La capella de la Mare de Déu del Sòl del Pont de Roda de Ter (Osona).
Quan esguardes fixament a una persona, es diu que la mires de fit a fit. És una curiosa expressió documentada ja al segle XIII que ve del llatí, on ‘fictus‘ vol dir clavar. Podríem dir, clavar la mirada.
Això és el que he pensat mentre observava les dues esglésies de Roda de Ter, que semblen vigilar-se mútuament des dels dos extrems del pont sobre el Ter.
En Pere
Temps era temps que els primers habitants d’aquesta població s’arrengleraven al llarg d’un carrer que finalitzava en una plaça. Cap al segle X, després de diverses invasions, es bastí una església dedicada a Sant Pere. Actualment, aquest indret correspon al jaciment arqueològic de l’Esquerda.
Tres-cents anys després, arran de diverses lluites feudals, la gent comença a tocar el dos i s’assenta al voltant de la petita església de Santa Maria, ubicada al cap del pont.
Aquesta capella estava situada al peu del camí de França o ‘strata franciscà‘. Probablement en els seus inicis havia estat un petit pedró amb una imatge per commemorar la finalització del pont al segle XI. Poc després, el pedró s’havia convertit en capella.
La Maria
Finalment, al segle XIV la primitiva església de Sant Pere situada a l’Esquerda, és destruïda. En aquest moment, la capella de Santa Maria del Cap del Pont canvia l’advocació per la de Sant Pere i esdevé església parroquial.
És així com la pobra Maria va haver de fer les maletes i traslladar-se a l’altra llera del riu, passant a denominar-se Mare de Déu del Sòl del Pont. El mot sòl es refereix al terreny a la part baixa. Això sí, encarada a la parròquia que li va usurpar el lloc, a la qual, encara ara, vigila de fit a fit.
Tanmateix, la Maria no es donà per vençuda. Es guardava un as a la màniga que utilitzaria en el moment més oportú.
Seguidament, arribà el segle XVIII, s’enderrocà la capella de Santa Maria i s’edificà l’actual. Com si tingués gelosia, poc després la parròquia de Sant Pere també es feia de bell nou per construir l’actual.
És a dir, que cap de les dues esglésies que ara veus és la que hi havia antigament.
Un segle més tard la vila rebia l’assot d’una epidèmia del còlera. Tant és així que les rodenques i rodencs van prometre a la Verge que si els deslliurava de la pesta, ells celebrarien la festa major en el seu honor.
I ja se sap que la Maria no es pot resistir a propostes com aquesta. Era el moment de jugar la carta que s’havia guardat a la màniga. Dit i fet, ella va aturar l’epidèmia i el poble li dedicà la festa major. Tothom content. Menys Pere, és clar.
Ara faig, ara desfaig
A més de la desubicació del lloc on era, la capella de la Mare de Déu del Sòl del Pont les ha passat de tots colors. Al segle XIX va resultar danyada durant la Guerra del Francès. El 1936 tot just s’havia acabat una remodelació de l’interior, que la Guerra Civil la va tornar a destrossar.
El 1941 és novament restaurada i poc després, la Mare de Déu del Sòl de Pont és proclamada patrona de Roda de Ter. Puc imaginar la clicada d’ull que la Maria li va fer a en Pere, com dient, “entoma aquesta!“.
L’exterior de l’edifici es troba recobert d’esgrafiats, distribuïts simètricament a banda i banda de la fornícula barroca i de l’òcul. Hi ha un parell de gerros amb flors, dos grups d’àngels, ocells, una garlanda i un medalló amb la data 1935. Desconec qui va ser l’autor, però dedueixo que són reproduccions dels esgrafiats que es van fer poc abans de la Guerra Civil.
Ceràmica d’autor
Un cop entrem, veiem que a cada costat del cambril hi ha sengles plafons ceràmics fets el 1935. Em pregunto com van sobreviure al conflicte. El de la banda esquerra representa una família pagesa davant del mas.
El de la dreta mostra un grup de treballadores i treballadors. Al fons es veu el perfil d’una fàbrica. Aquestes ceràmiques duen les signatures J. Busquets i Serra. A la part inferior de tots dos plafons hi ha uns edificants rodolins.
La nau de la capella està decorada amb uns vistosos arrimadors de ceràmica. Diversos requadres amb il·lustracions de color blau i groc, mostren escenes de la vida de Jesús: anunciació, naixement, visita dels reis mags, Pentecosta, resurrecció, etc.
Malgrat que no hi ha cap altra signatura enlloc, hem de pensar que aquestes escenes també van ser dibuixades per Busquets i executades per Serra.
El ceramista
Els Serra són una dinastia de prestigiosos ceramistes. L’avi, Antoni Serra i Fiter, va deixar excel·lents obres dins el corrent modernista. El fill, Josep Serra i Abella és l’autor d’aquests plafons. El net, Jordi Serra Moragas, continua la tasca al taller de Cornellà de Llobregat.
Nascut a Barcelona el 1906, Josep Serra va treballar, juntament amb els seus germans al taller del pare. A la mort d’aquest el 1932, ell va passar a fer-se càrrec del negoci. Amb la Guerra Civil va ser internat en un camp de concentració i en tornar va reprendre la feina, produint peces amb decoració abstracta. Més tard experimentaria amb reflexos metàl·lics i amb esmalts.
A la imatge no es percep prou bé, però dessota del nom hi ha el dibuix d’un corn, tret distintiu de la signatura dels Serra, pare i fill. Per què un corn? El taller el tenien a Cornellà de Llobregat, un lloc reconegut per la qualitat del fang. L’escut d’aquesta població llueix precisament un corn. Així doncs, era una manera de fer esment al prestigi de la procedència de l’obra.
El dibuixant
Tot i que no consta enlloc aquesta col·laboració, en Jordi Serra m’ha comentat que probablement l’autor del dibuix és Joan Busquets i Jané.
Busquets va ser un important projectista de mobles i decorador barceloní durant el modernisme.
Fill d’un ebenista, va dirigir l’empresa familiar, en un principi especialitzada en la realització de tapissos i posteriorment en la producció de mobles. Els principals encàrrecs li vingueren de la burgesia catalana i de personatges públics, així com d’altres indrets.
Com era habitual durant el modernisme, va col·laborar amb artesans de tots els rams, com serrallers, vitrallers, tapissers, tallistes i pintors.
Estaria bé saber com és que Serra i Busquets van treballar plegats en aquesta obra.
Però això no és tot
Quan surtis de la capella i vagis a visitar sant Pere a l’altre costat del riu, no deixis de parar atenció a un altre interessant plafó ceràmic.
Es troba al mur lateral de l’única casa que hi ha al costat del pont, entre el carrer i el riu.
Representa la Mare de Déu del Sòl del Pont, tot i que amb una expressió un xic pensativa. Tingues en compte que la talla original va quedar esmicolada durant la Guerra Civil. L’actual es va refer a partir de les peces que la feligresia va aconseguir salvar.
El plafó duu la signatura Torres, de qui després d’un munt de cerques, no he estat capaç trobar ni així d’informació.
I ara sí, ja pots anar al cap del pont a veure en Pere. Però pensa que la Maria t’estarà vigilant de fit a fit.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de la Verge del Sòl del Pont, 1. Roda de Ter
Saber més
- De fit a fit: rodamots.cat
- Concordances / Discordances lexicals entre el català i d’altres llengües, per M. Villas
- L’Esquerda: lesquerda.cat
- Santa Maria del Sòl del Pont: parroquiaroda.cat – enciclopedia.cat
- Història de Roda de Ter: rodadeter.cat
- Museu Serra: masiamuseuserra.com
- Josep Serra i Abella: wikiwand.com
- Joan Busquets: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: