El pessebre de Can Roseta a Cartellà, dins el municipi de Sant Gregori (Gironès).
Des dels temps de la sopa d’all que les persones han sabut aprofitar els recursos naturals. Per exemple, tres mil anys abans de la nostra era, egipcis i perses ja feien servir estris per pescar fets amb suro. A més, aquest material també s’usava per fer calçat i fins i tot en la construcció. Tal com t’ho dic.
No obstant això, foren els antics grecs i romans que començaren a tancar les àmfores de vi amb taps de suro. Dedueixo que la tècnica es perdé un llarg temps, ja que a principi segle XVII, el monjo benedictí Pierre Pérignon, com qui descobreix la sopa d’all, ideà un tap de suro per les ampolles de vi i xampany -que no cava-.
Mantell protector
Se sap que el mot suro prové del llatí i aquest, segurament, del grec i vindria a dir pell arrugada. Altres fonts asseguren que deriva de l’antiga llengua germànica i significaria estar en silenci, potser pel fet que l’escorça es treu sense fer mal a l’arbre. Coses de l’etimologia.
Com acostuma a ser habitual en aquestes paraules tan estranyes, el mot escorça també ens ve del llatí, però en aquest cas, en canvi, s’utilitza per designar la capa externa que, com un mantell, protegeix el que hi hagi dessota. Com l’escorça cerebral, la de la magrana o la que recobreix els troncs de les alzines.
Mil usos
El suro és impermeable, inodor, elàstic, aïllant acústic, no es podreix i és resistent als líquids i als atacs d’insectes. Una meravella, vaja. Totes aquestes propietats el converteixen en un material ideal per un munt d’aplicacions, com la fabricació de panells acústics o decoratius, components d’instruments musicals, aïllants tèrmics, calçat, indústria farmacèutica i fins i tot en accessoris per automòbils i aeronàutics.
Com veus, aquest material té infinites possibilitats. I si no, que li preguntin a la Remei Mulleras, que fa més de vint anys que crea un univers de suro al jardí de casa seva. Malgrat que les xarxes i els medis en van plens d’informació, és de justícia explicar la gènesi d’aquesta petita gran obra.
Somnis d’escorça
El 1946 naixia la Remei al mas de Can Roseta. Tenia vint-i-set anys quan el seu esperit inquiet i creatiu la dugué a dedicar-se uns anys a l’alta costura. Seguidament, s’enfocà cap a l’assecatge de flors i més tard, s’inicià en la pintura. Però fou el 1999 quan, arran d’un pessebre que muntà davant de casa seva, descobrí una nova i inacabable passió: el suro.
Aprofitant peces d’escorça que dormien el somni dels justos en un cobert, la Remei començà a representar esglésies i catedrals amb una visió molt seva que ha cridat l’atenció de grans i menuts. A més de crear noves peces, l’autora va restaurant les que el pas del temps i dels animals ha anat deteriorant.
Molt més que suro
Podries pensar que si has vist Catalunya en Miniatura a Torrelles de Llobregat -inaugurat deu anys abans-, aquesta obra no t’aportarà res de nou. Però com diu el refranyer, judici precipitat, gairebé sempre equivocat.
El Pessebre de Can Roseta és una altra cosa. Penso que la Remei no pretén en cap moment fer una còpia exacta de l’edifici original, sinó una interpretació artística de les construccions. Només cal parar atenció als petits detalls. Una rosassa feta amb aglans o una altra amb la roda d’una antiga aixeta. O bé peces de ferro, maó, pedres i molt més que intercala en les construccions. I és que d’això se’n diu reciclar.
I faltaria mencionar la variada vegetació que, com un immens i cuidat jardí, atorga un valor afegit al conjunt.
Art al bosc
Si hem de ser com cal, el nom de pessebre li ve petit. Certament, una part de l’obra contempla diversos passatges del naixement bíblic. Tanmateix, també hi ha altres representacions d’edificis d’arreu de Catalunya així com de tot un seguit d’oficis que ha anat enriquint amb aportacions que li han fet algunes visites.
Aquesta inqüestionable obra d’art ve a ampliar l’extensa mostra del que s’anomena art insòlit i que hi ha qui també ho coneix com a paisatgisme visionari, art brut -com deia Jean Dubuffet-, marginal i outsider. Són diversos noms per parlar de l’art creat fora de la cultura oficial.
En aquest cas, és la versatilitat del suro -a les mans de la Remei- el que ha aportat aquest aire tan peculiar al Pessebre de Can Roseta. Perquè l’ànima de tot plegat, sense cap mena de dubte, és l’autora que ho ha creat.
Més miniatures
Després d’haver escoltat les detallades explicacions de l’autora sobre cada una de les peces que ha fet, segurament pujaràs al vehicle i desfaràs el camí fins a Sant Gregori. Però, un cop hagis sortit a l’estreta carretera, atura’t un moment en aquella corba. Veuràs un gran portal d’entrada al mas de Can Pardàs. Damunt dels dos pilars hi ha sengles reproduccions de la catedral de Santa Maria de Girona i de la basílica de Sant Fèlix de la mateixa ciutat. Com si es volguessin emmirallar en el conegut pessebre que hi ha a pocs metres, ambdós edificis han estat reinterpretats amb pedra i ciment amb una notable mestria. Una llàstima que ningú en parla.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Veure el mapa
Saber més
- Suro: wikiwand.com – fincavinoa.com – barnacork.com
- Remei Mulleras i el Pessebre de Can Roseta (document facilitat per l’autora)
- Per visitar-lo: valldellemena.cat – turismegirones.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: