El convent de Sant Agustí Vell de Barcelona.
Vet aquí que les llegendes expliquen el que la història o la ciència no saben dir-nos. Per exemple, l’origen de les campanes. Per això, ens n’anem a Itàlia, concretament a la regió de la Campània -oh, campana-Campània! Quina casualitat, oi?- Doncs bé, a uns trenta quilòmetres de Nàpols hi ha la població de Nola on diuen que un bisbe manà fondre la primera campana per a una església. Primerament, però, hem de retrocedir en el temps.
Allà pel temps dels melindros, és a dir, al segle IV, naixia a prop de Bordeus un nano anomenat Meropius Pontius Anicius Paulinus –Paulí pels amics-. Tingué com a mestre un important poeta llatí, esdevingué cònsol abans de fer els vint-i-sis anys i va contraure matrimoni amb una senyora de casa bona.
D’aquí cap allà
Per aquelles dates adoptà el cristianisme, distribuí les seves riqueses entre la gent pobra i marxà amb la seva esposa a Hispània. La prematura mort del seu fill i també la del seu germà el deixaren trasbalsat i decidí dur una vida religiosa retirada.
Fins que l’any 393 hagué d’acceptar a la força el lideratge de la congregació de Barcelona. És aquesta època que es considera que Paulí fundà a Barcelona la primera comunitat agustina, probablement amb seu a Sant Pau del Camp.
Acompanyat per la seva esposa, poc després tocà el dos cap a Itàlia, establint-se finalment a Nola on seria nomenat bisbe just quan la ciutat fou conquerida pels visigots (410). Paulí fou venut com a esclau i més tard alliberat.
La campana
Tradicionalment, es considera que Paulí de Nola fou qui l’any 400 manà fondre per primera vegada una campana per a una església, prenent el nom de la regió de Campània. L’ús d’aquest instrument es generalitzaria a partir del segle VII quan el papa de torn ordenà col·locar-ne a totes les esglésies per tal de reunir la feligresia.
Un nou convent
Uns mil anys després d’aquests fets, aquella primera comunitat d’agustins s’establí a la Ribera. Les obres s’allargaren prop de quatre segles. En un principi, la competència de la propera parròquia de Santa Maria del Mar dificultà l’obtenció de donacions. A més, ja hi havia un bon grapat de congregacions religioses a Barcelona.
De mica en mica el convent anà prenent protagonisme fins a esdevenir el centre del barri. Després de la pesta del segle XVI començaren les obres d’un segon claustre d’estil renaixentista, al voltant del qual s’articularen les diverses dependències.
Símbols de propietat
El que ens ha arribat del claustre gòtic conté algunes notables mostres escultòriques en forma de relleus. Una d’elles mostra un episodi de la passió de Crist, una altra narra un detall de la vida de sant Agustí i una tercera escenifica l’anunci de l’àngel a Maria.
Però també hi ha tot un seguit d’escuts que ens diuen més coses. Per exemple, en diversos llocs pots veure els símbols de l’orde dels agustins: un cor en flames travessat per una sageta. Aquest element prové de les Confessions escrites per sant Agustí: “Traspassares el nostre cor amb la teva caritat i dúiem les teves paraules clavades dins nostre” (Conf. 9,2,3). I també: “Vas ferir el meu cor amb la teva paraula i vaig començar a estimar-te” (Conf. 10,6,8).
El fundador de l’orde
Altres escuts repartits pel sostre i els capitells mostren més elements d’aquest orde religiós, com els que contenen una corretja o cinturó -que pot semblar una serp- i un bàcul de bisbe. La corretja és un característic element per cenyir l’hàbit dels monjos agustins. El bàcul fa esment a Agustí d’Hipona, qui l’any 396 fou nomenat bisbe d’aquesta antiga ciutat al nord d’Àfrica.
El bisbe modest
Una tercera mostra d’escuts del convent de Sant Agustí Vell conté un bou i unes franges horitzontals. Es tracta del blasó de Roderic de Borja i Escrivà, ordenat bisbe de Barcelona el 1473 i qui pagà una part del claustre, exigint, modest com devia ser, que s’hi posés el seu escut. No confondre amb el seu nebot el qual es deia igual i l’any 1455 esdevingué papa amb el nom d’Alexandre VI. Tot queda en família.
Ús militar
Dos-cents anys més tard, durant la guerra de Successió tingué lloc el setge de Barcelona, durant el qual el conjunt monàstic quedà fet una coca. A més, el 1716 Felip V feia enderrocar gran part del barri de la Ribera per tal d’edificar la fortalesa de la Ciutadella, de manera que els agustins hagueren de tocar el dos i marxar al barri del Raval.
Poc després aquí s’instal·lava la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques. Per aquest motiu, s’enderrocaren les restes del convent, conservant únicament un mur de l’església i una part del claustre gòtic. En aquest centre, un dels més importants de la península durant el segle XVIII, es formaren els oficials aspirants a ingressar al Reial Cos d’Enginyers.
Compendi d’història
Damunt de dos dels portals d’accés a l’edifici de l’Acadèmia hi ha sengles escuts a una mida més que suficient per ser vistos sense necessitat d’ulleres. Passa per alt el desplegament de banderes, corones, canons, llances i trompetes que els envolten i enfoca la vista només la part central.
Hi són presents les armes -és a dir, les representacions heràldiques- de tot un seguit de regnes que en temps de Felip V pertanyien a la corona espanyola. Així doncs, pots veure les de Castella i Lleó, Mallorca i València, Aragó i Sicília, Granada, Àustria, Borgonya, Brabant, Tirol i Flandes. Com que li semblava poca cosa, el monarca afegí al bell mig un petit escut –escussó, si ho vols dir com les persones enteses- amb la flor de lis de la casa de Borbó. Envoltant tot el conjunt, apareix el collar del Toisó d’Or, ja que el rei era també sobirà d’aquest orde de cavalleria.
Fent el pa
A partir del 1738, les restes de l’església foren aprofitades per situar la fleca municipal. Coneguda com el Pastim, aquí s’elaborava la massa mare amb què es proveïa a la resta de fleques de la ciutat. Fou protagonista dels aldarulls coneguts com a rebomboris del pa a causa d’un edicte que pujava el preu de la farina. Durant la revolta, les dones de Barcelona assaltaren les fleques i calaren foc al Pastim.
El compàs i l’escaire
Si t’hi fixes, dels tres portals que l’edifici té pel carrer del Comerç, hi ha dos que tenen una decoració en relleu a la llinda. Imitant els característics frisos grecs, alterna tríglifs i mètopes amb relleus que reprodueixen la indumentària de soldats amb uns arbres.
El 1755, quan l’edifici s’utilitzà com a caserna, el col·locaren els tres frontons on apareixen símbols maçònics, ja que aquí s’amagava una lògia. Per exemple, els arbres probablement fan esment a l’acàcia, un símbol de la immortalitat de l’ànima dins el món maçó. Un dels frontons fou repicat durant el franquisme.
Al centre d’ambdues llindes hi ha el relleu d’un compàs i un escaire, dos símbols típics de la maçoneria que ara no entraré a explicar. Para atenció i veuràs que cada un d’ells té una posició diferent segons la porta, indicant quina era l’entrada principal -solució: la central-.
Nous usos culturals
De fet, la funció militar de l’edifici s’allarga fins al 1980, quan l’Ajuntament el comença a rehabilitar per convertir-lo en un centre cívic. Així mateix, s’hi instal·là el Museu de la Xocolata.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer del Comerç, 36. Barcelona
Saber més
- Paulí de Nola: wikiwand.com
- Història del convent: becinadas.es – wikiwand.com – conventagusti.com
- Història militar del convent: conventagusti.com
- Escuts mig amagats a la Barcelona gòtica, per Lluís Bonada
- Obres al convent de Sant Agustí Vell de Barcelona, segles XVI-XVII, per Maria Carbonell i Buades
- Escut de Felip V: heraldicahispanica.com
- Escut de l’orde de Sant Agustí: parroquiasanagustinvalladolid.org
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: