Segona part visitant l’ermita del Remei de Bolvir (Cerdanya).
En l’anterior article he parlat sobre la història i l’arquitectura d’aquest indret així com de l’advocació al Remei. En aquesta ocasió, em centraré en els esgrafiats. Com he comentat anteriorment, desconec l’autor, tot i que a mitjans de la dècada dels anys noranta van ser restaurats per Estucs Oriol Garcia, una prestigiosa empresa de Barcelona. Em comenta l’actual gerent, que la restauració fou un encàrrec de mossèn Francesc Balsells i Monell. Una part de les despeses van ser costejades per Josep Lluís Núñez -sí, l’expresident del Barça-, qui en aquell temps era el propietari de la Torre del Remei. Una petita quantitat va ser aportada per l’Ajuntament. L’import més rellevant havia d’anar a càrrec de l’església. Tanmateix, en morir sobtadament el mossèn a causa d’un accident de trànsit el 2009, ningú es volgué fer càrrec i l’empresa que ho havia fet es quedà sense cobrar.
D’una banda, si entres a l’edifici, veuràs que els esgrafiats de l’interior de la cúpula representen àngels tocant instruments musicals. Així mateix, apareix repetit el nom Maria, canviant la i per un símbol relacionat amb els tradicionals atributs de la Verge: un estel, una rosa, una torre, una porta…
Ara, però, vull comentar els setze personatges que envolten la peculiar cúpula. Realment no he estat capaç de trobar la lògica que motivà aquesta estranya tria. Alguns d’ells estan vinculats al bisbat d’Urgell. Però la majoria semblen haver estat designats aleatòriament, potser per les preferències de qui en aquell moment devia ser el rector.
No tots els protagonistes són fàcilment visibles des del carrer. N’hi ha que només es poden veure bé entrant al jardí de la Torre del Remei -si et deixen, és clar-. Curiosament, no apareix l’apòstol Jaume. Hauria estat un detall, tenint en compte els orígens de la primitiva capella. Començarem per la dreta, en sentit contrari al rellotge.
Bisbe i escriptor
Nascut el 1846 en un poblet de l’Alt Penedès, Josep Torras i Bages fou tot un personatge en molts aspectes. Després d’estudiar filosofia i lletres i dret a la Universitat de Barcelona, ingressà al seminari, estudià teologia i fou ordenat sacerdot i més tard bisbe de Vic. Però també prengué part en diversos organismes catòlics catalanistes -conservadors-, participant en la redacció del text de les Bases de Manresa el 1892. Com a escriptor s’atreví amb tot, publicant articles i llibres de caràcter religiós, polític, històric i artístic.
El missioner
El seu nom era Francisco de Jasso i Azpilicueta. Era de casa més que bona i va néixer el 1506 a la residència familiar que no era altra que el castell de la localitat navarresa de Xabier -amb b en euskera-. Per aquest motiu ha passat a la història com a Francesc Xavier. Després d’algun incident familiar per motius polítics, decidí que aquella no era la seva guerra i se n’anà a fer carrera eclesiàstica.
Quan tenia divuit anys marxà a París on conegué Ignasi de Loiola amb qui participà en la fundació de la Companyia de Jesús. Es consagrà a l’activitat missionera i fou enviat a l’Índia a convertir pecadors, cosa que sembla que feia prou bé. De fet, arribà fins i tot al Japó, però allà no va ser tan ben rebut. A continuació decidí continuar la labor a la Xina i morí tot just abans de desembarcar. Setanta anys després, el 1621 era canonitzat, juntament amb Teresa de Jesús i Ignasi de Loiola.
La monja i mare
Filla de casa bona i profundament religiosa, Joaquima de Vedruna i Vidal nasqué a Barcelona el 1783. Quan només tenia dotze anys decidí ingressar al monestir de les monges Carmelites, però com era tan jove, no va ser admesa. Així que decidí casar-se amb un advocat ben posicionat amb qui tingué nou fills. Morts el marit i tres fills, marxà a viure a Vic on conegué els Caputxins i donà forma al projecte d’un nou institut religiós dedicat a la cura de malalts i a l’educació de noies d’origen humil. És així com fundà la congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat, també conegudes com a Vedrunes.
Les víctimes
Un dels esgrafiats de l’ermita del Remei de Bolvir està dedicat als Sants Màrtirs d’Urgell. Aquest detall és el que confirma que aquests esgrafiats són molt posteriors a la Guerra Civil. Detinguts i empresonats a la Pobla de Segur, el 1936, set sacerdots de diverses poblacions foren conduïts a les portes del cementiri de Salàs de Pallars i afusellats. Els beatificaren el 2005.
El constructor
Es deia Hermengaudius, però ara tothom el coneix com a Ermengol d’Urgell. Nasqué a finals del segle X a Aiguatèbia, un petit nucli del Conflent. Era fill de vescomtes i nebot d’un bisbe qui el va dirigir a fer la carrera eclesiàstica. De ben jove ja consta que era ardiaca de la Seu d’Urgell i més tard ja era bisbe. Obtingué diversos privilegis de part del papa així com la confirmació dels límits i de les possessions del bisbat.
Durant el seu càrrec se la passà reformant la seu, ampliant de pas el conjunt d’edificis catedralicis així com tot un seguit d’esglésies pel seu territori. Per si et sembla poc, fou el promotor d’infraestructures viàries, com camins i ponts que afavoriren les comunicacions. Precisament, mentre revisava la construcció d’un pont damunt del Segre va morir en caure per accident. Per aquest motiu és venerat per persones dedicades a la construcció així com pels contrabandistes que devien aprofitar les vies que venien d’Andorra.
La dispesera
Tot i que al santoral apareixen en nòmina sis dones amb el mateix nom, sembla raonable que la representada a l’ermita del Remei de Bolvir sigui Marta de Betània. Segons el Nou Testament, era germana de Llàtzer -a qui Jesús ressuscità- i també de Maria -que no és la Verge-. Dona activa i seguidora de Jesús, no veia amb bons ulls la passivitat de la pàmfila de sa germana, mentre ella corria amunt i avall portant menjar, beguda i ajudant tothom. Per aquest motiu, Jesús li hagué de tocar el crostó. Però, com que atenia molt bé la gent, ara és invocada pel sector hoteler.
El doctor Pa i Aigua
Fill d’un velluter que el deixà orfe ben aviat, en Josep Oriol es doctorà en teologia i tot seguit exercí de sacerdot a l’oratori de Sant Felip Neri. També va ser el preceptor dels fills d’una important família. En aquella casa l’Oriol tindria una revelació que el duria a adoptar un estil de vida de pobresa i pregària, tan contemplativa que fins i tot va ser investigat per la Inquisició.
El 1687 començà a exercir a l’església del Pi. Així que arribava fi de mes i cobrava el petit sou, un grapat de pobres ja l’estaven esperant a la porta. Ell ho repartia gairebé tot i a més tenia cura de les seves ferides, motiu pel qual era popularment conegut com el doctor Pa i Aigua. La seva fama de miracler va motivar-ne la beatificació, essent canonitzat el 1909. A ell li devem que el cognom Oriol hagi esdevingut un nom propi.
Un sant de pecat
Sebastià nasqué al segle III i fou soldat de la guàrdia de l’emperador. Es convertí al cristianisme, però el van descobrir i, com que no es volia retractar de la seva fe, l’empresonaren. Fins i tot al captiveri va convertir altres presos. Fart de la tossudesa del xicot, l’emperador el va fer lligar a un tronc i els arquers li van clavar un munt de sagetes fins a donar-lo per mort. Aquesta és la manera tradicional de representar-lo.
Una dona que l’anava a enterrar, el trobà encara viu i el dugué a casa seva per cuidar-lo. Quan s’hagué recuperat, Sebastià va anar davant l’emperador per criticar la seva actitud envers els cristians. L’emperador, que ja n’estava fins al capdamunt, el va fer executar a cops de bastó fins que va morir de veritat manà llençar el cadàver a la claveguera. Una altra dona va trobar el cos i el va enterrar.
Després de mort va ser famós per -suposadament- haver salvat Roma de la pesta i aviat es convertí en el patró de nombroses poblacions arreu del món. Quan al segle XV el dominicà Fra Bartomeu el pintà nu, sembla que més d’una persona degué pecar davant la imatge. Des de llavors, aquest personatge ha esdevingut una icona del col·lectiu homosexual.
El destronat
L’esgrafiat de l’ermita del Remei de Bolvir dedicat a Sant Jordi aclareix que és patró de Catalunya. El mite de sant Jordi té el seu origen al segle XI, quan els exèrcits de la primera croada van arribar a Jerusalem. La llegenda de Georgius, el militar romà d’origen grec, que al segle III suposadament va ser martiritzat, aviat arribaria a una Europa necessitada d’herois, reals o ficticis.
A la Corona d’Aragó va ser nomenat patró de les cavalleries cristianes que lluitaven contra l’islam. D’aquí passaria a Catalunya. Finalment, el 1969 el papa Pau VI, va decidir retirar-li el títol de sant, davant les poc creïbles proves històriques. Però aquí tant ens fa: celebrem la seva diada amb sant, roses, dracs, princeses o sense. I, destronat i tot, encara és el patró de Catalunya.
Casada, però verge
Pel que sembla, Cecília era tota una senyora de bona família. Això passava al segle III. Quan es va casar, acordà amb el seu marit que no li tocaria ni un pèl, ja que volia consagrar-se ben pura i casta a Déu. Durant una de les moltes persecucions als cristians, la seva família, marit inclòs, van ser trinxats. A ella la van enxampar mentre duia els cossos per enterrar-los. Intentaren ofegar-la, bullir-la en una caldera com un pop i fins i tot tallar-li el coll amb una destral. Però potser el botxí era borni, perquè ni a la tercera li va saber seccionar el cap.
La noia va estar tres dies agonitzant, durant els quals cantava Déu com si res. Imagino que la destral no li va tallar les cordes vocals. Per aquest motiu passaria a ser la patrona dels músics. Diuen les històries que al segle XVI van trobar el seu cos fresc com un enciam i el seu culte es va estendre arreu.
El pagès espavilat
A continuació tenim la figura d’Isidre. En realitat, l’home es deia Isidro de Merlo y Quintana i va néixer a Madrid el 1080. Se li atribueixen un parell de miracles. El primer explica que un nen havia caigut en un pou. L’Isidre va resar, les aigües pujaren i el nano se salvà.
El segon miracle és el més representat. Es conta que mentre el xicot se la passava resant, els àngels li feien la feina llaurant el camp amb els bous. A les terres valencianes el coneixen com a ‘faenafuig’. Fou canonitzat al segle XVII i d’aquesta manera suplantà altres sants de la pagesia catalana i valenciana amb més pedigrí, com Galderic o Abdó i Senén.
La germana dels desemparats
Teresa Jornet i Ivars nasqué a Aitona el 1843 de família pagesa i molt devota. Estudià magisteri i exercí com a mestra a Argençola. Més tard ingressà en un monestir de clarisses a la província de Burgos, però hagué de marxar per motius de salut.
Seguidament, a Barbastre col·laborà amb un sacerdot i el 1872 fundà la congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats. Al cap d’un temps, es traslladà a València juntament amb la comunitat. Morí a Llíria havent deixat més d’un centenar de cases de la congregació tant a Espanya com a Amèrica.
El pessebrista
En Francesc Castelló i Aleu només va viure vint-i-dos anys, però tan intensos que meresqué ser beatificat. Nascut a Alacant el 1914, es llicencià d’Enginyeria química i aviat treballà a la factoria Cros de Lleida. El 1932 entra a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, moviment creat a Barcelona un any abans per tal d’oferir formació d’estudis i esport a joves. Un dels vicepresidents fou Pere Tarrés, de qui en parlo a continuació. Sota el lema “Catalunya serà cristiana o no serà” van ser acusats de ser nacionalistes catalans.
Estant dins d’aquesta congregació, introduí el pessebrisme a la ciutat de Lleida, motiu pel qual ha estat nomenat com a patró de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes. Amb la Guerra Civil, en Francesc ingressa a l’exèrcit i aviat és detingut i condemnat a mort. Una segona prova de quan van ser executats els esgrafiats.
El metge
El manresà Pere Tarrés i Claret nasqué el 1905 i acabà la carrera de medicina quan tenia vint-i-tres anys. Molt vinculat amb el catolicisme, s’integrà a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, convertint-se en líder. Observa que a l’esgrafiat, tant ell com Francesc Castelló mostren un medalló amb les inicials d’aquest grup: FJC. Durant onze anys va ser metge de Gràcia i a més bastí a les Corts la clínica de la Mare de Déu de la Mercè, encara activa. Amb la Guerra Civil fou mobilitzat com a metge i anys després d’acabar la contesa trià el sacerdoci.
Al cel sense escales
Un dels esgrafiats de l’ermita del Remei de Bolvir indica textualment ‘Santa Maria Assumpta al cel’. Sembla que la festa de l’Assumpció de Maria ve de lluny. Al segle IV ja se celebrava la seva entrada al cel, que més tard es digué la Dormició, durant la qual es festejava la seva mort, resurrecció i conducció a l’estratosfera.
Sense ascensor ni jet privat, Maria se’n va anar de pet al cel. No va quedar ni la més mínima constància del fet, però això no va impedir que l’església -catòlica romana- ho certifiqués com a dogma de fe. Aquests fets es recullen en llibres apòcrifs que, tot i que l’església els considera poc fiables, van servir de base per oficialitzar el miracle. A més, la pressió popular, promoguda per diversos bisbes, va fer que el 1950 Pius XII, que no n’estava del tot segur, acabés per claudicar.
El fuster que no ho era
Al costat de Maria tenim representat sant Josep. També conegut com a Josep de Natzaret o Josep Obrer, el cristianisme dona per fet que fou el marit de Maria, tot i que les escriptures ens diuen només que va fer de pare adoptiu. L’home, veient la que li queia al damunt, va dubtar si no era millor repudiar-la.
Però un àngel el tranquil·litzà dient que ella no havia estat amb cap altre home i així es va quedar d’allò més tranquil. Fruit d’una traducció errònia, la tradició diu que Josep era fuster. Actualment, es creu que la transcripció correcta seria ‘artesà’, probablement d’algun ofici relacionat amb la construcció.
I fins aquí tot el que puc dir sobre l’ermita del Remei de Bolvir. Desitjo que quan la visitis, puguis veure amb uns altres ulls aquest santuari en mig d’una hermosa plana.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: camí del Remei, 2. Bolvir
Saber més
- Joaquima Vedruna: wikiwand.com
- Qui era el bisbe Josep Torras i Bages?, per A. Novials
- Torras i Bages: enciclopedia.cat
- Assumpció de Maria: wikiwand.com
- L’ofici de Josep: primeroscristianos.com
- Josep de Natzaret: wikiwand.com
- Isidre: blog.lletnostra.cat – wikiwand.com
- Teresa Jornet: dbe.rah.es – wikiwand.com
- Francesc Castelló: beatofranciscocastello.com
- Pere Tarrés: galeriametges.cat
- Els màrtirs d’Urgell: bisbaturgell.org
- Per què Sant Jordi és el patró de Catalunya?, per Marc Pons
- Francesc Xavier: biografiasyvidas.com
- Marta de Betània: wikiwand.com – aciprensa.com
- Ermengol d’Urgell: joanarimanyjuventeny.cat
- Sant Sebastià: bibiloni.cat
- ¿Por qué Sant Sebastiàn es un icono gay?, per Teresa Sesé
- Josep Oriol: basilicadelpi.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: