Els jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar (la Selva).
Si has llegit Joc de Trons o has vist la inacabable versió televisada, et semblarà que la vida de Clotilde, reina dels francs, és talment com un serial televisiu d’odis, venjances i morts. Per començar, quan la senyora nasqué a Lió quedaven pocs anys per finalitzar el segle V i el regne franc no era com ara ni de lluny. De fet, tot eren petits regnes que se la passaven fent-se la guitza.
Crims familiars
Filla del rei de Borgonya, a la Clotilde li tocà viure una joventut on no hi havia governant que durés gaire al tron, generalment assassinat per algun altre membre de la família. Tant és així, que l’oncle degollà el pare de la noia, ofegà la mare i condemnà les dues filles a l’exili. I encara hi ha qui es queixa de la família que li ha tocat! Doncs bé, en Clodoveu I, el rei de la tribu dels francs, s’assabentà del captiveri de la princesa. Amb un estratagema que ara no ve al cas, la demanà a l’oncle per casar-s’hi.
Sense tenir clar qui va transmetre la fe catòlica a la jove, aquesta no s’oposà al matrimoni amb un marit pagà, pensant que ja el convertiria, com així va ser. Aquí un parèntesi per aclarir que el nom Clotilde prové del germànic i vol dir quelcom similar a “il·lustre guerrera” o “aquella que lluita amb glòria”. Sembla una premonició. Però continuem amb aquesta noia. La mort del primer fill no ajudà gaire a acostar Clodoveu al catolicisme. Tanmateix, a les portes d’un desigual enfrontament amb els germànics, el rei demanà Clotilde que pregués Déu. Si guanyaven, ell abraçaria la fe catòlica. Així va ser i ell es convertí en el primer rei franc catòlic.
Reina dels francs
La parella tingué una filla i tres fills més que arribaren a les portes d’una batussa per prendre el poder quan el pare morí. Diuen que les pregàries de la mare motivaren una violenta tempesta que frustrà la batalla fratricida i els germans es reconciliaren. Això no obstant, sota una capa de dona pietosa, la Clotilde amagava un vessant venjatiu, ja que envià els fills contra el Regne de Burgúndia per venjar la mort dels seus pares.
I ara ve quan tu et preguntes: per quins set sous m’està explicant tot això? Paciència, ara hi vaig.
El marquès
Nascut a París el 1891, en Raül Roviralta i Astoul era fill de casa bona, així que ja tenia mitja feina feta. L’altra mitja feina la va fer casant-se amb la Clotilde Rocamora Rosés, filla d’una família d’industrials tèxtils i de sabons. Més tard fundà uns laboratoris juntament amb un soci. Casualitats de la vida, el germà del soci era el jovenet arquitecte i dissenyador de jardins Nicolau Maria Rubió i Tudurí qui serà el protagonista d’aquesta història -amb permís de la senyora Clotilde-.
En Raül tenia una vena sensible que el dugué a emprendre iniciatives socials, com la creació d’una escola d’assistència per la dona o fer donacions a gent empobrida. Aquestes tasques el dugueren a ser nomenat conseller d’assistència social de la Generalitat de Catalunya. Durant la dictadura continuà aquesta labor benèfica, motiu pel qual, el 1952 el Vaticà li atorgà el títol de marquès de Roviralta de Santa Clotilde.
Títol pontifici
Però, com? Un papa pot concedir títols nobiliaris. I tant que sí! Per entendre-ho cal que ens remuntem al 1746, quan Benet XIV va institucionalitzar una noblesa pontifícia amb una llista molt reduïda de famílies. Aquests títols no es podien concedir a qualsevol mort de fam. La llista incloïa persones romanes, moooolt catòliques i -ves quines coses- riques fins a dir prou, que havien ocupat càrrecs importants i podien demostrar que el seu llinatge era noble com a mínim fins dos-cents anys enrere.
De totes maneres, aquests requisits podien canviar si es considerava oportú, motiu pel qual els papes també van fer nomenaments a persones d’altres països, sovint d’una classe burgesa emergent com banquers i industrials. Com el senyor Roviralta, vaja.
Emprenedor i col·leccionista
A més de les tasques socials, Raül Roviralta tenia altres temes amb els quals s’entretenia. Amb la carrera de medicina feta, s’associà amb el farmacèutic Fernando Rubió i Tudurí amb qui fundà uns laboratoris. Així mateix, participà activament en el sector automobilístic, creant una fàbrica on produïa vehicles comercials i de circuit. Et sonarà el garatge David al carrer Tusset, un gran immoble dedicat exclusivament a aparcaments. Doncs també fou una innovadora promoció seva.
A més, li encantava el col·leccionisme. Assessorat pel pintor i decorador Domènec Carles, adquirí miniatures navals d’orfebreria, sonalls, pintura antiga i moderna, ceràmica catalana i figures victorianes que conformaren una rellevant col·lecció.
Passió per l’antiguitat
Si em permets la redundància, el saqueig d’obres d’art antic és ben antic. Moltes obres que s’exposen als museus tenen una història que no s’explica d’espoli, suborns, tràfic i subhastes poc clares. Els romans, grans col·leccionistes d’antiguitats gregues, s’endugueren a casa, tres segles abans de la nostra era, grans quantitats d’obres d’aquell país. A partir del segle XII tingué lloc un important tràfic d’objectes antics, entre els quals ja hi havia d’origen oriental. El segle XIV marca una veritable passió entre les classes acomodades per adquirir -com fos- béns antics.
I així ens plantem al segle XVI, quan el cardenal Hipòlit II decidir remodelar un palau que estava fet mistos. A tal efecte, s’endugué sota el braç marbres i estàtues d’altres llocs i els col·locà al lloc que ara es coneix com a Villa d’Este, a Tívoli. Com que li devia semblar poc, contractà un paisatgista que, inspirant-se en els mítics jardins de Babilònia, creà un conjunt de parterres, fonts monumentals i estàtues. Podria continuar parlant de la història de l’espoli mundial, com la molt criticada col·lecció del Museu Britànic, els robatoris sistemàtics efectuats per les tropes napoleòniques, l’espoli dut a terme pels nazis i també el perpetrat aquí durant la Guerra Civil. Però així ja et fas una idea.
Jardins vora el mar
Doncs bé, emmirallant-se en la Villa d’Este, el 1918 el senyor Roviralta adquirí diverses vinyes a la vora de la costa de Lloret de Mar per tal de fer-hi un gran jardí i una mansió. Dit i fet, encarregà el projecte a Nicolau Maria Rubió i Tudurí qui es lluí de valent. Repoblà la finca amb xiprers, pins i eucaliptus, que alternà amb extensions de gespa. Són ben poques les flors que hi plantà, però, la veritat, és que tampoc es troben a faltar.
La hipnòtica successió de mil tonalitats de verd, tant en vertical com en horitzontal, s’escampen per les ondulacions del terreny i finalment s’ajunten amb el blau del cel i del mar. Al final, en un rampell magistral de Tudurí, no saps ben bé on acaba la zona enjardinada i on comença la vegetació de la muntanya. Inicialment, l’indret fou batejat com “La Proa“, potser perquè la terra sembla endinsar-se breument en el mar en aquell punt, com si estigués a punt de navegar. He llegit que era l’antic topònim d’aquest punt de la costa, però no he trobat la manera de confirmar-ho.
El paisatgista
Nascut a Maó el 1891, Nicolau Maria Rubió i Tudurí fou un home orquestra, ja que, a més de dissenyador de jardins, era també arquitecte, urbanista, dramaturg i periodista. Gran defensor de la mediterraneïtat de Catalunya, mentre estudiava es relacionà amb artistes i intel·lectuals amb els quals més tard col·laboraria en diversos projectes. El 1915, tot just acabada la carrera d’arquitectura, tingué el seu primer contacte amb el paisatgisme en rebre l’encàrrec de dirigir les obres dels jardins de Montjuïc arran de l’Exposició Internacional.
El 1917 Rubió fou nomenat director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona. A més dels jardins de Santa Clotilde, dissenyà també els del davant del Parlament de Catalunya, els del Palau Reial de Pedralbes i els del Turó Park entre altres. Molt influenciat pel corrent noucentista, les seves primeres creacions, com aquesta, són d’una clara tradició mediterrània, amb espècies autòctones. A més de jardins públics, Tudurí rebé nombrosos encàrrecs particulars, com els de la Torre Amatller a Cabrera de Mar o la finca del Baró de Viver a Argentona.
Assessorament d’artistes
Quan Rubió i Tudurí enllestí el jardí va dir aquí us quedeu, tocà el dos i ja no va tornar a veure la seva obra. Seguidament, el propietari tingué relació amb el pintor i escriptor Domènech Carles i Rossic i la seva esposa, l’escultora Maria Llimona. Podríem dir que les pintures de Domènech, majorment bodegons florals i alguna marina, es poden incloure dins d’un particular impressionisme.
En Domènech i la Maria influïren també en la decoració escultòrica, la revisió dels plànols de Tudurí i el mobiliari dels jardins de Santa Clotilde. Malgrat que el senyor marquès volia uns jardins d’un innegable estil clàssic italià, penso que probablement Tudurí mai hagués plantat els nombrosos busts de marbre sinó que hagués triat un altre estil, més en línia amb el noucentisme del moment. El 1922, Roviralta es presentà amb la primera escultura i anys després aniria completant la decoració del jardí amb les adquisicions de la resta d’obres escampades pel jardí, adquirides a diversos països com França i Itàlia. Tot i això, estaria bé saber d’on realment van sortir aquestes peces. Moltes d’aquestes escultures són busts que podrien ser d’emperadors romans, algun dels quals té una qualitat excel·lent.
Cants de sirenes
Les úniques escultures que no desentonen -opinió meva molt personal- són precisament les cinc originals sirenes executades per la Maria Llimona. Dues d’aquestes senyores tenen una inquietant doble cua que deixa entreveure l’entrecuix i estan assegudes damunt sengles tortugues lligades amb cadenes. D’aquestes obres no he trobat cap antecedent en la mitologia.
Maria era filla de Josep Llimona i neboda del pintor Joan Llimona, de manera que ja portava l’art a les venes. Tot i això, la vocació artística li vingué a quaranta-tres anys, quan es trobava exiliada a Itàlia arran de la Guerra Civil. Allà assistí a classes d’escultura i aquesta és tota la formació rebuda. La seva obra és molt propera a les idees noucentistes, moviment amb el qual se sentia més identificada.
El record
El 1927 la Clotilde tenia trenta-dos anys quan morí a causa d’una intoxicació. Desesperat per la sobtada pèrdua, el marquès rebatejà el paratge amb el nom de la difunta muller. Els jardins en aquell moment estaven encara en procés de replantació i la mansió ni tan sols s’havia començat a construir. Penso jo que la pena per la pèrdua de l’esposa li va durar ben poc. Encara no havia passat un any que l’home es casava amb una brasilera a qui no li dedicaria cap jardí, però que segurament l’ompliria de ritme.
Per acabar, els jardins de Santa Clotilde -mansió inclosa- es convertiren en el centre de la vida social d’alt nivell. Metges i magnats, presidents i dictadors passaren per aquí. Detall sense importància, durant la Guerra Civil el senyor Roviralta simpatitzà obertament amb el bàndol guanyador. Potser això -opino jo, que soc molt malpensat- l’ajudà a obtenir més mèrits per l’obtenció del posterior títol de marquès.
Finalment, després d’un llarg estira-i-arronsa, els jardins de Santa Clotilde foren cedits a l’Ajuntament de Lloret de Mar i, per tant, són considerats com a zona verda pública. Això sí, de pagament.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: passeig Jardins, s/n. Lloret de Mar
Saber més
- Clotilde de Borgonya: https://www.mujeresenlahistoria.com – wikiwand.com
- Títols nobiliaris pontificis: wikiwand.com
- Raül Roviralta: taller.iec.cat
- Clotilde i el marquès: elpuntavui.cat
- El marqués de Roviralta: lloret.cat
- Maria Llimona: amicsmuseunacional.org
- El casalot de Santa Clotilde: historiesdemar.org
- Nicolau Maria Rubió i Tudurí: jardinsijardiners.iec.cat
Excel·lent reportatge. Enhorabona. Fa anys i panys una bona amiga em va recomanar visitar “hipnòtica successió de mil tonalitats de verd” a Lloret. Després de llegir la teva entrada serà un pas obligat. Ai las, i quina sort haver nascut de casa bona i tenir ja mitja feina feta!
Moltes gràcies! Doncs sí, et recomano la visita, si pot ser, fora de la temporada d’estiu per gaudir millor de la tranquil·litat i de l’entorn.