La portalada de Sant Pere de Galligants a Girona.
Des dels temps de les farinetes, és a dir, uns trenta segles enrere, setmana amunt, setmana avall, existí un conjunt de poblacions que les hem ficat dins del mateix sac amb el nom de celtes. I aquí no passa res. Aquelles cultures pertanyents a què es denomina com a Edat del Ferro, probablement mai es van conèixer entre elles, ja que abastaven llocs tan distants com l’actual Irlanda, Romania i fins i tot Turquia, que és des d’on s’escamparen.
Una d’aquestes tribus arribà a la península Ibèrica uns nou-cents anys abans de la nostra era. Els celtes eren considerats pels antics historiadors grecs com una població heroica i arrogant. Tan forta fou l’empremta que ens deixaren, que bona part de la seva cultura passà a formar part del cristianisme. Per aquest motiu, ens plantem davant de la peculiar portalada de Sant Pere Galligants.
L’albada
En primer lloc, què és això de Galligants? És un discret riu -més aviat una riera- dels quatre que té la ciutat de Girona que, passant per la vall de Sant Daniel, s’uneix a l’Onyar i diu que continuï un altre. De totes maneres, malgrat que només té un recorregut de quatre quilòmetres, no et pensis que és un riu innocent, ja que, a causa del fort pendent, ha estat protagonista d’importants inundacions.
El mot Galligants deriva, com és habitual, del llatí i està format per dues paraules que volen dir el cant del gall, és a dir, l’hora de l’alba. És probable que aquest nom s’apliqués primer al monestir de Sant Pere que, amb l’alt campanar veia despuntar el dia mentre els monjos anaven a cantar matines.
De cenobi a museu
Tot i que se sap que el monestir de Sant Pere Galligants ja existia a principi segle X, poca cosa queda de l’edifici preromànic. Aquell primer recinte fou creat quan el comte Ramon Borrell va vendre a l’abat el domini sobre el barri de Sant Pere. L’actual temple s’aixecà dos-cents anys després gràcies a un donatiu fet per un altre comte. A partir del segle XV comença una etapa de decadència fins a la desamortització del 1835. Trenta-cinc anys després, s’instal·lava el Museu Arqueològic.
Sobre l’edifici, el museu o el bonic claustre hi ha molta obra publicada i poca cosa més puc aportar. De fet, ara voldria que paressis atenció a l’extraordinària portalada, un record del primer temple preromànic ple de simbolisme que poques persones s’han arriscat a explicar. Jo només esgarraparé quatre dades curioses per tal que la contemplis amb uns altres ulls.
Geometries divines
Els símbols geomètrics són presents a la península des de temps ben remots, el qual demostra que arrelaren profundament en aquelles civilitzacions. Cercles, triangles, quadrats i espirals són només unes quantes del gran repertori sovint associat a ritus funeraris. La seva senzillesa anava molt bé per representar idees abstractes que d’altra manera hagués estat complicat de transmetre.
Amb la invasió musulmana, molts d’aquests símbols acaben perdent-se. A partir del segle X, hi ha un creixement demogràfic i, conseqüentment, hi ha més activitat artesanal, afavorida per la repoblació cristiana i l’aparició d’ordes mendicants. A més, el Camí de Sant Jaume, atragué mestres d’obres d’arreu d’Europa duent nous coneixements i formes de construir que enriquiren la nostra arquitectura.
Flors i estels
Les flors tant poden evocar l’inici d’un nou cicle, és a dir un renaixement -o despertar espiritual-, com expressar la fugacitat de la vida. Per aquest segon motiu i aplicada en l’àmbit funerari, la flor de sis pètals ha estat un dels top trend durant molt més temps que altres figures. Ibers i romans es delien per fer esteles funeràries amb flors cada vegada més estilitzades que acabaren per semblar estrelles. Els picapedrers medievals s’ho feren seu veient que era senzill d’executar i a més podia passar per l’estel de Betlem. Encara més, les figures geomètriques de costats parells es podien fer fàcilment amb una regla i un compàs, de manera que és lògic trobar-ne més que no pas d’altres amb els costats senars.
Per exemple, l’estrella de vuit puntes és un altre motiu astral que inicialment era representat també com una flor o una roda de vuit radis. Hi ha qui diu que és una herència del temps que els àrabs estiuejaven pels nostres verals. La figura anà evolucionant fins a convertir-se en el resultat de dos quadrats superposats a quaranta-cinc graus.
Cercle diví
Si t’hi fixes, veuràs que molts dels símbols que hi ha a la portalada de Sant Pere de Galligants estan inscrits dins d’un medalló circular. Des de molt antic, el cercle està íntimament relacionat amb el concepte de divinitat. És una figura que no té principi ni fi i compren en ella tot el que l’envolta. A partir del cercle es crearen tot un seguit de figures carregades de simbolisme, com la roda de radis corbs i les trisqueles, molt presents a poblacions del nord de la península.
Les rodes solars són formes amb una gran transcendència religiosa, equivalent a altres símbols cristians rellevants, com la creu. D’una banda, és probable que els artistes medievals s’inspiressin en elements decoratius d’antigues civilitzacions megalítiques d’aquella zona. De l’altra banda, la metafísica visió del carro de foc explicada a les escriptures (Ez.1,15-20) pot haver estat una altra font d’inspiració. La imposició al segle XI de la litúrgia romana motivà la desaparició d’aquest i altres motius astrals.
Creixement
Les espirals i els cercles concèntrics són un altre dels símbols pels quals no hi ha civilització que no es deleixi. Cada cultura li ha donat un significat diferent, però en general, totes s’identifiquen amb el sol i el creixement.
Segurament hauràs vist en més d’un claustre dues espirals que s’ajunten en una llarga tija. Podria tractar-se de l’estilització d’un dels dos arbres del paradís -perquè no sé si ho saps, però no només hi havia un-. Hi ha qui pensa que els artistes s’inspiraren en les volutes de les columnes clàssiques i les adaptaren a la seva manera. Com que era una forma prou fàcil de fer en ferro, s’utilitzà fins a l’avorriment en ferramentes de portes i reixes.
Ja que hi som, l’Arbre de la Vida, que representa la unió de les persones fidels amb Crist, també el pots veure com un entrellaçat o bé com un esponerós conjunt de fulles. Segons el llibre dels Proverbis, la saviesa és com un arbre de la vida que dona la felicitat a qui s’hi acull (Pr. 3).
El símbol principal
En grec, les dues primeres lletres de la paraula Crist són X i P. Superposant-les es creà el monograma conegut com a crismó. Segons la tradició, arran d’un somni profètic, l’emperador Constantí el feu incloure en els estendards de les seves legions. Aquesta figura evolucionà de mil maneres, arribant, fins i tot, a perdre les lletres i incorporant la creu, de manera que quedava com un encreuament de quatre pals. Cal que afinis la vista per descobrir aquesta figura entre molts altres medallons.
Malgrat que les creus són el símbol primordial del cristianisme, s’usen amb comptagotes fins al romànic. Sovint es tracta de creus inscrites dins d’un cercle o d’un quadrat -les persones enteses en diuen creus patents-. Els primers cristians no acceptaven de bon grat venerar un instrument tan maleït i no és fins a final segle V quan es comença a consolidar com el principal símbol, reemplaçant el crismó. T’has de fixar molt bé per veure una minúscula creu camuflada dins un element floral.
Més que sanefes
Habitualment inspirades en les greques mudèjars, les sanefes romàniques poden servir per delimitar el món terrenal del celestial o bé separar diverses parts de l’obra. No obstant això, les composicions repetitives o entrellaçades expressen la idea d’eternitat, d’infinit, de continuïtat i també d’unió si comencen i acaben al mateix punt.
L’univers figurat
A banda i banda del portal es repeteix una peculiar figura que aglutina diverses formes geomètriques plenes de contingut simbòlic, com el quadrat (terra) i el cercle (cel). És un entrellaçat sense principi ni fi (eternitat) que conté a més una creu. És inevitable que vegis similituds amb els dibuixos celtes que molta gent es tatua al braç sense saber què volen dir.
Fer volar coloms
Les aus solen ser animals molt representats en la decoració de temples. A més, pot tenir diferents càrregues simbòliques, segons de quin ocell es tracti. En grec, el mot ocell ve a dir missatge del cel. És l’únic animal que enllaça el cel i la terra i, per tant, alguna cosa divina deu amagar. En conseqüència, pot representar tant l’ànima com la immortalitat. Recorda que l’Esperit Sant s’ha descrit tradicionalment com un colom i que els àngels es representen amb ales, com els ocells.
Numerologia màgica
Des de temps molt reculats, les persones s’han sentit atretes per les xifres. Amb el cristianisme, els nombres simbòlics prengueren una rellevància encara més gran, ja que en estar les escriptures sagrades tan plenes de números, es donava per fet que eren cosa de Déu. Filòsofs i teòlegs es llençaren a interpretar la voluntat divina numèrica, arribant a conclusions agafades pels pèls. El problema és que la gent del carrer, que no hi entenia un xiulet d’aquestes abstraccions, les acceptaven com un fet inqüestionable.
Sense voler embolicar la troca, aquí van algunes explicacions planeres, per tal que vegis que, durant aquell llunyà període que coneixem com a romànic, tot tenia la seva raó.
Dos, tres, quatre
Per començar, tenim el nombre dos que és el de la dualitat: masculí i femení, dia i nit, sol i lluna, terra i cel, terra i aigua… En fi, aquí no hi ha cap misteri.
El tres correspondria a la divinitat, el tot. Són nombroses les tríades de déus mitològics d’antigues cultures com l’egípcia, la sumèria o la grega. I, sé que ho estàs pensant, també tenim la idea de la trinitat cristiana, que ningú entén i ningú qüestiona. Un dels símbols presents a la portalada de Sant Pere de Galligants, és precisament, un grup de tres branques que probablement -penso jo- transmeten aquesta idea.
En canvi, el nombre quatre defineix tot allò que és humà: els punts cardinals, les estacions o els quatre elements consolidaren aquesta xifra com a representativa del món terrenal o material.
I si combinem el tres diví i el quatre humà obtindrem el set que és la repera i que tant serveix per a un trencat com per un descosit. Així doncs, pots trobar temes celestials agrupats de set en set, com les benaurances o les virtuts en contraposició amb altres més terrenals, com els pecats capitals o els dies de la setmana.
Malgrat tot el que he dit, hi ha figures per les quals les persones enteses encara no han trobat cap explicació, com la mena de mol·lusc que hi ha a la portalada de Sant Pere de Galligants. Així doncs, t’hauràs de conformar a mirar-les i pensar, oh que bonic és això, però no tinc la més llunyana idea què diantre significa.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de Santa Llúcia, 8. Girona
Saber més
- El valor simbòlic de la geometria a la tradició constructiva medieval de la península Ibèrica, per Esther Dorado, pàgs. 168-180
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: