A l’article anterior hem fet una breu passejada per la història i el patrimoni del centre de l’Hospitalet de Llobregat. Ara ens centrarem en l’església de Santa Eulàlia de Mèrida. Però, qui va ser aquesta santa venerada aquí?
Una ciutat. Dues Eulàlies?
D’entrada, cal parar atenció a un detall. D’una banda, a la nova església de Santa Eulàlia Provençana, situada a dos mil metres d’aquí es venera la màrtir suposadament nascuda a Barcelona el segle III. De l’altra banda, l’església que tens al davant, està posada sota l’advocació d’Eulàlia de Mèrida, casualment nascuda pocs anys abans en aquella ciutat extremenya. La festa de la primera se celebra el dotze de febrer. La segona, en canvi, té lloc el deu de desembre. Què passa?
Pel que s’explica, Eulàlia de Mèrida era una noia d’uns dotze anys. En aquell temps l’emperador Dacià havia prohibit adorar altres déus diferents dels establerts pel govern romà. Com que ella era molt, però que molt cristiana, els seus pares decidiren dur-la als afores de la ciutat per tal de protegir-la. Però, tossuda com una mula, s’escapà i es presentà davant el jutge, fent-li tota una dissertació en favor dels cristians. L’home, que no estava per romanços, la feu apressar i torturar més que en una pel·lícula de sang i fetge. Finalment la van rostir i fora problemes. El seu culte s’estengué per tota la península, arribant també a Barcelona.
Culte desdoblat
En el cas de l’Eulàlia barcelonina, la història és sospitosament similar a la de la seva homònima. Entre els detalls propis que la diferencien de l’anterior, trobem que la llençaren rodant pel carrer dins una bota plena de vidres. També s’explica que la clavaren nua en una creu en forma d’aspa i que les forces divines li feren créixer el cabell per cobrir la intimitat i, posats a fer, començà a nevar. L’episodi de la nevada és comú a ambdues Eulàlies, Laies o Olalles. Per això, els goigs dedicats a la màrtir comencen dient “Flor de neu…”.
Tanmateix, el fet és que, veient la poca credibilitat d’aquest personatge, el 2004 les altes esferes del catolicisme decidiren retirar-la de circulació. Tot i considerar-la una repetició de la màrtir extremenya, l’església catòlica autoritzà el culte local de la versió barcelonina. Segons el que comenta Maria Àngels García-Carpintero al seu blog “Històries des de Bellvitge“, a Santa Eulàlia de Provençana sempre s’ha venerat la màrtir emeritenca. Potser degut a una confusió es canvià el culte a l’Eulàlia de Barcelona, tal com consta a la pàgina oficial d’aquesta parròquia.
Atributs equivocats?
Ara bé, si tens ocasió de comprovar-ho, veuràs que la imatge que es venera tant a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida com a l’església nova de Santa Eulàlia Provençana, són exactament iguals tret del fet que la de Mèrida incorpora la creu en forma d’aspa. Resulta curiosa aquesta representació, ja que la creu és un símbol inequívoc de la màrtir de Barcelona. A més, forma part de l’escut de la ciutat.
L’escultura que es venera a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat és obra de Rafael Rosés Ribadavia. Després d’estudiar a l’Escola Llotja, aquest barceloní nascut el 1923 conreà tant la pintura com l’escultura. Fou deixeble d’importants escultors del moment, com Enric Monjo, Frederic Marés i els germans Oslé. Guanyà diversos premis, tant de pintura com d’escultura, especialment de temàtica religiosa. Aquesta imatge de santa Eulàlia l’executà durant la dècada dels anys cinquanta del segle XX.
Creu i ratlla
Tot seguit, i ja que estem davant d’aquest temple, t’explicaré quatre coses.
Ens trobem a final del segle XV. Aquell petit nucli al voltant del petit hospital ja ha crescut i la gent diu que vol una parròquia pròpia en comptes d’anar fins allà a la Provençana. Així doncs, s’edificà un temple que durà menys que una rosada. De manera que, un segle després és feta de bell nou. Aquest edifici restaria dempeus fins al 1937, quan es desmuntà completament pedra a pedra.
De l’enderroc se salvaren diverses peces escultòriques que pots contemplar al Museu de l’Hospitalet. Algunes són a l’interior i d’altres cal atansar-se des de les escales del carrer de Molines on, sota una galeria porxada es troben allà dipositades. Per què no les exposaran en alguna de les sales buides del museu?
El nou temple
El 1939, tot just acabada la Guerra Civil, es comença a construir la nova església projectada per Manuel Puig i Janer. De fet, l’home, nascut a Monistrol de Montserrat el 1899, es deia Manuel Ramon Lluís Puig i Janer i era fill d’un fabricant de filats i teixits. El 1924 obté el títol d’arquitecte i comença a exercir com a arquitecte municipal de diversos municipis com Esparreguera, Monistrol de Montserrat o Sant Pere de Ribes i el 1939, també de l’Hospitalet de Llobregat. És autor de diversos grups escolars, esglésies com aquesta i la nova de Santa Eulàlia de Provençana i els “blocs de la Caixa” que pots veure també a la plaça de l’Ajuntament. Malgrat això, molts dels edificis que projectà han estat enderrocats. En qüestions patrimonials encara ens queda molt per aprendre.
A les xarxes circulen moltes fotografies de l’antic temple desaparegut. Però, si entres dins de la nau, podràs comprovar que al vitrall principal també hi és representat en contraposició a la nova església.
Llum de colors
Et recomano que, si trobes la porta oberta, accedeixis a l’interior de l’edifici. Dins la nau hi ha molt a veure. No obstant això, tan sols m’aturaré a comentar un parell d’obres que m’han semblat singulars.
En primer lloc, el grandiós vitrall de la façana principal, incorpora, a banda i banda de Jesús, sant Roc i santa Eulàlia de Mèrida -amb la creu de l’Eulàlia de Barcelona-. Gràcies a una de les dates que hi ha, cal deduir que l’obra va ser feta el 1942 o bé posteriorment. Amb tot, ningú parla de qui va ser l’autor d’aquesta interessant obra.
Pintar el cel
En canvi, sí que s’esmenta que les magnífiques pintures de l’absis on es troba l’altar major foren executades per Joan Torras i Viver, polifacètic artista nascut el 1929 a Sant Feliu de Llobregat.
Després de finalitzar els estudis de Belles Arts a Barcelona, visità l’art de diversos països europeus. En tornar, alternà la pintura mural de temàtica sacra amb la de cavallet i la realització de vitralls. Però el seu principal llegat al llarg de setanta fructífers anys, ha estat precisament els nombrosos murals que va fer a esglésies de tot Catalunya. Per exemple, les pintures de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat.
A banda i banda de la talla de la santa, la grandiosa obra mostra uns àngels sostenint la palma del martiri. Dos més li preparen una corona, mentre un text aclareix -en llatí, per tal que tothom ho entengui-: “Vine, núvia de Crist, pren la corona“. Més amunt tenim Crist i Maria i a dalt de tot l’Anyell de Déu -o Agnus Dei-, símbol de Jesucrist com a ofrena en sacrifici pels pecats.
Així mateix, a un costat de l’altar, hi ha l’escena d’Eulàlia parlant davant del jutge, mentre que a l’altre costat la veiem crucificada. Damunt d’ambdues escenes, altres màrtirs i sants semblen esperar-la al cel.
Roser, rosa, rosari
Finalment, a l’interior de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida hi ha una peça que voldria destacar. Es tracta de la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser. L’escultura central es troba emmarcada per una sanefa de cinquanta roses amb cinc sols intercalats, tot imitant l’estructura d’un rosari. Al seu voltant es desenvolupen quinze escenes relacionades amb la vida de la Verge.
Començant per l’esquerra, les cinc primeres representen els “misteris de goig“: anunciació, visitació, naixement i presentació de Jesús i aquest al temple. Les següents cinc escenes tenen a veure amb el que es coneix com a “misteris dolorosos“: pregària a Getsemaní, flagel·lació, coronació d’espines, Jesús carregant la creu i crucifixió. Les darreres imatges fan esment als “misteris gloriosos“: resurrecció, ascensió, Pentecosta, assumpció i coronació de Maria.
Per alguna raó que desconec, s’han omès els cinc “misteris lluminosos“: baptisme de Jesús, noces de Canà, anunci del Regne de Déu, transfiguració i eucaristia.
Ceràmica d’autor
Aquesta obra està magistralment feta en ceràmica amb uns brillants colors. Al peu del darrer plafó, el que correspon a la coronació de Maria, llegim la data 1945 i els cognoms dels autors. D’una banda, tenim que l’escultor fou Rafael Solanic i Bàlius, barceloní nascut el 1895. Juntament amb els seus amics Marès i Monjo, aquest artista s’inscriu dins l’escultura noucentista. Treballava qualsevol material que li passés per les mans, com marbre, bronze, gres, ferro i fusta. Gran part de la seva producció anà destinada principalment a esglésies i també per a edificis públics.
Moltes de les seves obres van ser fetes en col·laboració amb el taller ceràmic dels seus cunyats, els germans Serra: Antoni (1905-1985), Josep (1906-1989) i Enric (1908-1986). Els Serra són una dinastia de prestigiosos ceramistes. L’avi, Antoni Serra i Fiter, va deixar excel·lents obres dins el corrent modernista.
Tots tres germans treballaren conjuntament al taller que el pare tenia a l’Hospitalet de Llobregat. A la mort d’aquest el 1932, en Josep Serra i Abella passà a fer-se càrrec del negoci, traslladant-se més tard a Collbató. Amb la Guerra Civil va ser internat en un camp de concentració i en tornar reprengué la feina, produint peces amb decoració abstracta. Més tard experimentaria amb reflexos metàl·lics i amb esmalts. El net, Jordi Serra Moragas, continua la tasca al taller de Cornellà de Llobregat.
Abans de sortir de l’església, pren-te un temps per observar detingudament la resta d’elements artístics. És com una gran galeria d’art!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Eulàlia de Barcelona: parroquiasantaeulalia.org
- Eulàlia de Mèrida: eltestigofiel.org
- Manuel Puig i Janer: localmundial.blogspot.com
- El fons de l’arquitecte Puig i Janer (1899-1965), per Laura Corrales
- Rafael Rosés: Revista Taüll, número 19, pàgines 27 i 27
- Goigs a santa Eulàlia: algunsgoigs.blogspot.com
- Joan Torras i Viver: catalunyareligio.cat
- Rafael Solanic: drac.cultura.gencat.cat
- Museu Serra: masiamuseuserra.com
- Germans Serra: dadescat.com
- L’Hospitalet de Llobregat: dues Santa Eulàlia?: historiasdebellvitge.wordpress.com
Ja ja… un plaer contrastar amb tu, potser fare un article de tot plegat
Estaré atent a la teva publicació i la posaré com a referència.
Si… la “vila Proventiana” està documentada des del 904 i “Sta. Eulàlia Provintiana” el 986, anterior a la consagració de la catedral de Barcelona a la Sta. Creu i a Sta. Eulàlia (de Barcelona) (1058). Per una altra banda la troballa del cap de medusa indica que n’hi hauria una vil·la romana sobre la que s’edificà un temple visigòtic (no s’han fet excavacions que ho confirmin, però si està clar que el culte és anterior al de la “passio” del segle VII de la de Barcelona. La de Provenzana de Hospitalet es refereix a la de Mérida “promtiana” y la de Mérida de l’H (s. XV) havia de fer referència a la de Barcelona pero al final també es va referir a la de Mérida. En fi… sembla que aquesta pàgina, encara que sigui de la parròquia, ha agafat la llegenda de Barcelona sense més. Sento si et desmonto el teu esquema, però històricament és així.
😱 Ara sí que m’he quedat de pedra com el cap de la medusa! Revisaré el text prenent en compte les teves indicacions. Mira que m’han passat coses estranyes amb els escrits, però cap com aquesta. T’agraeixo molt la teva aportació.
Molt be els articles de L’Hospitalet, només un apunt, les dues esglésies són dedicades a Sta. Eulàlia de Mérida, cap a la de Barcelona q va ser, com dius, molt posteriior.
És estrany això que comentes. La informació l’he tret de la pàgina oficial de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana: parroquiasantaeulalia.org/santa-eulalia/
Creus que pot haver alguna confusió? 😟