans especialistes en dret canònic medieval. Clar que també té el dubtós honor d’haver introduït la Inquisició. La clau que duu a la mà fa esment del càrrec de capellà i confessor de Gregori IX.
Entre amics
Un altre element artístic destacat és el gran relleu escultòric que, situat darrere de l’altar, recrea el darrer sopar de Jesús amb els deixebles. Es deu al també barceloní Tomàs Bel i Sabatés, contemporani i amic de Llucià Navarro. Com ell, exercí de professor a la Llotja. L’estil de Bel s’inicià amb un marcat academicisme, amb figures nues. Seguidament, la seva obra, pràcticament sempre religiosa, aniria simplificant-se amb línies molt netes, com aquest sant sopar. Fixa’t com en aquesta obra l’artista ha deixat mitja escena pràcticament buida, només amb les estovalles. La darrera etapa de Tomàs Bel la protagonitzarien creacions abstractes fetes amb metall.
Per acabar, la parròquia del Corpus Christi té altres elements d’interès dels quals no he trobat l’autoria. Per exemple, el sagrari, el frontal de l’altar, la magnífica anella que hi ha suspesa damunt de l’altar o l’original -i complicada- grafia a la façana que diu ‘Per Crist’, que podria passar per una decoració abstracta. Sense oblidar la porta lateral que dona al carrer Bailèn que reprodueix unes esquemàtiques espigues.
Tot plegat fa que aquest aparentment senzill temple tingui un important valor artístic afegit.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de Bailèn, 175. Barcelona
Saber més
- Canibalisme: es.wikipedia.org
- Antropofàgia: es.wikipedia.org
- Eucaristia i canibalisme: protestantedigital.com – es.aleteia.org
- Isidor: es.wikipedia.org
- L’antiga parròquia de Corpus Christi: barcelofilia.blogspot.com
- Festivitat de Corpus: es.catholic.net – es.wikipedia.org – barcelona.cat
- Història de la parròquia de Corpus Christi: parroquiacorpusbcn.blogspot.com
- L’evangeli transparent de Llucià Navarro, per Javier Clemente
- Pascual Baylón: wikiwand.com – dbe.rah.es
- Clara d’Assís: ordenfranciscanasecular.es
- Tarsici: vaticannews.va
- Llucià Navarro: ca.wikipedia.org
- Urtx. Oficis i devocions en l’art de Llucià Navarro, per Javier Clemente
- Llucià Navarro. La pluralitat de l’expressió artística, per Lluïsa Sala i Tubert
- Tomàs Bel: ca.wikipedia.org
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: