L’arrimador ceràmic del Pati Manning de Barcelona.
Per començar, al segle XIV una comunitat de monges s’estableix en un convent al carrer de Montalegre. Dos-cents anys més tard el sant pare no les devia tenir totes i dissolgué la comunitat. Seguidament, l’edifici s’aprofità per instal·lar el Seminari Conciliar que al segle XVIII fou refet de bell nou aixecant en estil barroc una església i el claustre que actualment es coneix com a pati Manning. T’has d’imaginar que els voltants eren horts i tot just s’hi començaven a instal·lar les primeres indústries. El seminari duraria menys que un caramel a la porta d’una escola i el 1772 l’edifici es convertí en la seu d’un hospici depenent de la Casa de la Misericòrdia, que està a pocs metres d’aquí.
L’auge i el declivi
El 1802 l’establiment s’independitzà de la Casa de la Misericòrdia i passà a anomenar-se Reial Casa de la Caritat. Des d’aquell moment, s’anà ampliant amb noves edificacions. S’enderrocà l’església barroca essent substituïda per una altra i els anys vint del segle XX, en ple noucentisme, es remodelaren els patis.
El 1956 la institució es traslladà a la seva nova ubicació a les Llars Mundet i durant trenta anys les instal·lacions restarien abandonades. Fins que la Diputació de Barcelona restaurà una part dels edificis, incloent-hi els claustres. Altres dependències desapareixerien durant les obres per esdevenir el Centre de Cultura Contemporània (CCCB).
Claustre dedicat
Tornant al pati Manning, a principi del segle XX fou remodelat i decorat amb magnífics esgrafiats i un arrimador ceràmic que encara ara causa admiració. L’estil d’aquesta decoració, lluny de la contenció que pregonava el noucentisme, semblen remetre al més pur estil barroc, potser per no desentonar amb el conjunt arquitectònic on es troba.
Algunes fonts esmenten que el pati deu el nom a Robert Manning qui sembla que afluixà la mosca per tal que el recinte fos refet. Però d’aquest senyor res he trobat, tot i que dedueixo que era fill de Samuel Manning qui tenia, juntament amb altres socis, una fàbrica de sabó al carrer de Trentaclaus -actual Arc del Teatre-. I si no he entès malament, també es dedicava a l’exportació d’aiguardents.
Altres llocs asseguren que el pati es batejà així en honor d’Henri Manning qui, pel que sembla dedicà esforços a les tasques socials. Amb bona oratòria i aficionat a les finances i la política, després d’oficiar com a ministre de l’església anglicana, Manning va tenir un daltabaix de fe i es convertí al catolicisme, arribant a arquebisbe de Westminster.
Reformes al claustre
Fos com fos, el cas és que el 1912 August Font i Carreras projectava una nova església dins el recinte i sembla que també en aquell moment el claustre rebia el nom amb què ara és conegut.
Com a deixeble d’Elies Rogent, Font es va guanyar un lloc en la restauració de catedrals, com la de Tarragona, la de Girona i la cúpula de la basílica del Pilar de Saragossa. Però probablement et sonarà més per la plaça de toros de les Arenes i la finalització de la façana de la catedral de Barcelona, que suposo que a hores d’ara ja saps que no és gòtica de veritat.
Parella d’èxit
No obstant això, els esgrafiats i l’arrimador van ser fets uns deu anys després, durant les obres de restauració del claustre executades per Josep Goday i Casals, arquitecte molt vinculat al moviment noucentista. El disseny, tant dels esgrafiats com de l’arrimador ceràmic del pati Manning foren encomanats a Francesc Canyellas i Balagueró. El tàndem Goday-Canyellas va ser un d’aquells d’èxit total. Junts van col·laborar en obres tan rellevants a Barcelona com els grups escolars Milà i Fontanals, Pere Vila, Ramon Llull i uns quants més.
L’artista complet
Després d’estudiar a la Llotja de Barcelona, Canyellas va treballar com a dibuixant al taller de ferros forjats de Can Ballarín. Puig i Cadafalch s’adonà de la seva mestria i li demanà col·laboració en diverses obres. I és a l’estudi d’aquest arquitecte on coneix Josep Goday, qui encara estudiava arquitectura. Es feren amics i més tard produirien conjuntament un gran nombre d’obres.
Un viatge a Itàlia que van fer tots dos, els descobrí les meravelles de l’esgrafiat, tècnica que es convertí en un element distintiu dels seus projectes. Tanmateix, a més d’esgrafiats, en Francesc va dissenyar elements decoratius en pedra i terra cuita, balustrades, vidrieres i ceràmica, com els arrimadors de la Casa de l’Ardiaca que, si fa no fa, els dissenyà al mateix temps que l’arrimador ceràmic del pati Manning. El que no queda tan clar és qui foren el ceramista i l’esgrafiador que executaren aquestes obres.
Columnes femenines
Inspirant-se en els motius barrocs del segle XVIII, Canyellas desenvolupà tot un repertori floral, alternant àngels amb els ulls oberts i vigilants i tancats que semblen estar pregant. Com si fossin cariàtides, els àngels aparenten suportar una estructura fictícia. Les figures de les cariàtides s’han fet famoses arran de les que sostenen el pòrtic del temple Erectèon d’Atenes. No obstant això, els primers exemples d’aquestes columnes es van trobar a Delfos.
Pel que sembla, existia al sud de la península del Peloponès una ciutat anomenada Caryae. Allà hi havia un temple dedicat a Àrtemis Caryatide on se celebrava un festival al qual les noies ballaven en honor de la deessa. Els romans posaren de moda aquestes escultures-columna. A continuació, l’arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica les incorporaren als seus edificis. Fins i tot Gaudí no es pogué sostreure al seu encant i modelà “la bugadera” del Park Güell.
Calma floral
Finalment, a la part superior del claustre, l’arrimador ceràmic del pati Manning mostra uns plafons ceràmics amb forma de piràmide esglaonada que contenen uns deliciosos i meticulosos rams de flors. Cal observar-los amb deteniment per anar identificant les variades espècies que l’artista va representar: hortènsies, roses, margarides, pensaments, lliris, campanetes i moltes més. Fixa’t com predominen els colors blaus, blancs, verds i ocres. Són colors tranquils, relaxants, nets. No hi ha vermells apassionats i dramàtics ni grocs estridents. A més, els rams estan estudiadament descurats i col·locats en artístiques cistelles de vímet.
Art al sostre
Per acabar, un altre element rellevant del conjunt és l’enteixinat de fusta dels sostres del claustre. El de la part inferior molt més fosc i solemne i el de dalt, amb fines bigues delicadament pintades amb indianes.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Montalegre, 7. Barcelona
Saber més
- Pati Manning: poblesdecatalunya.cat – diba.cat
- Henry Edward Manning: ec.aciprensa.com
- Casa de la Caritat: barcelonaentremuralles.com
- August Font i Carreras (1845-1924). Aproximacions a la seva teoria i obra, per Judith Urbano
- Francesc Canyellas i Balagueró col·laborador d’arquitectes mataronins…, per Santiago Estrany
- L’arrimador: El mosaic del meu barri
Les canongesses agustines de Montalegre van ser dissoltes perquè es negaren a acceptar la imposició del claustre que comportava la renuncia a la vida activa aprovada a les seves constitucions. Els seus béns van ser espoliats pel bisbat.
Moltes gràcies per aquesta important aportació!