L’escut de Vilassar de Mar (Maresme).
En primer lloc cal fer un breu preàmbul. Des del temps de la sopa d’all, les persones ho solucionem tot a cops de puny, de bastó o de llonganissa. Tal com passa ara, que no sabem estar en pau, a l’edat mitjana tot eren guerres. Però quan la soldadesca era al camp de batalla, es feia difícil deduir qui era dels de casa i qui l’enemic.
Per aquesta raó van aparèixer signes per identificar els propis de la resta. D’aquesta manera, cap al segle XII van sorgir els primers escuts d’armes. Es diuen així perquè els pintaven precisament damunt l’escut militar. Aquests emblemes van passar posteriorment a identificar les persones i s’esculpien a les portes dels habitatges, es duien a les robes o es pintaven a les parets.
Gent de pesca
Allà pel segle XIV alguns habitants de Vilassar -a seques- s’aventuraren, sempre amb el permís del senyor del castell, a anar a pescar a la costa. Vora la platja tenien unes barraques, també conegudes com a ‘botigues’. El senyor, ja t’ho pots imaginar, no era una germaneta de la caritat, així que percebia un tant per les captures que pescaven.
El veïnat de mar
Cent anys més tard ja hi començava a haver un poblament més o menys estable. Però l’amenaça de pirates i corsaris va motivar que tres famílies fortifiquessin les seves masies, cadascuna amb una torre de defensa.
Aquelles torres, de les quals sobreviu una sencera i les restes d’una altra, amb el temps passarien a formar part de l’escut de Vilassar de Mar. Aquesta mena de barriada de pescadors era coneguda indistintament com a Cap de Vilassar, Veïnat de cases de mar de Vilassar o també Veïnat de mar de Vilassar.
Establint distincions
Al segle XVIII, s’edificà el temple dedicat a Joan Baptista i el nucli se segregà, municipal i parroquialment. D’aquesta manera es va començar a conèixer com a Sant Joan de Vilassar. Bé, de fet, oficialment en deien “San Juan de Vilasá de Mar“.
Però l’esment al patró acabaria desapareixent del nom de la vila. Fins que va arribar la llarga dictadura i amb ella, es tornà a incloure el sant, en castellà, no cal dir-ho. Una altra cosa és l’evolució que han patit els diversos elements heràldics o armes i la forma exterior. Anem a veure les metamorfosis que ha sofert l’escut de Vilassar de Mar.
Els antecedents
En realitat el primer escut, datat el 1788, era més aviat un segell molt descriptiu. Era rodó i mostrava una panoràmica de diversos edificis, entre els quals sobresurt el campanar parroquial i les torres esmentades.
Al peu del monument amb l’àncora que hi havia davant del Consistori hi havia un plafó ceràmic -actualment desaparegut- amb la reproducció d’aquest primer distintiu municipal. Però, remenant i remenant, també he trobat un altre segell del qual ningú en parla. Al centre apareix el patró de la vila i al voltant es llegeix: Ayuntamiento Constitucional de S. Juan de Vilasar de Mar.
La reproducció que veus a baix a l’esquerra és una imatge que he retocat a partir de la reproducció que apareix a l’article “El primer segell municipal de Vilassar de Mar”, escrit per Alexis Serrano. El segell de la dreta està extret de la “Geografia General de Catalunya. Província de Barcelona”, escrita per Cels Gomis i dirigida per F. Carreras Candi (1908-1918), pàgina 324.
Segell, que no escut
Tingues en compte que, tot i que a Catalunya els senyals civils més antics daten del segle XIII, la majoria de municipis mai va tenir escut. I els que van utilitzar un segell -que no un escut-, sovint es tractava d’un senyal parlant. És a dir, un element que al·ludeix al topònim del municipi o a una part del nom, entre altres. Per exemple, la ceba de Sabadell, les llances de Llançà o el pollet de Ripollet.
Altres usaven el distintiu del senyor feudal que tenia jurisdicció en aquell municipi. Com la cabra dels Cabrera, el cérvol dels Cervelló o el card dels Cardona. Finalment, tenim els municipis que van decidir fer servir algun senyal corresponent al sant patró. En aquest cas van proliferar les palmes, mitres, creus o directament la figura del sant o santa en qüestió.
Regulant el caos
El 1840 el govern espanyol va establir un seguit de disposicions sobre l’ús dels segells municipals. A més es va crear una recopilació dels segells existents fins al moment.
No va ser fins al 1952 que es publicà un reglament per tal de regular els escuts municipals. Malgrat això, tan sols cinquanta poblacions catalanes es van posar les piles i van demanar oficialitzar els seus escuts. Tot s’ha de dir, una gran majoria presentaven errors heràldics. Quan el 1980 Catalunya té la competència d’autoritzar i oficialitzar escuts municipals, decideix posar ordre a aquest desgavell.
L’antic escut
El 1893 ja s’emprava un escut molt similar a l’actual -a l’oficial em refereixo-. Les barres anaven al costat esquerre. A la dreta, damunt de les torres apareixia la silueta del Montcabrer. Cal parar atenció a la forma exterior d’aquell antic escut de Vilassar de Mar: rectangular, amb els vèrtexs inferiors arrodonits i acabat en punta. Es coneix com a escut de tipus francès. La dinastia borbònica el va introduir al segle XVIII. Amb la darrera dictadura, es van voler unificar els escuts municipals, imposant oficialment aquesta forma.
Pels carrers de la vila encara queden reminiscències d’aquella fosca època, quan es deia San Juan de Vilasar. Com a curiositat, en unes poques tapes de clavegueram subsisteix una sorprenent versió de forma gòtica. Observant de prop aquesta poc ortodoxa variant, em pregunto si l’autor no va fer-se un bon embolic entre el castellà i el català i ja de pas, amb l’heràldica.
Vela sí, llatina no
Menció a part mereix la libèrrima versió que apareix a la porta del cementiri. El 1908 l’arquitecte Eduard Ferrés i Puig projectava el magnífic portal del recinte. La part escultòrica va ser feta per Alfons Juyol, mentre que el treball de forja anava a càrrec de Joan Casanovas.
Ignoro qui va dissenyar l’escut, però tot s’ha de dir que és potser l’únic element que desentona dins el conjunt. Dedueixo que va ser una imposició municipal de darrera hora. Dins la meitat esquerra d’un oval hi ha les tres torres de trets fantasmagòrics. A la dreta tenim una barca solcant el mar. Para atenció a la barca. Sembla de vela llatina, però contradictòriament, incorpora quatre rems i un mascaró amb forma de monstre marí, més propi d’un drakar viking.
Per la forma el coneixeràs
Així mateix, és ben interessant l’escut esculpit a la porta de Can Bassa. Aquest notable habitatge va ser projectat el 1899 també per Eduard Ferrés. El tret més característic és la forma, que sembla més aviat fruit de la imaginació de l’artista. Pel que em sembla, va barrejar la forma anomenada de pell de toro amb l’osca per posar la llança, típica dels escuts barrocs alemanys. I tot plegat, acabat amb la part inferior dels escuts gòtics.
En aquest cas, les barres es troben a la part superior, el Montcabrer, el Burriac i les tres torres al mig i la barca a la zona inferior. Aquí, com passa a la porta del cementiri, la barca té vela llatina, però la resta és una altra mena d’embarcació.
D’hostal a consistori
Abans de ser el Museu Monjo, l’edifici havia estat al segle XVII un hostal al camí Ral. Va prendre -mala- fama per l’escassedat del menjar. Es coneixia com a “l’Hostal de Vilassar, molts badalls i poc menjar”. Un segle més tard, el municipi s’emancipava de Vilassar de Dalt i el 1785 l’edifici passà a allotjar l’Ajuntament, la presó i el jutjat de pau.
Per aquest motiu l’arquitecte Eduard Ferrés va decorar les façanes amb vistosos esgrafiats, dels quals tan sols perduren els d’un costat. Allà encara pots veure una peculiar composició dels elements de l’escut, tots ells separats de manera independent.
El taller de l’artista
Sense bellugar-te del lloc, mira a la façana principal el relleu on diu Gliptoteca Monjo. Aquí també apareix l’escut -antic- de la vila entre dos càndids angelets. El 1962 l’Ajuntament es traslladà a l’edifici actual i aquest restà buit prop de deu anys. Fins que l’escultor vilassarenc Enric Monjo instal·là el seu estudi i a més mostrava la seva obra.
El 1976 va morir l’artista i el taller va restar tancat deu anys més, fins que es reobrí com a museu. Para atenció, ja que en aquesta ocasió té una forma que encara no hem vist: la part inferior és arrodonida. Quan al segle XVI el llinatge dels Habsburg van accedir al tron d’Espanya, van encetar aquesta forma d’ús habitual a Alemanya. Al segle XVIII la dinastia borbònica va decidir que aquesta era la seva forma, fins al dia d’avui.
De cairó
Finalitzada la dictadura, la Generalitat de Catalunya va obtenir més competències. És en aquest moment que l’heraldista Armand de Fluvià juntament amb l’Institut d’Estudis Catalans posen les bases per definir les característiques dels escuts municipals.
Entre moltes altres especificacions, s’establí que la forma havia de ser caironada, és a dir un quadrat recolzat sobre un dels vèrtexs. Aquest fet ve donat perquè l’escut caironat va ser molt emprat als regnes de la Corona d’Aragó, principalment a València i Catalunya. A més era una manera de distingir-lo dels blasons familiars o nobiliaris.
El disseny oficial
El 2009, el Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, oficialitzava l’actual escut de Vilassar de Mar, que l’Ajuntament havia aprovat tres anys abans. A l’esquerra, sobre un fons d’argent apareixen les tres torres de color vermell -que en heràldica s’anomena gules– i una barca de vela llatina sobre fons blau o atzur. El Montcabrer ha desaparegut. A la part superior -el timbre- apareix una corona mural de vila.
A la dreta se situen els quatre pals, justificats pel fet que Sant Joan de Vilassar havia format part de Sant Genís de Vilassar, el qual pertanyia a una batllia comtal-reial. Una batllia era un territori sota el poder jurisdiccional d’un senyor feudal. Tanmateix, si vols veure la versió oficial, hauràs d’anar a parar a la Viquipèdia. He estat incapaç de trobar en cap altre lloc l’escut de Vilassar de Mar tal com ha de ser.
Escut o logotip?
Però arribaren nous aires de modernitat. El 1999 l’emblema oficial es convertí en un logotip, eliminant fins i tot els colors oficials i tenyint-lo completament del taronja del partit que governava. Les successives alcaldies tan sols van canviar-li el color pel blau.
Les persones enteses en heràldica, estirant-se els cabells per aquest greuge no van poder fer-hi res. Actualment, l’escut oficial en color ja no el veus enlloc, ni a la façana ni a la pàgina web de l’Ajuntament. Com he dit, ara és un logotip que no té res a veure amb les estipulacions heràldiques. El cas és que actualment conviuen prop de catorze versions mal comptades, de l’escut de la vila. I cap d’elles és l’oficial.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- El XVIII, un segle decisiu per a Vilassar de Mar, per A. Serrano
- El primer segell municipal de Vilassar de Mar, per A. Serrano
- Oficialització de l’escut de Vilassar de Mar: govern.cat
- Armand de Fluvià i els símbols dels ens locals catalans, per J. Palau
- Heràldica cívica: municat.gencat.cat
- L’escut oficial: wikiwand.com
- Breve introducción a la Heráldica: heraldicahispanica.com
- La influencia de la heráldica en los logos actuales, per M. García
- Taller de Heráldica. Cómo diseñar y describir un escudo, per J. A. Vivar
- Museu Monjo: elpuntavui.cat
Alfons, moltes felicitats per aquest treball tant acurat! És d’agrair la feina que fas de difusió del patrimoni local.
Moltes gràcies! Ha estat una cerca ben entretinguda 😉
Alfons un exelent treball feliçitats.
Moltes gràcies!
Bravo Rondaller! Tota una lliçó d’heràldica local!
Moltes gràcies! De vegades em pregunto com és que em fico en aquests saraus. Però la curiositat em pot.