L’església de Sant Climent de Talltorta, a la Baixa Cerdanya.
La vila forta
Per començar, Talltorta és una minúscula agrupació de cases pertanyent al municipi de Bolvir. El significat d’aquest curiós topònim, segons diu el gran Joan Coromines, pot tenir a veure amb un antic lema del castell que hi havia per aquests verals.
Vindria a dir quelcom similar a “alça’t així, ferm” o “mantén-te ferm“. Hi ha altres poblacions amb significats similars com Talteüll al Rosselló, Tornafort al Pallars Sobirà i Talltendre també a la Baixa Cerdanya.
Ara anem pel patró d’aquest indret.
Sota les aigües
No sabem si va ser el primer, el tercer o el quart. Tant és. El cas és que Climent I és considerat un dels primers bisbes de Roma, l’equivalent a l’actual títol de papa. La vida d’aquest senyor és plena d’hipòtesis. Es creu que va néixer cap al segle I. La tradició diu que fins i tot va ser nomenat bisbe per l’apòstol Pere en persona.
Se li atorga l’autoria de diverses epístoles, com la que va dirigir a la dividida comunitat cristiana de Corint. Sembla que la seva intervenció aconseguí unificar-la novament, confirmant Climent com a autoritat eclesiàstica.
Diu la llegenda que, en convertir al cristianisme més de quatre-centes persones, l’emperador Trajà el desterrà a Crimea a treballar en unes pedreres de marbre. Per aquest motiu és el patró dels treballadors d’aquest mineral.
Una altra versió assegura que l’emperador ordenà llençar-lo a l’aigua amb una àncora lligada al coll. S’explica que els àngels li muntaren un santuari al fons del mar on reposaren les seves despulles. Cada any la marea retrocedia miraculosament fins a descobrir l’indret. Per això sovint se’l representa amb una àncora.
La bombonera cerdana
Doncs bé, aquest bisbe és el titular de l’església de Sant Climent de Talltorta. Exteriorment, la façana no permet endevinar el que amaga dins. Tot i que documentat al segle XI, l’edifici que pots veure actualment és una obra començada al segle XVII i remodelada posteriorment.
L’interior està totalment recobert amb pintures al tremp de temàtica doctrinal. L’elemental execució d’aquesta obra no li resta encant al conjunt, que et desconcerta així que traspasses el portal.
Estem més o menys acostumats a veure representacions pictòriques romàniques a les esglésies pirinenques (o als museus). També pot ser que hagis vist alguna església plena de pintures fosques o daurades fins al sostre. Però dubto que hagis vist mai una senzilla capella rural decorada amb pintures barroques. És com una gran historieta il·lustrada.
Per altra part, abans de continuar, et faré quatre apunts sobre què era i perquè va sorgir aquest estil tan poc apreciat.
Renovar-se o perdre
Ens trobem a mitjans del segle XVI. La vitalitat i la confiança durant el Renaixement va donar pas a una època d’inseguretat, depressió i angoixa. Entre altres fets, les brutals guerres de religió així com els excessos de les monarquies que havien buidat les arques, van desembocar en una profunda crisi religiosa, política, econòmica i social.
D’altra banda, els grans descobriments científics van plantar cara a la religió i a la filosofia. Només va faltar que Martí Luter desafiés a l’església catòlica, perquè aquesta es posés les piles amb el determinant Concili de Trento. En aquella llarga reunió de representants religiosos es prengueren importants decisions destinades a renovar una església debilitada per tanta crisi i evitar l’avanç de doctrines perilloses, com el protestantisme.
S’establiren les bases del culte a la Verge i als sants, així com l’ús litúrgic del llatí. També serví per consolidar la figura del papa. A més, a partir d’aquell moment sorgí una onada de misticisme que incidí en la idea d’un Déu temible i castigador.
Campanya de conversió
L’estil que coneixem com a barroc es gestà principalment a la seu pontifícia de Roma, com un medi de propaganda per difondre la nova doctrina catòlica. L’art es convertí en un important vehicle d’expressió i diversos papes el propiciaren convertint-se en mecenes.
El barroc fou un estil dramàtic i ple d’un sentiment de fatalitat. Es caracteritzà per una decoració recarregada que utilitzava efectes òptics per aconseguir enlluernar. Perspectiva, moviment, fastuositat i foscor són alguns dels adjectius que li escauen a aquest moviment pensat per sorprendre i captivar la vista, com un decorat teatral. L’estil barroc no mostra les coses com són, sinó com es volia que fossin. És a dir, enganyant els sentits.
És dins d’aquest context que cal entendre els edificis, l’escultura i la pintura barroca. I és amb aquesta idea que podràs entendre millor la desbarrada que hi ha a l’interior de l’església de Sant Climent de Talltorta.
Sants, verges, papes, escenes bíbliques i tot un món ple de simbolisme, dins d’una estudiada escenografia que pretenia moure a la por i el penediment. L’infern, la crucifixió, la degollació de Joan Baptista, la sang que vessa de la circumcisió de l’infant, difunts i calaveres … Un univers de terror envoltava la feligresia que entrava en aquest temple, amb l’objectiu de fidelitzar-la i evitar dubtes existencials.
Tingues en compte que en aquells temps, exceptuant les persones dedicades a tasques religioses i poc més, ningú sabia llegir ni escriure, cosa que a l’església ja li anava bé per controlar millor la població. D’aquesta manera, la imatge era la manera més fàcil d’adoctrinar la illetrada feligresia.
Interpretació lliure
Les pintures van ser fetes el primer terç del segle XVIII. En aquell moment, tal com queda palès als escrits que hi ha a les parets, el bisbe de la Seu d’Urgell era Simeó de Guinda i Apeztegui. Nascut a Navarra el 1660, va anar passant per diversos centres mentre ascendia de càrrec. El confessor de Felip V, el jesuïta Pare Robinet proposà nomenar-lo bisbe de la seu urgellenca.
De Guinda va ser un defensor dels drets d’Andorra davant del decret de Nova Planta. A més, aconseguí que no es tanqués el Col·legi de la Companyia de Jesús quan l’ordre reial suprimí totes les universitats i escoles de Catalunya, concentrant l’ensenyament a Cervera.
Ara bé, tot i que en aquell moment la iconografia del catolicisme estava més que pautada, en aquesta ocasió l’artista va fer de més i de menys. De fet, l’autor, de qui desconeixem el nom, va colar idees fins i tot contràries a les estipulacions oficials.
Sembla que la personal interpretació d’aquestes pintures no li va fer gens ni mica de gràcia al bisbe, algunes de les quals foren esborrades poc després. A més, la presència de l’àguila bicèfala dels Àustries probablement va ser la causa de què el conjunt fos ocultat completament amb una capa de guix. Oblidades durant prop de dos segles per la memòria popular, en dates recents es descobriren i restauraren.
Cupons de descompte
Amb imatges molt simples, aquesta rica iconografia pretenia suggerir idees clares sobre el destí, la salvació i el paper d’intermediària que l’Església hi tenia en tot això. Tot i que penso que ningú ho podia llegir, un parell de medallons animen a resar per obtenir el perdó. A canvi, la persona aconseguirà quaranta dies de perdó.
Segons l’església catòlica, els pecats s’han de pagar o expiar amb un nombre determinat de dies al purgatori. Per tal d’abreujar l’estança en aquest desagradable lloc, es poden bescanviar dies de purgatori per dies d’indulgència.
Però tot té el seu costat fosc. La por a l’infern va afavorir que els diners també servissin per aconseguir indulgències. A partir del segle XVI es convertí en tot un negoci vendre indulgències a canvi de diners. Però això és un altre tema i no hi entrarem ara.
Temps de purificar
El purgatori és un concepte catòlic per definir un estat de l’ànima -que no un espai físic-. Després de la mort, en aquest lloc l’ànima es purifica i expia els pecats abans d’anar al cel. El mot purgar prové del llatí i vol dir netejar. Les pregàries, l’eucaristia i les indulgències com aquestes de l’església de Sant Climent de Talltorta, poden escurçar l’estada al purgatori. Això només és vàlid amb els pecats lleus. Així que ves amb compte i no facis malifetes grosses, que te n’aniràs de pet a l’infern.
Fixa’t ara en la representació del purgatori que aquí ens fa l’artista. L’únic detall que ens diu que això no és l’infern, és l’absència del dimoni. Observa que, a més de dones i homes socarrant-se a les flames, hi ha personatges de tota mena. Reis, bisbes, musulmans… fins i tot el sant pare! La majoria en actitud de súplica davant els àngels que fan l’intent de salvar-los, però que en realitat no rescaten ningú.
Flames eternes
A continuació, enfrontada al purgatori, hi ha la representació de l’infern. La paraula infern deriva del llatí i designava un lloc situat per sota, és a dir, subterrani. Són nombroses les religions on les ànimes de les persones pecadores es torturen eternament. Sovint no es tracta d’un lloc físic, sinó d’un estat de patiment, també d’una existència neutra o, fins i tot -segons quina sigui la religió-, d’un pas intermedi abans de la reencarnació.
Però el cristianisme en general i el catolicisme en particular, és una religió cruenta. La violència és sempre present, com si es tractés d’una pel·lícula de sang i fetge. I en aquesta església ho pots comprovar encara més.
Sovint les representacions -catòliques- del dimoni ens presenten un personatge de color fosc, amb banyes, una cua i una forca. Però si pares atenció, veuràs que l’autor d’aquestes pintures ens el mostra a més i invariablement, amb pits. Tenia l’artista alguna mala experiència amb les dones? Era misogin? Pensava, com diu la dita, que “la dona és l’esca del pecat“?
La pintura mostra la contraposició entre cel i infern. Curiosament, aquest segon àmbit és molt més gran. A més, una porta comunica els dos espais, i és precisament per on s’escorre un diable -o diablessa- per endur-se una ànima del cel. Resulta sorprenent aquesta escena que dona a entendre que el dimoni pot arribar fins i tot davant Déu.
La fi de tot. O no
A continuació, només entrar a l’interior de l’església de Sant Climent de Talltorta, et trobes amb dues estranyes representacions. La primera mostra un cos amortallat. A un costat i a l’altre, una corona i una mitra amb tíbies creuades fan esment del poder terrenal i celestial del difunt, que no és altre que el bisbe, dedueixo que el de la Seu d’Urgell.
La segona pintura es troba més amunt. En ella veiem un home de certa edat oferint una calavera a una diablessa qui, al seu torn, li atansa flors i diners. Del cap li surt una corda sostinguda per una mà, que una altra mà és a punt de tallar amb unes tisores.
Tal com indica una inscripció, aquesta escena pretén il·lustrar el capítol 40 del llibre d’Isaïes. En aquest poètic text, el profeta descriu què farà Déu per tal de redimir -salvar del càstig diví- el seu poble. La imatge vindria a recordar que el fil que uneix les persones amb Déu es pot trencar si cedim a les diverses temptacions del maligne com les riqueses o la vanitat. Tot ben gràfic.
Per si no n’hi havia prou amb recordar la mort, l’infern i la condemna eterna, quan les persones sortien del temple, es trobaven a més, amb l’escena del Judici Final on, estranyament, Jesús mira cap a les ànimes condemnades i no cap a les salvades com solia ser habitual.
Molta feina, poc pressupost
Potser per compensar tanta desgràcia, l’artista va emplenar els espais buits que restaven, pintant un ampli repertori decoratiu amb columnes salomòniques, flors, plantes, ocells i imitació de rajoles.
Aquí és on l’autor es mostra molt més destre, pel qual es pensa que podria haver estat la mateixa persona que va daurar diversos retaules a Puigcerdà, Vic i Llívia. Pel que sembla, la poc reeixida execució del conjunt de pintures de l’església de Sant Climent de Talltorta pot haver estat deguda a la manca de pressupost. Probablement, el capellà d’aquesta parròquia tenia aspiracions de grandesa, però va haver d’encomanar-ho a un artista de baix cost.
No obstant això, el resultat és espectacular. Hauria estat bé veure les reaccions de la feligresia en entrar per primera vegada dins d’aquest acolorit i didàctic recinte.
Vull felicitar l’Aleix, el guia que tan bé ens va fer les explicacions i ens va mostrar tots els racons de l’església. Ens va fer gaudir de debò.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: camí de la Vall, 1. Talltorta
Saber més
- Climent I: wikiwand.com
- Etimologia: Onomasticon Cataloniae, per Joan Coromines, pàgs 219-220
- Les pintures murals de l’església de Sant Climent de Talltorta, per F. Miralpeix
- Sant Client de Talltorta: invarquit.cultura.gencat.cat
- Barroc: enciclopedia.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: