El castell de Burriac o de Sant Vicenç a Cabrera de Mar (Maresme).
Vius en un àtic? O, millor dit, t’agradaria viure-hi? Oi que sí? I si a més, té bones vistes, doncs per demanar que no quedi. A Grècia hi ha la regió muntanyosa d’Àtica, on ni més ni menys es troba Atenes. La zona va ser tan important que fins i tot els romans van usar el terme ‘atticus’ per designar el punt més alt d’algun lloc i també de les edificacions. Doncs bé, molt em penso que la predilecció pels àtics ens ve dels temps de la sopa d’all. Concretament, dels ibers. Com si no, s’explica que molts assentaments d’aquesta cultura els trobem a la part més alta de les muntanyes? D’aquesta manera, a més, podien veure de bon tros si algú venia amb ganes de gresca.
Un poble de muntanya
D’entre el conjunt de pobles que van viure a la península uns tres segles abans de la nostra era i que tothom fica dins el mateix i injust garbell dels ibers, tenim els laietans. Els molt vius, van triar la privilegiada zona que ara ocupa el Maresme fins al Baix Llobregat i tot el Vallès. La suposada seu, coneguda com a Ilturo, estava localitzada al vessant sud del Burriac, un turó de prop de quatre-cents metres d’altitud. De bones vistes en tenien. Sortosament, encara ara les pots gaudir si fas la curta però costeruda excursió.
Cap al segle II de la nostra era, assimilaren la cultura romana. Les troballes arqueològiques fan suposar que el cim de la muntanya ja era en aquell temps un lloc de culte. Poc temps després, el poblat d’Ilturo és inexplicablement abandonat. Anys vingueren i anys passaren i d’aquesta manera ens plantem al segle IX, quan les legions de Carlemany van escombrar els musulmans. Com a bones tropes cristianes, així que conquerien un nou indret, edificaven una església o una capella, com marcant el territori. És per aquella època que es construí l’ermita de Sant Vicenç al cim del Burriac.
Dels tres sants de més renom que l’església catòlica té en nomina amb el mateix nom, cal deduir que la capella es posà sota l’advocació de Vicenç d’Osca, ja que els altres dos van néixer molt temps després (Vicenç Ferrer al segle XIV i Vicenç de Paül al segle XVI). Resulta sorprenent comprovar com la majoria d’indrets sota l’advocació de Sant Vicenç es concentren als territoris de l’anomenada Catalunya Vella, abans del segle XI.
Les voltes que dona un sant
Vicenç era diaca, és a dir, ajudant del bisbe de Saragossa al segle IV. Àvid de sang cristiana, el governador romà establert en aquella ciutat, els va enxampar tots dos i, sense que ens quedi clar el motiu, els dugueren fins a València.
Davant l’interrogatori del jutge, el bisbe no va dir ni ase ni bèstia. Però Vicenç, que tenia la xarrera fluixa, els va dir de tot i més. Resultat, el bisbe el deixaren lliure i a ell el posaren a rostir. Sembla que, amb la invasió musulmana, les seves restes van tocar el dos de València i el culte es va estendre fins a terres ben llunyanes, com Itàlia, Portugal, França, Mèxic i Canàries.
Però, fixa’t tu com van les coses que segurament el culte ens va arribar fent la volta pel nord d’Àfrica fins a França. Durant la mal anomenada reconquesta, els francs l’introduïren a casa nostra, juntament amb altres sants igualment populars, com Martí, Genís o Sadurní.
Auge i declivi
Doncs bé, continuant amb el castell de Burriac, aquest s’edificà al costat de la capella de Sant Vicenç, entre els segles X i XI. Se sap que el 1017 la comtessa Ermessenda entregà aquesta fortalesa al seu fill Ramon Berenguer I, qui tenia uns dominis que déu-n’hi-do. Probablement, la seva missió era controlar la zona i defensar-la si fos necessari. Però el senyor s’estimava més viure al castell de Vilassar (ara Vilassar de Dalt), ja que hi havia més comoditats. En nom seu el castlà vivia i administrava el castell.
A continuació, quatre-cents anys després -és a dir, al segle XV-, la baronia del territori és atorgada a Pere Joan Ferrer, escriptor i militar qui, molt hàbil ell, al final de la guerra civil contra Joan II va canviar de bàndol. Com a senyor del castell, decideix reformar i ampliar la fortalesa per tal de romandre-hi com cal. El conjunt visqué llavors una època d’esplendor, això sí, a base d’abusar dels vasalls fent-los treballar de franc.
Precisament, el 1480, mentre el baró Pere Joan era senyor del castell, el rei Ferran II d’Aragó signà el privilegi que deslliurava del feudalisme els termes de la baronia, incorporant-los a la jurisdicció reial. Per tal de commemorar el cinc-cents aniversari d’aquest fet, el 1980 s’erigí al peu del castell un monòlit de cinc metres d’alçada signat per deu municipis del Maresme.
Al segle XVII, potser perquè ja no hi havia perill d’invasions, la fortalesa restà abandonada. No obstant això, la darrera missa va tenir lloc el 1836 quan la imatge de Sant Vicenç que hi havia a la capella es traslladà a la parròquia de Cabrera de Mar.
La darrera defensa
Seguidament para atenció a la torre. S’hi accedia per una porta elevada, per tal de fer-la més inaccessible. Generalment, la construcció més alta, com en aquest cas, rep el nom de torre de l’homenatge, pel fet que és on el castlà jurava al seu senyor defensar i guardar la fortalesa. En aquella època era l’element fonamental de l’edifici ja que, a més de fer de guaita era també el darrer refugi en cas d’atac.
Si tens l’oportunitat i et deixen donar una ullada, veuràs que a l’interior es pot llegir una inscripció col·locada el vuit de desembre de 1901. Hi ha a més, quatre noms (en castellà): Juan Isern, Ignacio Isern, Luis Arañó i José Gual. Des de l‘Agrupació Científic-Excursionista de Mataró comenten que, d’una banda, poden haver estat soldats que els tocà fer guàrdia allà dalt, tot i que un parell de cognoms semblen procedir d’Argentona. Han descartat que es tracti d’excursionistes científics, ja que no consten enlloc i a més, sempre escrivien en català. Un detall interessant és que el vuit de desembre se celebrava la festivitat de la Puríssima. Això deixaria de banda pensar en un grup que anés a treballar per excavar o restaurar les ruïnes.
Al marge d’això, comentar que les ruïnes van ser consolidades els anys noranta del segle vint. Altrament, com és un lloc molt popular, també és objecte de vandalisme i de brutícia.
La senyora del castell
L’historiador Francesc Carreras Candi recollia una curiosa llegenda sobre el castell de Burriac. Explica que una guerra havia requerit tota la gent apta per les armes, el castlà inclòs. A la fortalesa tan sols restaren la senyora del castell, un majordom, infants i esclaves. Aprofitant la desprotecció, desembarcaren dos vaixells corsaris i allà que se n’anaren per assaltar la fortificació.
Un cop dalt, no pogueren abatre les portes i decidiren fer escales amb els arbres del voltant. Però la castlana, que era ben espavilada, feu vessar oli pels murs, de manera que qui volia escalar-los, relliscava i queia damunt les roques. Finalment, els corsaris hagueren de retirar-se amb la cua entre les cames.
Una climatologia peculiar
Per acabar, un apunt meteorològic. A causa de la proximitat amb el mar, la comarca del Maresme es caracteritza per hiverns i estius generalment suaus. La Serralada Litoral la resguarda de la influència de l’interior. En canvi, les pluges ofereixen un gran contrast estacional, especialment a la primavera i a la tardor. A més, solen ser tempestes intenses que duren poc, de manera que originen sobtades crescudes de torrents i rieres.
Per aquest motiu, hi ha diversos refranys que relacionen la nuvolositat de la muntanya del Burriac amb pluja. Per exemple, tens el que encapçala aquest article i d’altres com: “Boira a Burriac, aigua a mar“, o bé “Trons a Burriac, aigua abundant“. Tanmateix, actualment les coses han canviat i pot ser que vegis núvols al cim i no caigui ni gota.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Ibers: cienciessocialsenxarxa.sapiens.cat
- Laietans: rutadelsibers.cat
- Torre mestra: wikiwand.com
- Castell de Burriac: cabrerademarpatrimoni.cat – patrimonioblidat.cat
- El castell de Burriac en els darrers cinc-cents anys (segles XVI-XX), per Maria Josep Castillo
- La capella preromànica de Sant Vicenç: quimgraupera.blogspot.com
- Darreres actuacions arqueològiques al castell de Burriac, per Joaquim Garcia i Josep Antoni Cerdà
- El poblat ibèric de Burriac, entre el desconeixement social i l’oblit de les administracions, per Joan Carles Alay i Joan Francesc Clariana
- La conquesta carolíngia del Maresme: quimgraupera.blogspot.com
- El poblat ibèric de Burriac: murallesilturo.blogspot.com
- El monòlit: wikiwand.com
- Vicenç d’Osca: rondaller.cat
- El factor climático en la edafogénesis del Maresme, per J. Bech
Molts racons i llocs d’interès enntot el Maresma.
Tens tota la raó. I sovint passa que, de tan a prop i quotidians com són, s’han tornat “invisibles”.