L’art de la pintura inversa sobre vidre.
Has intentat mai pintar un plat o un got de vidre? Difícil, eh? Tot i els materials específics que hi ha al mercat, si no tens bona mà, segur que l’esguerres o bé no queda com tu volies. Doncs ara imagina pintar-lo però pel darrere del vidre. T’atreviries?
Tot a l’inrevés
La pintura inversa sobre vidre té la particularitat que es pinta amb pintures opaques pel costat oposat del que es visualitza. D’aquesta manera, el vidre fa alhora de suport i de protector.
El pigment es barreja amb olis i vernissos i el procés no requereix cocció. Però sí que és imprescindible una gran mestria, ja que es pinta al revés de com quedarà.
A més, cal tenir molt present com han d’anar superposades les capes de pintura. Per exemple, primer s’han de pintar els contorns i els detalls, com els ulls i la boca i després les zones de color ple i finalment, el fons.
És una tècnica que requereix molta pràctica, ja que no permet retocs ni canvis.
Temàtica variada
Tot i que es coneix des dels temps dels carquinyolis, és durant el Renaixement que la pintura sobre vidre esdevé una elaborada i virtuosa tècnica.
En un principi reservat a una elit d’artistes, al segle XVIII aquesta tècnica es va popularitzar i s’escampà per Europa.
A França va prendre embranzida amb l’estil rococó, representant escenes bucòliques. En altres països van preferir els paisatges i els holandesos es van decantar per escenes d’interiors.
Els alemanys, molt donats a crear una paraula ajuntant altres, van encunyar el nom Hinterglasmalerei, que vol dir precisament, pintura al revers del vidre.
L’Europa de l’Est, en canvi, va deixar aconseguides mostres inspirades en la iconografia pietosa. Els països islàmics van fer obres de temàtica religiosa, mentre que als territoris africans s’estimaren més ingènues escenes quotidianes.
Finalment, els missioners jesuïtes que anaren a la Xina, van portar amb ells els secrets d’aquesta pintura. Des de llavors, els artistes xinesos han creat obres d’una gran delicadesa i perfecció tècnica.
Nous temps, nous materials
Aquesta tècnica tan antiga va ser molt utilitzada des de l’edat mitjana per representar pintures sacres. Per exemple, tenim les icones de l’Imperi Bizantí.
A mitjans del segle XVIII la pintura inversa sobre vidre, a més de trobar el suport eclesiàstic, va ser un toc distintiu entre la noblesa. A principis del segle XIX es crearen fins i tot esferes de rellotge.
De fet, Paul Klee, Franz Marc i altres artistes contemporanis es van sentir atrets pels efectes d’aquesta pintura i la seva manca de perspectiva.
Però va venir una guerra i després l’altra i la tècnica es va perdre. Així doncs, a mitjans del segle XX es va haver de reinventar, fent servir nous materials i pigments.
Cap als anys setanta del segle XX va sorgir un nou interès i es convertí en objecte de col·leccionistes.
Art devocional
Tot i tractar-se d’una tècnica molt estesa i practicada, els o les artistes poques vegades signen les seves obres.
Pel seu baix cost, la producció esdevingué art popular, majorment de temàtica devocional, executada quasi a l’engròs i adquirit per un públic eminentment rural.
De vegades eren oferides per venedors ambulants i també en llocs de pelegrinatge o als mercats.
Però és un art fràgil que no perdura i que va passar de moda. Per això, aquestes peces han estat ignorades per la història ‘oficial’ de l’art, eclipsades pels vitralls.
Un museu especialitzat
Situat dalt d’una muntanya a la zona est de França, es troba el Museu Revard, dedicat només a la pintura inversa sobre vidre.
La col·lecció permanent presenta obres d’arreu del món des del segle XVIII fins a l’actualitat. Perquè, encara que no t’ho creguis, hi ha molts artistes que s’han aficionat a aquesta difícil tècnica.
A Alamània, país amb gran tradició d’aquest art, també hi ha diversos museus que recullen obres barroques i contemporànies.
I si vols conèixer un artista que encara treballa aquesta tècnica, cal que vagis a Sicília a veure en Vito Fulco. En Vito ha recuperat l’art de la decoració en fred sobre vidre, que allà en diuen pincisanti.
Si tot això et queda massa lluny, pots visitar el Museu del Cinema de Girona. Allà es conserva un diafanorama del segle XVIII, una curiosa imatge tridimensional, pintada sobre tres vidres superposats.
Així mateix, al saló principal del Palau Mercader de Cornellà de Llobregat, hi ha un parell de magnífics escriptoris barrocs, primorosament decorats amb vidres pintats amb aquesta tècnica.
Decorant amb or
Existeix una variant coneguda com a verre églomisé. El nom deriva de Jean-Baptiste Glomy, un decorador francès del segle XVIII. Aquest senyor va posar de moda emmarcar gravats amb vidres que havia pintat al revés amb un perfil daurat.
Aquesta tècnica aviat es va posar de moda i va fer furor durant la belle époque -segle XIX-, quan aparadors, sostres i parets es decoraven així.
Més tard, l’art-déco dels anys vint del segle XX l’aplicaria fins i tot a mobles o panells de transatlàntics de luxe.
Un col·lecció molt particular
Tot això ve a tomb per les pintures sobre vidre d’una petita col·lecció particular d’Ascencio Barba Viu de Vilassar de Mar, a qui agraeixo haver-me mostrat aquest petit tresor.
Les obres, probablement pintades al segle XIX, es troben a la casa familiar des de fa tres generacions. Representen diversos personatges del santoral catòlic.
Així doncs, tenim Miquel Arcàngel matant el drac; Cristòfol, el gegant que va portar l’infant Jesús a les espatlles; la Verònica, que en eixugar la suor de Crist, li va quedar estampat el rostre al llenç; Bàrbara de Nicomèdia, decapitada pel seu pare i que al seu torn un llamp el va rostir; el Diví Salvador, és a dir, Crist, vestit amb robes reials i finalment, Margarida Parigot, més coneguda com a Margarida del Santíssim Sagrament, una monja carmelita del segle XVII de qui s’explica que se li aparegué Jesús.
Tot i que no soc cap entès, fa l’efecte que aquestes obres pietoses han estat pintades per més d’una mà, potser pel mestre i l’ajudant. D’una banda, l’acurat i delicat treball dels rostres fa pensar en una persona amb molta traça. En canvi, els fons i alguns vestits, molt més matussers, semblen haver estat despatxats per algú altre amb menys professionalitat.
Tenint en compte la fragilitat d’aquestes obres, no em vaig atrevir a treure-les del marc per confirmar si anaven signades al dors.
Si aquesta tècnica et sedueix, et recomano llegir el segon article que he publicat amb una selecció de pintures sobre vidre invers que conserva el Museu Santacana de Martorell.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- El vidre i el vitrall: misteris d’un art fet de terra, foc i llum: angelsferrerballester.wordpress.com
- Musée du Revard: museedurevard.org – wikiwand.com
- Peinture sur verre inversé: wikiwand.com
- Vidrio eglomizado: es.frwiki.wiki
- Hinterglasmalerei: wikiwand.com
- Reverse glass painting: wikiwand.com
- Vito Fulco: lasiciliainrete.it
- El Museu del Cinema mira als precursors del 3D, per J. Camps
- Escriptori barroc: laboratoriodelmueble.com
Molt interessant i com sempre, ben documentat.
Moltes gràcies! Un amic em va mostrar aquestes peces i no m’ho vaig poguer ressistir.