Tercer recull de murals ceràmics de Pedro Llorente dels anys setanta.
Aquestes són algunes de les descobertes de decoracions ceràmiques que he anat fent.
Actualment, gràcies a Kusi Colonna-Preti de la pàgina El mosaic del meu barri, ja sabem que els variats dissenys es deuen a Pedro Llorente Brieva, un empresari de Soria afincat a Cubelles, autor entre altres, d’un mural per a la central tèrmica de Foix i un gran monument al municipi de Torrevella (Alacant).
La producció d’aquestes ceràmiques va anar a càrrec de l’empresa Relieves + Ordenaciones Pétreas de la qual encara no disposem de cap altra dada.
Barcelona és un museu
En primer lloc, a l’avinguda de les Drassanes, fent cantonada amb el carrer Nou de la Rambla, hi ha un edifici construit el 1973. En realitat es tracta de dos blocs units per un mòdul més baix que fa de galeria porxada. És aquí on trobem 10 plafons al primer pis. El vestíbul també està decorat amb la mateixa temàtica, però no ha estat possible accedir a l’interior.
En segon lloc, poc menys que espectaculars resulten els murals ceràmics que decoren la parada del Metro de Marina. Formes que recorden petites explosions de color blau i verdós, barrejades amb altres de perfils orgànics de tons ocres, conformen un variat mostrari totalment ignorat pels viatgers que transiten pel davant.
A continuació, seguim a Barcelona amb aquest tercer recull de plafons ceràmics. A la Via Augusta hi ha uns baixos enrajolats amb colors terrossos. Per un moment, un dels motius m’ha recordat un fons marí amb peixos i algues, però probablement es tracta d’imaginacions meves.
Petjada al Tarragonès
Jo no sé, però aquest home devia ser infatigable. A Salou també seguim el rastre del seu peculiar univers de formes orgàniques, textures infinites i colors terrosos.
A partir dels anys seixanta del segle XX, el turisme converteix aquesta població en un destí d’estiueig. És quan té lloc un salvatge creixement urbanístic que, amb alguna raresa, edificà blocs de ciment sense cap atractiu, arribant fins i tot arran de mar. El que devia haver estat un paradís, actualment és un eixam de ciment i turisme d’espardenya.
Per exemple, una d’aquestes oblidables construccions és l’edifici Palafox, al carrer Major, del qual jo només salvaria els tres mosaics que hi ha a la planta baixa. Imagino que a l’altra façana hi devia haver tres més que han pasat a millor vida.
En aquest cas resulta interessant que a cada un hi ha un motiu central abstracte envoltat d’algunes de les habituals formes que va crear la desbordant imaginació de Llorente.
La ciutat que no va ser jardí
Seguidament, l’anodina urbanització coneguda com a Segur de Calafell, va néixer el 1947. Projectada inicialment per l’arquitecte Manuel Baldrich i Tibau com una ciutat jardí, va acabar éssent als anys setanta una inacabable filera d’edificis que pots ometre de visitar. Tan descomunal va ser l’especulació que fou tristament coneguda com la major urbanització d’Europa.
Tan sols se salven alguns xalets projectat per importants arquitectes. Tanmateix, el conjunt no té cap interès, exceptuant la platja i el clima. En qualsevol cas, és precisament aquí on trobem una altra mostra de l’obra de Llorente, al baixos d’un insuls bloc, on hi ha un establiment oriental i un local tancat.
També a Llevant
Per acabar, a l’entrada d’un bloc al carrer Puríssima, en ple centre històric de València, tenim un altre dels interessants murals ceràmics de Pedro Llorente sense signar, però del mateix estil que hem anat veient anteriorment.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Mosaic Metro Marina: El mosaic del meu barri
- Anonimat artístic 1
- Anonimat artístic 2
- Segur de Calafell: wikiwand.com – diaridetarragona.com
- Entrevista al fill de Pedro Llorente: El mosaic del meu barri
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: