Hi ha històries poc conegudes que et fan veure el costat fosc que s’amaga darrere de suposades obres altruistes. Per exemple, la dels jardins de la Fundació Julio Muñoz Ramonet a Barcelona. Però abans recularem en el temps.
El carrer del cronista
Per començar, el carrer Muntaner naixia l’u d’abril de 1865. En aquell moment rebé el nom de carrer número vint-i-tres. Aquesta asèptica nomenclatura no va convèncer l’Ajuntament de Barcelona, qui demanà una proposta de noms viaris a Víctor Balaguer. Escombrant cap a casa, l’escriptor els batejà amb noms més propers a la història catalana. En aquest cas, el dedicà a Ramon Muntaner de Sesfàbregues, capità dels soldats almogàvers i autor d’una Crònica que abasta des de Jaume I fins a Alfons IV.
De mà en mà
L’arribada del tren de Sarrià afavorí que la nova burgesia s’anés instal·lant a la part alta del carrer Muntaner buscant aires més purs i tranquils -qui ho diria ara, no trobes?-. Una d’aquestes famílies de casa bona fou la de l’empresari tèxtil Ferran Fabra i Puig. Et sonarà pel barri de Fabra i Puig que li ret homenatge.
El senyor Fabra era el segon marquès d’Alella i el 1922 fou alcalde de Barcelona. Tanmateix, casualitats de la vida -o no-, aquells anys el nostre marquès adquirí un gran terreny al carrer Muntaner i encarregava a Enric Sagnier i Villavecchia el projecte de la seva mansió.
L’obra incloïa l’edifici principal, la porteria, un gran jardí i tres habitatges més pels descendents qui, els molt desagraïts, se les vengueren així que van poder. Allò que quedà, no va interessar ni a les netes del finat, les quals ho vendrien als germans Julio i Álvaro Muñoz Ramonet. El 1952, en Julio compraria la part corresponent al seu germà i esdevindria l’únic propietari.
L’arquitecte oblidat
A continuació, un incís per parlar de l’arquitecte. Tot i que el prolífic Enric Sagnier va deixar prop de tres-cents edificis, la majoria a Barcelona, és poc conegut pel respectable. Potser perquè els seus projectes no tenen uns trets definits i passen desapercebuts a la vora d’altres de modernistes, estil pel qual ell no sentia una gran afició. Algunes obres que sí que coneixeràs, són el Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo, l’edifici de la Caixa de Pensions o la Duana del Port de Barcelona.
Ben relacionat amb les classes dirigents i amb l’Església, Sagnier rebé nombrosos encàrrecs de sectors polítics conservadors i religiosos, per als qui no tenia cap problema a canviar d’estil, segons qui li demanava el projecte. Aquesta també va ser una de les raons de què fos menyspreat i caigués en l’oblit.
De res al cim
El 1916 naixia en Julio a Barcelona en una família més aviat humil. Deixà inacabada la carrera de Dret i amb l’esclat de la Guerra Civil la família fugí a Sant Sebastià, la zona més tranquil·la del bàndol nacional. Mentre la mare establia bones relacions amb els poders militars, el fill fitxava pels serveis d’espionatge franquistes.
Seguidament, de tornada a Barcelona, aprofitant les relacions fetes per la mare, obtingueren certs privilegis que els facilità l’adquisició a preus ridículs d’empreses tèxtils que feien fallida. Gràcies a això, juntament amb el seu germà Álvaro muntaren un imperi tèxtil amb seu al Palau Robert. També ostentà un munt de càrrecs que ara no cal enumerar.
Casar-se amb la filla d’un polític i financer valencià l’ajudà, a més, a obtenir el crèdit bancari que necessitava. Imagina com devia ser d’important el casament, que l’oficià l’arquebisbe de València. Poca broma. Vint anys i quatre filles més tard, se separà i mantingué diverses relacions. Però la fortuna ja estava feta.
Jardí mediterrani
L’art de la jardineria no és un dels nostres punts forts. En això, ens poden passar la mà pel davant, primer els italians amb els jardins florentins renaixentistes. Després, els francesos amb els geomètrics dissenys barrocs. I finalment els paisatges anglesos, on tot estava estudiat perquè semblés un espai casualment natural. Tot i això, a finals del segle XIX i principis del XX ja hi havia un intent dels arquitectes per dignificar aquests espais al voltant de les mansions.
El primer propietari de la finca, en Ferran Fabra decidí que volia envoltar les construccions de natura amb cara i ulls. A tal fi encarregà a Jean-Claude-Nicolas Forestier l’enjardinament de la seva propietat. Aquest arquitecte paisatgista francès format a París, fou l’artífex del parc de María Luisa de Sevilla, així com la urbanització de la muntanya de Montjuïc amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929.
Posteriorment, els anys cinquanta del segle XX, en Julio Muñoz feu remodelar el jardí. Encarregà el projecte a Joan Mirambell i Ferran, qui assolí un gran prestigi com a director del servei de jardins de Barcelona. Mirambell el deixà tal com ara el pots contemplar, afegint tot un seguit d’escultures escampades pels diversos espais. Més avall et comentaré alguns dels artistes representats.
Patrimoni fonedís
Cap a finals dels anys seixanta la cosa va anar perdent aire i en Julio decidí canviar a una activitat més lucrativa. És així com posà la mirada al paradís fiscal de Suïssa on finalment s’anà a viure tot deixant aquí un bon forat financer. Allà s’endugué la seva col·lecció de cotxes de luxe, de joies i de miniatures.
Això no obstant, el patrimoni d’obres d’art que posseïa era molt més gran i divers. Part de la col·lecció havia estat adquirida en condicions poc clares a un gran col·leccionista d’art així com directament a rectors d’esglésies. Finalment, sembla que en un rampell de culpabilitat, el 1991 en el seu testament ho llegà tot -obres d’art i palauet- a l’Ajuntament de Barcelona. Quan el Consistori prengué possessió del palauet, dins no quedava pràcticament res. Les filles s’havien endut tot poc abans. Com en una pel·lícula. Vint-i-cinc anys de litigis més tard, la Fundació Julio Muñoz Ramonet recuperava bona part de la col·lecció privada -que no tota-.
El valencià
Passejant pels jardins de la Fundació Julio Muñoz, pots veure escultures de diversos autors. En primer lloc, tens les que va fer Vicenç Navarro Romero. Nascut a València el 1888, estudià l’Escola de Belles Arts de la seva ciutat. Tenia trenta anys quan obtingué la Càtedra d’Escultura, feu les maletes i se n’anà a Barcelona, on exercí aquest càrrec a l’Escola Superior de Sant Jordi. La seva extensa obra abasta des de retrats, imatges religioses i funeràries, monuments públics, pintura mural, dibuixos i gravats.
Tot i que d’un estil realista al principi, de mica en mica anà estilitzant les figures. Segurament hauràs vist escultures seves a Barcelona. Per exemple, a la plaça de Catalunya o a l’edifici del Banc d’Espanya a la Via Laietana. Com a tants altres artistes de la seva generació, també li va tocar retratar el dictador.
Del Penedès arreu
Als jardins de la Fundació Julio Muñoz també hi ha obra de Josep Cañas i Cañas de qui probablement no hauràs sentit mai a parlar. Però si et dic que és l’autor del monument ‘A la Sardana‘ de Montjuïc o del dedicat ‘Als Castellers‘ de Vilanova i la Geltrú, ja et sonarà més, oi que sí?
En Josep nasqué a Banyeres del Penedès el 1905. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú i finalment, se n’anà a Barcelona. Va escriure diverses obres de teatre i també feu exposicions d’obra escultòrica. Passada la Guerra Civil, marxà a Nova York on li havien encarregat un monument i seguidament, a Mèxic on pintà quadres de temàtica indígena. Finalment, de tornada a la península exposa a Barcelona així com a altres ciutats europees i també executa les seves obres més conegudes.
Esculpint noies
Però, probablement, les obres més abundoses als jardins de la Fundació Julio Muñoz són les corresponents a Josep Dunyach i Sala. Aquest escultor barceloní nasqué el 1886 en un habitatge del passeig de Gràcia, així que el xicot ja venia sense problemes econòmics. Després d’estudiar a l’Escola Llotja de Barcelona i al taller del destacat escultor Eusebi Arnau, se n’anà a viure a París. Allà conegué l’obra de Rodin i Maillol que influenciaren el seu estil. Tot i que va començar pintant de manera molt realista i clàssica -cosa que agradava d’allò més en aquell moment- podem incloure la major part de la seva producció dins del noucentisme.
A Barcelona, també pots veure escultures seves al parc de la Ciutadella i a la plaça de Catalunya. Em pregunto si hi ha cap escultor del moment que no tingui una obra en aquesta plaça. Malgrat que esculpí algun cap masculí, la major part de la seva obra són figures femenines, sovint lleugeres de roba.
Per acabar, aquest bonic espai al carrer Muntaner mereix una visita relaxada per tal de gaudir d’un insòlit oasi enmig del trànsit i les presses de la zona alta.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Muntaner, 282. Barcelona
Saber més
- Vicenç Navarro: dbe.rah.es
- Josep Cañas: josepcanas.cat
- Enric Sagnier: enricsagnier.com
- Josep Dunyach: dbe.rah.es
- El carrer Muntaner: blog.coolmaison.com
- Els jardins: fundaciojuliomunozramonet.org
- Jean Claude N. Forestier: dbe.rah.es
- Joan Mirambell: jardinsijardiners.iec.cat
Un article molt interessant. El lloc és un fantàstic recó de la ciutat. L’he fotografiat unes quantes vegades (recentment format mig en blanc i negre), i no me’n canso.
Salutacions.
Moltes gràcies pel comentari. M’alegra saber que t’ha agradat. Tants anys anant per allà i mai hi havia entrat. Va ser una inesperada i agradable sorpresa.