L’estranya història de la segona creu de terme de Talamanca (Bages).
En primer lloc, segons la font consultada, el significat de Talamanca pot variar. D’una banda, hi ha qui creu que pot derivar de l’àrab i venir a dir quelcom com el tancament d’un lloc protegit o que està a l’abric d’un paratge. En cas de tenir un origen cèltic, l’arrel “tala” podria significar terra pedregosa o també un curs fluvial. La veritat és que, segons com ho miris, qualsevol d’aquestes definicions li escau. Hi ha altres indrets que comparteixen aquest topònim, com la badia de Talamanca a Eivissa, Talamanca del Jarama a Madrid, Santiago de Talamanca a Panamà o el Canton de Talamanca a Costa Rica.
L’evolució del nucli
Tot i que la història de Talamanca està documentada a partir del segle X, les restes trobades indiquen que els ibers ja es passejaven per aquí molt temps abans. A redós del castell, la població anà passant de mà en mà fins a arribar al segle XVIII que és quan comença la història que et vull explicar.
Al voltant de l’església i del castell, s’anaren configurant els carrers Nou i Padró i és quan probablement s’erigí la senzilla creu de terme de ferro al punt més alt. En aquest indret hi havia l’era de batre, que actualment és una petita plaça. Cada any, durant la segona Pasqua, és a dir, cinquanta dies després del Diumenge de Resurrecció, el capellà pujava a beneir els quatre punts cardinals del terme municipal. Així va ser durant dos-cents anys.
És teu, però és meu
En algun moment dels anys seixanta del segle XX, el propietari d’un habitatge que hi havia al davant de la creu, volia ampliar la seva finca. Per aquest motiu, pactà amb l’Ajuntament incloure dins de la seva propietat la part de la plaça on hi havia la creu de terme de Talamanca. A canvi, ell faria donació d’una altra creu de pedra per col·locar-la a la plaça.
Dit i fet, el propietari obtingué el dret d’ús particular d’una part de l’espai, exceptuant el dia la Festa del Terme, quan ha de permetre que la població celebri la festivitat al voltant de la senzilla creu original. Però ara és de la segona creu, la de pedra, provinent de Galícia, de la que et vull parlar, ja que és una raresa veure-la per aquests verals.
Cultes remots
El cruceiro gallec es compon generalment d’una creu de pedra damunt d’una columna sovint decorada amb imatges escultòriques. Se sol situar a les cruïlles dels camins i a la vora de les esglésies en llocs on en temps remots ja hi havia cultes a la natura.
Era una manera de sacralitzar indrets de culte pagà, de manera que moltes creus se situaven damunt de rocs prehistòrics, com menhirs o de mil·liaris romans. A Galícia, on ha esdevingut un monument profundament arrelat en aquesta cultura, se’n comptabilitzen més de deu mil creus. Parlant d’això, deia el polític, escriptor i pintor gallec Alfonso Daniel Rodríguez Castelao, que “on hi ha una creu, hi hagué un pecat” i que “cada creu és una pregària de pedra que feu baixar un perdó del cel”.
Des de temps immemorials
L’origen d’aquests cruceiros se sol situar a partir del segle XIV, durant el període gòtic. Tot i això, fou quatre-cents anys més tard que s’assolí la màxima difusió, quan l’imaginari barroc potencià el dramatisme de les figures tallades i afegí nous elements decoratius.
Una teoria planteja la possibilitat que hagin estat introduïts per Vicenç Ferrer, prenent com a model les creus de terme de les terres de Llevant o bé per influència dels pelegrins que venien de Bretanya fent el Camí de Sant Jaume.
Pagant el perdó
A partir del segle XIV, gràcies als acords del concili de Trent, s’acceptà que familiars i amistats de les persones difuntes podien intercedir pel seu perdó mitjançant penitències i obres pietoses. Arran d’aquest fet, comencen a aparèixer creus pagades per persones que pretenien guanyar indulgències per si mateixes o bé per a éssers estimats.
A més a més, els clergues dels ordes mendicants com els franciscans o dominics, estenen la idea del purgatori. També potencien la construcció de creus com una alternativa a les almoines. Altres sorgiren cercant la protecció divina contra les epidèmies.
Mare i fill
Generalment, sol presentar per un costat un Crist crucificat orientat cap al camí principal. De vegades, com a la creu de terme de Talamanca, un àngel al seu costat recull en un calze la sang que vessa de la ferida, fent esment del sagrament de l’eucaristia. Gairebé sempre, a la part posterior de la creu es representa la Verge o, menys sovint, algun sant.
Aquesta imatge pot mostrar la Mare de Déu de diverses formes. Per exemple, com a Dolorosa -amb el cor travessat per set punyals-, la Soledat -dits creuats damunt del pit-, la Immaculada Concepció -en actitud de pregària- o el Socors -amb l’infant i un garrot-. També, tal com sembla que passa a la de Talamanca, es pot presentar com a l’Assumpció, entre àngels que la coronen.
Verí innocu
A continuació, al fust de la creu se sol representar alguns dels molts sants del repertori catòlic. Probablement, el de la part frontal de la creu de terme de Talamanca és Joan l’Evangelista. Tot i que sovint el pots veure amb un llibre a la mà i acompanyat d’una àliga, també existeix la versió amb calze. Fa esment d’un text de la Llegenda àuria, una col·lecció de llibres sobre vides de sants.
Escrita cap al 1260 per Iacopo da Varazze -estranyament traduït en castellà com a Santiago de la Vorágine- tingué una gran difusió a final de l’edat mitjana. Diu la llegenda que un dia un sacerdot pagà va desafiar Joan a prendre un verí mortal en un calze. Tanmateix, la beguda resultà innòcua pel sant. Però la copa passà a formar part de les representacions d’aquest personatge.
Un sant miracler
Seguidament, oposat a sant Joan, pots veure sant Antoni de Pàdua amb l’infant als braços. Nascut a Lisboa el 1195, ingressà a l’orde franciscà quan tenia vint-i-cinc anys. Després de predicar incansablement per Europa, acabà com a conseller del papa Gregori IX.
Morí a trenta-sis anys i aviat la seva tomba esdevingué lloc de pelegrinatge arran dels nombrosos miracles atribuïts. Diu un d’ells, que quan Antoni encara era un jove frare, s’allotjà en una pensió. Es trobava resant dins la seva cambra, quan l’hostaler el va espiar pel forat del pany i el va veure amb un nen als braços. Era Jesús parlant-li a cau d’orella. Per aquest motiu és representat amb l’infant.
El pecat
Finalment, molt a prop de la base de la creu -condició terrenal- hi ha esculpits Eva i Adam, els primers humans segons el relat bíblic de la Creació. Conscients que l’acaben de pifiar, l’un i l’altre es tapen la nuesa. Entre ells s’aixeca l’arbre que creixia al mig del Jardí de l’Edèn. Darrere d’Eva s’atansa la dolenta serp que els feu pecar.
Amb el barroc, la representació del pecat original inclogué en les creus la figura d’aquella primera parella que ens va deixar en tan mal lloc. Hi ha ocasions, com en aquesta creu de terme de Talamanca, que Adam s’agafa el coll amb una mà, com si s’estigués escanyant amb el fruit.
Per acabar, quan passis per Talamanca, puja fins a dalt de la vila i observa aquesta creu de terme. A Catalunya en veuràs ben poques o potser, cap més.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Padró, 17. Talamanca
Saber més
- El topònim: talamancadejarama.org – madridnorte24horas.com
- Cruceiro: wikiwand.com
- Joan l’Evangelista: hcipripedia.com
- Antoni de Pàdua: rondaller.cat
- La creu de Talamanca: patrimonicultural.diba.cat
- La creu original: patrimonicultural.diba.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: