Escolta, negra tempesta

Església de Sant Andreu d’Estanyol, dins el terme de Bescanó (Gironès).

Tot i que segurament no es deia així, l’Andreu -i el seu germà- va ser el primer a ser reclutat per Jesús. Quan parlava era molt convincent i devia ser més rondaller que jo, ja que ens diuen que va viatjar per un munt de llocs.

Un dia es va fer molt -massa- amic de la dona d’un alt càrrec romà, i aquesta es convertí. Al marit no li va fer ni gens ni mica de gràcia i el va fer lligar a una creu en forma d’aspa, fins que l’apòstol va deixar de xerrar. El culte a Andreu es va estendre arreu i va arribar a les nostres terres, on hi ha una desena de poblacions amb el seu nom i un incomptable nombre d’ermites i capelles que li han estat dedicades.

La data 1921 a l'entrada del cementiri de Sant Andreu d'Estanyol.

Aigua al volcà

Al Gironès, dins el terme de Bescanó, trobem un petit nucli on s’aixeca l’església de Sant Andreu d’Estanyol. Cal dir que el primer temple estava dedicat a Sant Joan Baptista. Vés a saber què va passar per haver canviat el titular.

L’indret, ja documentat al segle IX, sembla recordar que a la vora hi havia un embassament en un antic cràter. Però no el busquis, que ja no hi és. No obstant això, aquí fa segles que la gent hi traginava. Així ho sembla demostrar un jaciment del segle III d’abans de la nostra era que s’ha trobat a la vora.

Aquarel·la de l'església de Sant Andreu d'Estanyol al municipi de Bescanó.

Construcció reaprofitada

L’església de Sant Andreu d’Estanyol es troba acompanyada d’uns pocs masos que -dedueixo- segurament s’acolliren a la protecció eclesial, per tal d’evitar els excessos dels senyors feudals.

El temple sembla fins i tot desproporcionat per l’aparent solitud del lloc. De fet és el resultat d’una important reforma duta a terme al segle XVIII, aprofitant diversos elements de la primitiva església. Aquella va ser una bona època econòmica i no són poques les esglésies reformades en aquest segle.

Església de Sant Andreu d'Estanyol. Detall de la porta del temple.

El mestre d’obres

He llegit en un lloc que el nou temple va ser projectat per Agustí Soriano. Així, en sec, aquest nom no et dirà res, com tampoc a mi m’ho va dir. Però com que sóc tafaner de mena, no he parat fins a trobar qui era aquest bon home. Doncs resulta que Soriano pertanyia a una important nissaga de mestres d’obres, que era com es deien els arquitectes en aquells temps. 

A aquesta família es deu la realització de l’escalinata de la catedral de Girona i la direcció de les obres de la Universitat de Cervera. Poca broma. El senyor va ser mestre d’obres municipal de Girona i és l’autor de l’acabament vuitavat del campanar de la catedral de Girona. Va projectar i reformar un munt de convents i d’esglésies, com la de Vidreres i la de Banyoles. 

Però també era ‘mestre de fortificacions’ que -deducció de collita pròpia- imagino vindria a ser una mena d’enginyer militar. Per aquest motiu apareix com a responsable del projecte de rectificació del curs del riu Güell.

Teulada del comunidor de Sant Andreu d'Estanyol.

Rituals contra el mal temps

En aquest país, on sempre estem preocupats tant si plou com si no, hem pensat solucions metafísiques perquè plogui quan hi ha sequera i per foragitar les males tempestes que tot ho fan malbé. L’església, també sol·lícita pel que fa al benestar de la seva feligresia -com més bé està, més bona recaptació-, a finals del segle XVI van dotar alguns temples d’un petit porxo per conjurar els esperits malignes que provocaven les tempestes.

És així com apareixen aquestes petites construccions amb obertures als punts cardinals, on el capellà s’aixoplugava per tal de realitzar una cerimònia que mal mirat, tenia una mica -o molt- de superstició. En realitat, l’origen d’aquests rituals es perd en la nit dels temps, només que el cristianisme els va reaprofitar a la seva manera. Cap als segles XVII i XVIII la cerimònia es va enriquir amb més invocacions i oracions.

El porxo on tenia lloc la cerimònia de comunir -és a dir conjurar o foragitar-, rep el nom de comunidor. Aquest pot estar en una torre adossada a l’església, sempre més baixa que el campanar, o bé en un petit cobert davant o al costat del temple, com aquí. El ritual no es feia al campanar perquè les campanes atreuen els llamps i el mossèn podia quedar fregit.

Església de Sant Andreu d'Estanyol. Panoràmica des de dins del comunidor.

Finestres als quatre vents

El comunidor va ser construït al segle XVII, és a dir, que formava part de l’antiga església de Sant Andreu d’Estanyol. La senzilla estructura és de forma quadrada i està formada per un mur i quatre columnes que sostenen una teulada coronada per una petita creu. A l’interior hi ha una altra creu de ferro damunt d’una base de pedra. D’això s’anomena pedró i sovint es col·locaven al mig dels camps per tal de protegir les collites.

Al darrere del comunidor es troba el petit i cuidat cementiri. Segons consta a la reixa de l’entrada, data del 1921. No obstant això, a l’interior hi ha tres sepulcres del segle XIX que semblen desubicats. Però no he trobat cap informació que m’aclareixi què va passar.

Església de Sant Andreu d'Estanyol. Detall de la llosa d'un nínxol del segle XIX..

Música en català

Abans de marxar, ens fixem que la plaça del davant de l’església està dedicada a Josep Fontbernat i Verdaguer. Nascut el 1896 a Estanyol, en Josep va estudiar música i acabaria com a director de l’Orfeó Canigó de Barcelona. 

La primera dictadura el va dur a refugiar-se a França on va contactar amb grups catalanistes i va fundar diverses corals per aquelles terres. Però amb la música no en tenia prou i va ser a més militant catalanista i col·laborador de Francesc Macià amb qui va protagonitzar el que es coneix com els ‘fets de Prats de Molló’, una fracassada temptativa d’enderrocar el règim dictatorial.

En instaurar-se la república va arribar a director de la radiodifusió de Catalunya, diputat al Parlament i director de l’Orquestra Filharmònica de Barcelona. Després de la Guerra Civil s’exilià novament a França i seguidament a Andorra on tampoc pararia quiet, amb temes radiofònics i corals, evitant la censura del bisbe d’Urgell. Una vida ben agitada.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Sant Andreu d’Estanyol

Saber més

Què veure a prop

També et pot interessar

2 comentaris

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Afegeix una imatge si vols (només JPG)

En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent:

  • Responsable del tractament: Alfons Martín Cornella.
  • Finalitat del tractament de les teves dades: moderar els comentaris per evitar el correu brossa i/o informar-te dels nous comentaris d'aquesta entrada de Rondaller.cat.
  • Conservació de les dades: les dades es conserven el temps estrictament necessari per a la relació i el que és exigible legalment, sent destruïdes posteriorment mitjançant processos segurs.
  • Legitimació per al tractament: consentiment explícit a l'acceptar les condicions d'ús del formulari d'alta al butlletí.
  • Destinataris de les teves dades personals: no es preveuen cessions de dades excepte en aquells casos que existeixi una obligació legal. No hi ha previsió de transferències de dades internacionals.
  • Els teus drets: pots revocar el consentiment i exercir els teus drets a accedir, rectificar, oposar-te, limitar, portar i suprimir dades escrivint a Alfons Martín Cornella, a l'avinguda de Lluís Companys, 27-37, escala 3, 4rt 1a, 08340 Vilassar de Mar, Barcelona, a més d'acudir a l'autoritat de control competent (AEPD).