Primer itinerari per Rubí (Vallès Occidental).
Rubí ja existia abans que la sopa d’all. La història d’aquesta ciutat es remunta al segle IV, quan la riera encara no era contaminada. Tot seguit van passar els romans, que la van batejar com a Rivo Rubeo, que vol dir riu vermell, probablement per les argiles arrossegades per l’aigua.
Més tard, també tindria color vermell, però seria pels vessaments industrials. No obstant això, aviat veuràs que d’aquests avantpassats no queda ni el record. En tot cas, la primera menció escrita data del 986. Així doncs, Rubí té més de mil anys.
Gràcies a l’especulació, la industrialització i el mal fer de diversos batlles, Rubí quedaria a la cua en un concurs de poblacions atractives, juntament amb altres del Vallès i de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Tot i que probablement mai triaràs aquesta ciutat com a destí turístic, el cert és que ha tingut -i encara conserva- un destacat patrimoni del seu esplendorós passat.
Aquest article és un deute moral que tenia cap a la ciutat on vaig passar la meva infantesa, envoltat de vinyes i ametllers que les urbanitzacions i els polígons industrials han fet desaparèixer.
L’itinerari, dividit en dues parts per no cansar, passa per alguns dels indrets que personalment considero més especials del centre històric de Rubí.
Per tal de no fer-te donar voltes innecessàries, seguiré un ordre poc ortodox.
L’escola de la reina
Comencem aquest primer itinerari per Rubí a l’escola Regina Carmeli, del carrer de Sant Sebastià. El nom ‘Reina del Carmel’ fa esment a la -suposada- aparició que la Verge va fer en un indret del mont Carmel, a Israel.
Aquesta institució va començar a Rubí fa més de cent anys, per tal d’atendre els infants de les persones que treballaven a les fàbriques tèxtils. A partir del 1962 s’amplià l’edat escolar i poc després es remodelà l’edifici per donar més cabuda. Són especialment interessants els vitralls que pots veure tant en aquest carrer com en el paral·lel de sota (carrer d’Espoz i Mina).
Ensenyament de nivell
Continuant amb temes escolars, a pocs metres tens la façana de les antigues escoles evangèliques. El centre s’instal·là aquí el 1881, però l’edifici d’obra vista data del 1908. Es deu a un projecte del prolífic Francesc Portillo que va ser arquitecte municipal d’aquesta vila, i també de Blanes i de Lloret de Mar. Va deixar nombroses obres d’estil entre modernista i noucentista.
Les escoles varen ser molt populars atesa la gran qualitat d’ensenyament, de tal manera que fins i tot famílies republicanes i d’esquerres no vinculades a la comunitat evangèlica, inscrivien els seus fills en aquest centre.
Trobada musical
Reculem uns metres i pugem pel carrer de Llobateres, cognom de la família de Sant Cugat del Vallès propietària dels terrenys on al segle XIX s’obrí aquest carrer i els adjacents.
Arribem a la plaça d’Anselm Clavé, amb una escultura en record del fundador del grup de cant coral que porta el seu nom. Molt popular i implicat políticament, Clavé creà al segle XIX la primera societat coral de Catalunya.
El monument va ser patrocinat el 1951 per diverses entitats musicals rubinenques amb motiu d’una gran trobada de corals. L’obra es deu a l’escultor local Miquel Gomita, de qui només he trobat que va ajudar a refer l’església de Sant Pere, que veurem més tard.
Nous cristians
Des de la plaça ja pots veure l’interessant edifici de l’església evangèlica. Segons consta a les fonts consultades, també es deu a la mà de Francesc Portillo. Pel que sembla, aquest arquitecte era molt versàtil a l’hora d’aplicar estils. Si veus altres construccions seves, trobaràs que cadascuna té una aparença ben diferent.
La part del balcó correspon a l’habitatge on vivia el pastor. Com he dit abans, l’obra evangèlica començà a Rubí el 1881, de la mà de l’incombustible Francisco Albricias, qui a més va crear una societat mútua per a treballadors, el Casino i un diari.
L’edifici s’inaugurà el 1930. La majoria de temples evangèlics no semblen temples. Però aquest si i a més d’estil neogòtic. Com que el conjunt s’havia aixecat amb capital britànic, durant la Guerra Civil es va penjar una bandera d’aquest país i es deslliurà de les destrosses.
Però la dictadura no permetia altra forma de pensar i la celebració de cultes va passar a la clandestinitat fins al 1945, quan va ser possible la -relativa- llibertat de culte.
A diferència dels temples catòlics, a l’interior no trobaràs imatges ni sofisticació. Però si t’acostes un diumenge al matí, dona una ullada al diàfan espai. Observa la bonica làmpada de forja i les peculiars rajoles hidràuliques que recorden un tall de fusta.
L’arribada del progrés
Seguim amb aquest primer itinerari per Rubí i al final del carrer Colom trobem l’antiga estació de trens, un edifici simètric d’estil neoclàssic. El 1918 arribava el ferrocarril a Rubí, setanta anys després que s’inaugurés la primera línia estatal fins a Mataró.
La connexió amb Barcelona va suposar un nou impuls pel municipi, però la història es remunta a set anys abans de l’esdeveniment. En aquell temps l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson, impulsor d’importants empreses elèctriques i de transport, posà el peu a Barcelona.
Gràcies a la seva participació es creà una important companyia elèctrica que inclou la central hidroelèctrica de Talarn i s’impulsà la creació d’aquesta línia ferroviària. Pearson no va veure acabat el projecte, ja que va morir tres anys abans, quan el vaixell Lusitània en què viatjava va ser enfonsat per un submarí alemany. Com a record li va ser dedicada la plaça que s’obre a l’altre costat del carrer.
Especulació salvatge
No cal que et belluguis d’on ets, ja que des d’aquí pots veure l’espantós perfil d’uns blocs que es coneixen com Les Torres. Els anys seixanta i setanta va tenir lloc una onada d’immigració, atreta per la bona situació econòmica. Els terrenys agrícoles que hi havia es requalificaren ràpidament i es construí un nombre d’habitatges que triplicava el permès.
Davant la manca de serveis i d’equipaments, els residents van reivindicar la construcció d’escoles i centres sanitaris entre altres. Però tant aquestes “torres” com altres que enfosqueixen la població, van venir per quedar-se.
Una plaça amb dos noms
Per continuar aquest primer itinerari per Rubí, travessa l’avinguda de Barcelona i situa’t al mig de la plaça Pearson. Amb diversos bars, una xurreria i un cinema, va ser durant molt de temps, un lloc neuràlgic de la vida social de Rubí. Aquest espai és conegut popularment com a plaça del Domènech, ja que a finals del segle XIX, el propietari d’aquests terrenys va fer edificar un teatre i un cafè amb el seu nom.
El 1978 s’instal·là un peculiar elefant blau que les ha passat de tots colors patint tota mena de vandalismes. A partir del dibuix de l’il·lustrador Francesc Mateu, aquesta escultura va ser creada el 1978 per Pep Borràs, artista nascut a Rubí i que actualment executa la seva obra amb materials reciclats. Va ser batejat com a Bòdum, capgirant les lletres del mític Dumbo. Avui, els tristos ulls d’aquest personatge blau -en un principi era gris-, encara veuen passar la mainada.
Enric, Enric, Enric
A pocs metres, fent cantonada amb el carrer del General Prim destaca la Casa Imbert, amb un aire entre neogòtic i modernista. El 1890 el baró Enric d’Imbert va adquirir un immoble que va fer reformar fins a deixar l’aspecte actual, amb un garatge pel carruatge.
El senyor Imbert va ser regidor de Barcelona i el seu fill -amb el mateix nom- era propietari a Barcelona dels coneguts magatzems Alemanys que després es van dir El Capitolio. En ser confiscat durant la Guerra Civil, l’edifici es transformà en taller de confecció per abastir el bàndol republicà. Recentment va morir el besnét del primer propietari qui, no cal dir-ho, duia el mateix nom que els seus avantpassats.
Observa la profusió decorativa que inclou motius escultòrics, vitralls i forja, i on Sant Jordi i el drac són els protagonistes. Una llàstima la barbaritat arquitectònica aixecada al costat, una ofensa a la vista.
La casa de la soprano
A la part alta de la plaça perdura com pot una renglera de cases projectades per Lluís Muncunil i Parellada, que un dia només eren de planta baixa. Es bastiren el 1922 per iniciativa d’Àngela Gilabert, que no he pogut esbrinar qui era.
Nascut en un poblet del Bages, Muncunill va desenvolupar majorment la seva labor a Terrassa on va ser arquitecte municipal. Probablement et sonarà la Masia Freixa d’aquesta ciutat.
De totes maneres, aquestes cases són de quan Muncunill va ser arquitecte municipal a Rubí i poc li quedava de la seva particular visió del modernisme. Només cal comprovar que la decoració es limita a elements prefabricats. Anava per feina.
En una d’aquestes cases va viure Mercè Plantada Vicente. Era filla d’un rubinenc i nascuda el 1892 a Sant Gervasi de Cassoles -quan encara era una vila independent-. Plantada va ser una soprano de renom que es disputaven els grans directors i compositors com Falla, Stravinski o Pau Casals. En separar-se del seu marit, va venir aquí a viure amb el seu fill.
Modernisme oblidat
Continuem aquest primer itinerari per Rubí i pugem pel carrer del General Prim on podràs evocar l’ambient de principis del segle XX. L’arribada del ferrocarril va afavorir l’expansió del municipi així com la creació d’aquesta peculiar barriada.
Aquest conjunt de casetes van ser construïdes el 1918 per Pau Rigo. Aquest paleta que havia fet fortuna a Argentina, va tornar amb ganes de fer uns habitatges per a la seva família i d’altres per llogar, és clar. L’home, que venia influenciat de l’arquitectura d’ultramar, va imitar l’estil incorporant els deliciosos porxos.
Oblidades per tots els plans de protecció, aquestes cases es troben actualment abandonades, ‘okupades‘ i ferides de mort per un projecte immobiliari que les esborrarà. Sempre dic que el patrimoni a casa nostra és una assignatura pendent de resoldre.
Bon vi
Millor sort ha tingut el restaurat celler modernista, que s’aixeca a pocs metres i que limita amb quatre carrers. La nau principal va ser projectada el 1921 per Cèsar Martinell i Brunet qui va utilitzar únicament el maó vist a l’exterior. El més característic són les finestres i les gelosies que permeten la ventilació del local.
Tres anys abans, més d’un centenar de pagesos van decidir agrupar-se i fundar una cooperativa per tal de ser més competitius. La fórmula va demostrar ser tot un èxit quan van haver d’ampliar la capacitat del celler i el vi elaborat obtingué diversos premis.
El cooperativisme va ser la solució popular a la depressió econòmica soferta a Catalunya al primer terç del segle XIX. A més de minimitzar els riscos, reduïa les despeses de la petita pagesia, centralitzant les compres, organitzant la venda conjunta i reduint intermediaris.
La decadència va començar els anys seixanta fins que el 1989 la cooperativa va tancar portes.
Nascut a Valls, Martinell és un dels darrers testimonis del noucentisme, un corrent de curta durada, però que va deixar una empremta memorable en totes les arts. Com a ajudant de Gaudí, es nota la influència del darrer modernisme en les seves construccions. Dels 40 cellers que va projectar, els de Gandesa i Pinell de Brai han merescut el qualificatiu de ‘catedrals del vi’.
Fang de qualitat
Des d’aquí anem a buscar el carrer de Cervantes. Aquí hi ha un humil establiment que cal destacar més que res pel seu valor simbòlic. Es tracta de Cal Gerrer, una antiga terrisseria que sembla feta a trossos, amb un cobert i un petit edifici fent la cantonada per on antigament passava un torrent.
La producció rajolera a Rubí data del segle XVIII, però aquest obrador es va establir el 1881 i va arribar a tenir una considerable producció. Pel que sembla, en aquest taller es va utilitzar per primer cop al país, un torn impulsat per un motor elèctric.
Filantropia cultural
En el primer itinerari per Rubí seguim carrer Cervantes amunt i aviat trobem la magnífica tanca modernista de les Escoles Ribas, inaugurades el 1916. Però la història d’aquest centre cal buscar-la molt abans, quan els tres germans Ribas eren propietaris d’una important indústria tèxtil als afores de la població.
En un rampell d’altruisme, en Frederic, que era el director, va sentir la necessitat de proporcionar un ensenyament de qualitat als fills dels qui treballaven a la seva fàbrica. Probablement el que volia era netejar la seva mala popularitat entre el personal. Fos com fos, va estipular que en morir, la seva fortuna havia de servir per crear un centre escolar.
Quan això va passar, el seu germà Lluís va ser l’encarregat de dur a terme el projecte. Però en Lluís també va morir i l’herència va ser administrada pel Patronat Ribas creat amb aquesta finalitat.
El projecte s’encarregà a Emili Sala Cortés, arquitecte barceloní qui ja tenia la mà trencada amb la realització d’edificis de tota mena per a mecenes del món tèxtil, com Josep Batlló (la primera Casa Batlló, que després Gaudí va reformar), o la família Toldrà per a qui va deixar una estesa d’obres a Castellar del Vallès.
Però amb les Escoles Ribas, l’Emili se’n va lluir de debò. L’edifici d’una planta, comptava amb una secció per a nens i una altra per a nenes. La profusió així com la gran qualitat de la decoració, entre modernista i noucentista, inclou elements de forja, vidrieres i teules vidriades.
Simbolisme escultòric
Potser podem destacar l’obra escultòrica dels timpans de les entrades. Es deuen a la mà dels germans Llimona. Josep Llimona és considerat un dels millors representants de l’escultura modernista catalana. Segurament et sona l’obra Desconsol al Parc de la Ciutadella. El seu germà Joan en canvi, era un eminent i prolífic pintor amb una sòlida formació en arquitectura.
A l’entrada del pavelló central, sota l’antic escut espanyol, el de Catalunya i el de Barcelona, un relleu sembla representar la cultura, a qui infants i grans i reten homenatge. Al timpà d’un costat, trobem símbols corresponents a les arts, com la literatura i la música, però també s’inclou la costura i les puntes al coixí. L’altre timpà està dedicat a les ciències més habituals.
La música, el dibuix i l’escultura es presenten a l’entrada de les nenes. A la dels nens s’hi representa el comerç, la indústria i la navegació, entre altres. Cadascú interpreti el que li sembli.
Però ara fixa’t amb un petit detall: hi ha tres flors que es repeteixen obsessivament, tant a l’edifici com a la tanca que l’envolta. Com que no he trobat cap referència, jo dic la meva. D’una banda, pot representar la flor del cotó, símbol de la indústria familiar. També pot tenir a veure alguna cosa amb la Verge Maria a qui es relaciona amb diverses flors.
El que no sembla és que tingui a veure amb cap escut familiar. Tot i això, he trobat que presenta una gran similitud amb els escuts de la vila de Gràcia i de La Floresta. O bé, ja posats a fer conjectures, pot representar els tres germans Ribas. Però ho deixo per resoldre a alguna persona historiadora. Curiosament, la font d’en Ribas de Collserola també presenta les tres flors. Casualitat?
A la segona va la bona
Per finalitzar aquest primer itinerari per Rubí, pugem pel carrer Lluís Ribas, mecenes de l’escola que acabem de veure. Al capdamunt hi ha una altra escola que també té la seva història.
La comunitat Marista va arribar a Rubí a finals del segle XIX, però la seva primera escola va tenir una curta durada. Causes com l’empobriment de la població per la fil·loxera, el bisbat que va tancar l’aixeta econòmica o la creació de l’escola Ribas van van motivar el tancament del centre.
D’altra banda, el 1936 durant el govern de la II República, es començà a bastir un edifici escolar al turó que tens al davant. Del projecte de l’ambiciós centre s’ocupava l’arquitecte municipal Francesc Portillo, de qui ja he parlat abans. Et pots imaginar que les obres s’aturaren al cap de poc pel conflicte bèl·lic i l’indret va quedar abandonat.
El 1967 els germans Maristes van tornar a Rubí, van adquirir la finca i continuaren les obres de l’antiga escola, aprofitant l’estructura. Ignoro qui va ser l’arquitecte responsable d’acabar el projecte, però cal destacar les grans obertures de les aules que garantien llum i ventilació, així com els amplis patis. Les característiques torres centrals combinen diversos tipus de finestres.
A més de les aules i les habitacions pels germans, l’asimètric edifici aixoplugava també una lluminosa i moderna capella que les darreres obres han mutilat. El pati central exhibeix uns interessants esgrafiats dels quals tampoc ningú en parla.
Aquí donem per acabat aquest primer itinerari per Rubí, però no et perdis la segona part per conèixer l’interessant patrimoni d’aquesta ciutat.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Història de Rubí: enciclopedia.cat
- Catàleg i pla especial de protecció del patrimoni… de Rubí
- Regina Carmeli: totrubi.cat – diariderubi.com
- Escoles evangèliques: totrubi.cat – historiaygrupomuseorubi.blogspot.com
- Anselm Clavé: lluitadors.cat
- Monument a Clavé: monuments.iec.cat
- Església evangèlica: esglesiarubi.org
- Frederick Stark Pearson: wikiwand.com
- Estació: wikiwand.com
- Les Torres: rubi.cat
- Plaça del Domènech: historiaygrupomuseorubi.blogspot.com – totrubi.cat
- Pep Borràs: pepborras.com
- Elefant Bòdum: totrubi.cat
- Enric Imbert: diariderubi.com
- És Rubí una ciutat lletja?, per C. Carrasco
- Lluís Muncunill: terrassa.cat
- Mercè Plantada: wikiwand.com
- Cases d’Àngela Gilabert: totrubi.cat
- Cases d’en Rigol: totrubi.cat
- Celler Cooperatiu: invarquit.cultura.gencat.cat
- Cèsar Martinell: enciclopedia.cat
- Emili Sala: dbe.rah.es
- Els germans Ribas: totrubi.cat
- Escoles Ribas: invarquit.cultura.gencat.cat
- Maristes: totrubi.cat – historiaygrupomuseorubi.blogspot.com – totsantcugat.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: