Urbanització de Roc de Sant Gaietà a Roda de Berà (Baix Gaià).
Si has nascut a Blanes, reps el gentilici de blanenca o blanenc. Si ets de Gandesa, seràs gandesana o gandesà. I qui hagi nascut a la població italiana de Gaeta -a prop de Nàpols-, serà un gaietà -gaetano-. Per embolicar-ho una mica, a Gaeta hi visqué un senyor que es deia Gaietà que era professor a la Universitat de Pàdua allà pel segle XV. Doncs bé, el 1480 naixia a Vicenza, a cinquanta quilòmetres de Pàdua, el nebot d’aquest senyor. I quin nom li van posar? Doncs ho has endevinat: Gaietà, en record del seu oncle.
El monjo banquer
El nano era fill de casa bona. De fet, el seu pare era el comte Gasparo Thiene i la seva mare era comtessa, així que el xicot ha passat a la història com a Gaietà de Thiene. Tenia vint-i-quatre anys quan es doctorà en dret civil i canònic. Una ment tan desperta no passaria desapercebuda des de Roma, on va ser requerit com a secretari particular del papa. Poc després era ordenat sacerdot i entrava a servir en un hospital. Més tard fundaria un altre hospital per malalts incurables a Venècia. En tornar a Roma, fundà un orde de clergues per tal servir els més desfavorits, aprofitant el benentès per, de pas, lluitar contra la reforma protestant.
A més, promogué el Mont de Pietat, una institució pensada per protegir els pobres dels usurers. Amb el temps, esdevindria el Banc de Nàpols. A Gaietà de Thiene se’l sol representar amb l’infant Jesús als braços per una suposada visió que l’home va tenir. S’explica que mentre pregava un dia de Nadal, se li aparegué la Verge en el moment del part. Ni teleconferència ni xat, que abans les coses es feien més directament. La senyora, com si res, li passà la criatura per tal que la sostingués. I així és com el trobem representat en un plafó ceràmic a la urbanització de Roc de Sant Gaietà.
Un lloc especial
En aquells temps en què Tàrraco era Imperial i es convertí en la capital del món romà, és a dir, a les acaballes del segle I abans de la nostra era, un ciutadà manà plantar un arc triomfal al mig de la Via Augusta. Aquesta via actualment és més coneguda amb el poc glamurós nom de N-340 i l’obra ha passat a la història com a Arc de Berà, perquè es troba precisament al terme de Roda de Berà. Per què el van construir aquí i no a l’entrada de la capital? Misteri.
Potser el promotor de l’arc ja sabia que aquest indret amb els segles esdevindria ben turístic. I així ha estat, ja que a poc menys de dos quilòmetres tens la urbanització de Roc de Sant Gaietà que a l’estiu aplega una desorbitada gentada que no permet gaudir del seu encant. El conjunt arran de mar, ocupa la punta d’en Guineu, un petit tram rocós de costa que probablement va ser idíl·lic en el passat i on ara seria absolutament impensable edificar res.
Tot va començar així
Però per entendre la raó d’aquest conjunt que atreu multituds, cal que ens remuntem en el temps. Concretament, a finals dels anys cinquanta del segle XX. Vet aquí que a Sabadell hi vivia l’industrial tèxtil Gaietà Bori i Tallada. Poca cosa he pogut esbrinar sobre aquest personatge. He trobat que el seu pare havia fet fortuna a Cuba i que el 1961 ell era president de Bori y Cirera, S.A. indústria ubicada a Sabadell que formava part de la Unión Industrial Algodonera, S.A. que aglutinava grans indústries del sector. I també he llegit que va morir el 1979. Res més.
El cas és que un dia en senyor Gaietà -o Cayetano, com consta històricament- descobrí el meravellós paisatge de la Punta d’en Guineu que en aquells temps era completament verge. Allà s’hi feu edificar la seva segona residència, fàcilment reconeixible per la torre cilíndrica que domina la platja i que batejà amb l’escaient nom de Vora-Mar. I probablement, d’allà estant gestà la idea d’urbanitzar aquella punta rocosa, batejant-la amb el nom del seu patró.
Poble de pescadors
Amb aquesta finalitat i juntament amb el constructor del Vendrell Josep Maria Fortuny Rodríguez -de qui no hi ha cap dada enlloc sobre qui va ser-, inicià les gestions per l’adquisició del terreny. Encomanà a l’artista Gustavo Varela -un altre persona sense informació- tot un seguit d’aquarel·les que mostraven com seria -més o menys- la idea un cop finalitzat el projecte.
El 1964 es posaven en marxa les obres que durarien prop de dotze anys. Tot i no tenir una idea inicial de com havia de ser el conjunt, la pretensió era edificar una urbanització com si fos un típic poble de pescadors. Però després d’aixecar, sense un ordre massa clar, els primers edificis del costat de la platja d’en Guineu, el projecte va virar cap a una línia ben diferent.
Arreu s’esmenta que amb motiu de la urbanització es fundà una societat conjuntament amb el belga René Vandemeuter i el català Pere Sureda, els quals es responsabilitzaren de comprar diverses finques on edificar la urbanització. Això no obstant, com ha passat amb els altres protagonistes, he estat incapaç de trobar mitja línia de qui van ser aquests senyors.
Inspiració llunyana
Utilitzant tota mena de materials, la majoria treballats de manera artesanal, com el ferro o la pedra portada des de la propera pedrera del Mèdol, anà prenent forma la idea de barrejar estils arquitectònics d’altres indrets. Així mateix, s’aprofitaren elements de cases abandonades que diuen que les va restaurar Pep Gasol, escultor de qui tampoc he trobat informació.
En Gaietà va transmetre al dibuixant la idea de combinar construccions que probablement ell devia haver vist durant els seus viatges. Per exemple, hi ha alguns paral·lelismes amb la urbanització que l’Aga Khan IV va promoure els anys cinquanta a Porto Cervo, al nord de Sardenya en un indret paradisíac.
Seguidament, del dibuix es passà als plànols encarregats a Carlos Marqués Maristany, un dels arquitectes que prengué part als habitatges del Congrés Eucarístic de Barcelona el 1955. Home de bones relacions socials, Maristany era en aquella època director de l’oficina d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona. Coincidint en el temps de Roc de Sant Gaietà, s’encarregava també de la urbanització Castillejos a Vilassar de Mar.
D’ací i d’allà
D’altra banda, és inevitable establir comparacions amb el Poble Espanyol de Barcelona, inaugurat quaranta anys enrere. Tot i que de manera molt més modesta, tant pel que fa a l’extensió com a l’execució, el conjunt té un innegable atractiu.
Passejant pels seus carrers pots veure obres inspirades en diverses poblacions de la península, així com en altres cultures, especialment l’àrab, com el carreró típic d’una medina o la portalada d’accés al recinte, que té un llunyà paregut amb la d’entrada a la ciutat murallada de Toledo o bé amb les de l’Alhambra de Granada. Em pregunto si les inscripcions tenen un significat real o són només elements decoratius triats a l’atzar.
No podia faltar una mostra de romànic, com la portalada del Centre Cívic. Malgrat que sovint s’esmenta que remet a la de l’església de San Pedro d’Àvila, m’hauràs de perdonar, però qualsevol similitud és pura coincidència. El mateix passa amb l’escalinata gòtica que s’ha dit que és com la del Palau de la Generalitat i, de veritat, que ni de lluny.
Així mateix, al costat d’una torre medieval de defensa hi ha balconades de fusta similars a les del nord peninsular. I entre els estrets carrerons s’obren romàntics patis d’inspiració andalusa. Tot plegat ben eclèctic, però alhora interessant.
Art al claustre
Una de les moltes curiositats del conjunt urbanístic és el tram de claustre neoromànic, per cert, prou ben reeixit. A l’interior s’hi pot veure l’obra “Les Tres Maries” de Philippe Lavaill. Aquest polifacètic artista nascut a Perpinyà el 1957 i amb el taller a Bescaran -Alt Urgell-, ha col·laborat amb importants escultors com Apel·les Fenosa i Salvador Dalí. La seva obra ha estat exposada arreu del planeta, adquirint un gran prestigi en tècniques tan diverses com la joieria, la serigrafia, la il·lustració o l’escenografia entre altres.
Fet el 1994, aquest mural escultòric, situat darrere d’una reixa, que no em queda clar si forma part de l’obra o és un afegit excessiu per protegir-la, està fet completament de terra cuita acolorida amb tonalitats verdoses. De difícil observació donada la situació, s’aprecien uns medallons amb figures femenines en relleu damunt unes onades sota les quals neden uns peixos.
Brossa artística
Per acabar, cal parar atenció a un detall que sembla passar desapercebut per tothom. Moltes de les papereres de la urbanització de Roc de Sant Gaietà han estat decorades amb acolorits mosaics fets de tessel·les quadrades. Les obres, totes diferents i amb motius vinculats amb el recinte, estan signades amb el nom Raimundo, de qui, com ja és habitual en aquest article, no he trobat enlloc una trista línia que l’esmenti. Una llàstima.
Dins i fora
Certament, els carrerons interiors tenen més encant i originalitat que la panoràmica de conjunt de l’exterior, on no es va acabar d’aconseguir el pretès aire de poblet tradicional de pescadors. Per cert, el 1967 el senyor Bori rebia l’autorització de la Direcció General de Ports per a la construcció d’un embarcador, és a dir, una petita instal·lació on les embarcacions petites podien atracar. Res a veure amb el port actual que hi ha al costat de la platja de la Pellisseta.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Gaietà de Thiene: es.aleteia.org – wikiwand.com – millanycayetano.org
- Història de Roda de Berà: baixgaiaonline.com
- Blog Roc de Sant Gaietà facebook.com
- Roc de Sant Gaietà: web.rodadebera.cat
- Porto Cervo: domusweb.it
- Philippe Lavaill: tastethealtitude.com – elperiodic.ad
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: