Fets admirables

Si, com jo, no ets de València, però quan hi vas obres bé els ulls, descobreixes racons i històries totalment desconegudes i sorprenents. Aquesta, del Pouet de Sant Vicent, n’és una.

Pouet de Sant Vicent de València. Plafó ceràmic amb el miracle de les naus de Barcelona.
El blat ja arriba.

Un camí fins al mar

Per començar, reculem en el temps i ens n’anem al segle II, quan els romans fundaren aquell primer assentament que anomenaren Valentia. Entre les organitzades vies per transitar, hi havia la que menava fins a una de les portes de la muralla i un cop als afores, continuava fins al port.

Passaria el temps i la ciutat estaria sota dominació musulmana, edificant una nova muralla més àmplia. Al costat del mur, els jueus crearen el seu barri de carrerons, on finalment van ser confinats. Els cristians evitaven aquesta zona, fet que els obligava a vorejar-la, donant una gran volta per anar fins al Grau -el port-.

Farts d’això, al segle XIV, els cristians iniciaren una revolta, demanant obrir una via més directa que passés pel barri jueu. Tan acarnissat va ser el motí que fins i tot el monjo Vicent Ferrer intercedí pels jueus, desaprovant l’acció dels cristians.

Finalment, el rei Joan I accedí a obrir una via més còmoda -expropiant tot allò que feia nosa, naturalment-, que actualment es coneix com a carrer del Mar. I és aquí on té lloc la història -o mite- que ara t’explicaré.

Pouet de Sant Vicent de València. Plafó ceràmic representant el bateig de sant Vicent.
El baiteg.

El fill del notari

En un carrer tan transitat per gent que comerciava amb les mercaderies del port, no és gens estrany que professionals i artesans tinguessin aquí les seves residències i comerços. És precisament al segle XIV, quan al carrer del Mar tenia despatx i habitatge el notari Guillem Ferrer, juntament amb la seva esposa i vuit fills.

L’edifici original era de reduïdes dimensions i, com era habitual en aquella època, tenia un pati interior amb un pou. L’actual habitatge presenta façanes a dos carrers i no té res a veure amb el que devia ser set-cents anys enrere. En realitat, és més recent del que et pot semblar, ja que una reforma del 1950 li afegí la façana neogòtica i la capella.

Un dels fills d’aquesta família benestant es deia Vicent Ferrer i va néixer aquí el 1350. Cal recordar que en aquell moment convivien cristians, jueus i musulmans en una ciutat que a més, acabava de patir una greu epidèmia.

Pouet de Sant Vicent de València. Sanefa decorativa de rajoles.
Sanefa floral.

Bona formació

En Vicent, qui va rebre un bon ensenyament, va decidir un dia fer-se frare. Els seus superiors l’enviaren a Barcelona i després a Lleida per completar els estudis teològics. En aquells temps va tenir lloc una profunda divisió en el si de l’Església catòlica i durant un temps hi hagué dos papes. El “no oficial” Benet XIII, més conegut com a Papa Lluna, nomenà Vicent Ferrer el seu confessor.

Però Vicent no s’hi trobava a gust amb la divisió papal. Barrinant a més que li quedava poc temps de vida, va decidir deixar la bona vida i sortir a predicar a peu per aquests mons de Déu. I així va fer el turista per mitja Europa.

La seva oratòria també es dirigia a jueus i musulmans, motiu pel qual hi ha qui paradoxalment, el creia instigador d’alguna revolta i alhora com a pacificador. Fos com fos, el cas és que molta gent acudia a escoltar les convincents prèdiques d’en Vicent, que de vegades eren utilitzades per a fins polítics.

Pouet de Sant Vicent de València. Plafó ceràmic amb Sant Vicent Ferrer i el miracle de la sabata.
El rescat de la sabata.

L’Àngel de l’Apocalipsi

Sempre vestit amb l’hàbit blanc i negre dels dominics, se’l sol representar amb el dit aixecat assenyalant l’arribada del Judici Final, tema omnipresent en els seus discursos. Per aquest motiu es coneix popularment com a “Sant Vicent el del ditet“.

També hi apareix una frase en llatí extreta del llibre de l’Apocalipsi, que es va convertir en el seu emblema: “Venereu Déu i doneu-li glòria” (Ap. 14.7). L’home va morir el 1419, mentre era per terres franceses i allà està enterrat. Tenia seixanta-nou anys. Uns trenta anys més tard, el papa Calixt III, qui mira tu per on, també era valencià, canonitzava Vicent Ferrer.

Plafó ceràmic amb el sant valencià guarint una nena.
Curar sense ser metge.

Prodigis sants

Quan els romans presenciaven coses que no podien entendre, com un eclipsi, en deien miraculum. Aquesta paraula, que deriva de mirar, ve a significar prodigi o fet admirable. Com també són prodigis o fets que no es poden explicar, tots aquells que protagonitzen els personatges del santoral. I, com no podia ser d’altra manera, en Vicent també va ser el protagonista d’uns quants.

Per exemple, a la sala on es troba la font -miraculosa- del Pouet de Sant Vicent, hi ha representats diversos miracles, il·lustrats en acolorits mosaics ceràmics. Antigament, aquest espai era un pati obert. Anem a veure’ls perquè són d’allò més interessants, tant els plafons com els -suposats- fets que relaten i que formen part de la llegenda del sant.

Miracles infantils

Els plafons ceràmics originals daten del segle XVIII. No obstant això, uns van ser restaurats el 1918 i uns altres van ser fets de nou el 1955 per José Gimeno Martínez, destacat ceramista de Manises de qui ja he parlat en altres articles.

En ordre cronològic, la història comença amb el bateig de Vicent el 1350 a la parròquia de Sant Esteve (a pocs carrers d’aquí). S’explica que, com que els pares no es posaven d’acord sobre quin nom posar a la criatura, el capellà ho solucionà amb el nom de Vicent, ja que el dia anterior s’havia celebrat la festa de sant Vicent Màrtir.

El primer miracle que s’atribueix al sant és aquell on, ja de petit, va fer pujar les aigües d’un pou per recuperar la sabata d’un amic seu que li havia caigut dins. En una altra escena, tenim Vicent dirigint un discurs als seus amics, deixant palesa la seva vocació primerenca com a predicador. El tercer miracle va tenir lloc amb només nou anys. Es coneix com a “milacre del salser“. En Vicent va guarir el fill d’un veí que vivia al mateix carrer i que era salser, és a dir, venedor d’espècies o salses.

Plafó ceràmic amb Sant Vicent predicant als seus amics.
Jugant a ser predicador.

Vida d’adult

Seguidament, el 1375, mentre el xicot es trobava a Barcelona exercint de diaca i professor, la ciutat patia una gran fam. A més, una mala mar impedia l’arribada dels vaixells carregats amb gra. Ell va tranquil·litzar l’audiència assegurant que aquella nit arribarien dos vaixells amb blat suficient per abastir la ciutat durant molts dies. I així sembla que va ser.

Així mateix, són diversos els miracles atribuïts al sant, relacionats amb l’aigua del pou. Però per no allargar-ho més, ara no entraré a comentar-los. A continuació, el “milacre del mocaoret” té lloc -suposadament- el 1385, quan Vicent ja tenia trenta-cinc anys.

S’explica que el sant estava predicant a la plaça del Mercat de València i va dir que hi havia persones que necessitaven ajuda immediata. En preguntar-li on eren, ell va llençar a l’aire el seu mocador i els digué que el seguissin. Diuen que el mocador va entrar volant per una finestra i allà descobriren una família que s’estava morint de gana.

Pouet de Sant Vicent de València. Plafó ceràmic amb el miracle del mocador.
El vol del mocador.

Pel darrer miracle ens plantem l’any 1575, quan té lloc l’aniversari de la canonització del sant. Diuen que el capellà que regentava la casa natalícia del sant, no volia celebrar aquesta diada. Però, opinant de manera diferent, el rogle de campanetes de la sagristia, un element molt comú en aquell temps, va posar-se a tocar tot solet.

Als panells ceràmics del Pouet de Sant Vicent es relata algun altre miracle que no he pogut documentar. Cal recordar que se li atribueixen fins a vuit-cents seixanta miracles!

Miracle del rogle de campanetes en un plafó ceràmic del segle XVIII.
Campanes al vol.

Els “milacres

Per acabar, hi ha una curiosa celebració vinculada al sant. Diu la tradició que al segle XIV, la intercessió del sant va fer guarir un infant. Agraït, el pare va aixecar un altar al carrer del Mar amb la imatge de Vicent. De mica en mica, s’anaren col·locant més altars, cada vegada més decorats i vistosos, davant dels quals, els infants representen, encara a dia d’avui, els “Milacres de Sant Vicent Ferrer“.

Finalment, com ja resulta habitual, vull deixar constància de la poca informació que he trobat en valencià sobre el Pouet de Sant Vicent i de la biografia d’aquesta personalitat. Resulta sorprenent, tenint en compte que, segons diuen, Vicent sempre predicava en valencià i tothom l’entenia -oh miracle-, fos d’on fos.

Detall dels plafons ceràmics de la casa natalícia a València.
Fruita decorativa.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer del Pouet de Sant Vicent, 1. València

Saber més

Què veure a prop

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Afegeix una imatge si vols (només JPG)

En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent:

  • Responsable del tractament: Alfons Martín Cornella.
  • Finalitat del tractament de les teves dades: moderar els comentaris per evitar el correu brossa i/o informar-te dels nous comentaris d'aquesta entrada de Rondaller.cat.
  • Conservació de les dades: les dades es conserven el temps estrictament necessari per a la relació i el que és exigible legalment, sent destruïdes posteriorment mitjançant processos segurs.
  • Legitimació per al tractament: consentiment explícit a l'acceptar les condicions d'ús del formulari d'alta al butlletí.
  • Destinataris de les teves dades personals: no es preveuen cessions de dades excepte en aquells casos que existeixi una obligació legal. No hi ha previsió de transferències de dades internacionals.
  • Els teus drets: pots revocar el consentiment i exercir els teus drets a accedir, rectificar, oposar-te, limitar, portar i suprimir dades escrivint a Alfons Martín Cornella, a l'avinguda de Lluís Companys, 27-37, escala 3, 4rt 1a, 08340 Vilassar de Mar, Barcelona, a més d'acudir a l'autoritat de control competent (AEPD).