La catedral romànica de la Seu d’Urgell (Alt Urgell).
Un bisbe com cal no pot reposar les seves distingides natges a qualsevol seient. Ho ha de fer en una catedral. El mot catedral prové del grec i vol dir cadira. El llatí que és més fi, en diu seu. La Seu d’Urgell vindria a ser el seient -del bisbe- de l’Urgell.
La segona part del nom li ve de quan aquests verals formaven part de l’extens comtat d’Urgell. Segons Joan Coromines, el topònim Urgell significa aigua quieta, en referència al fet que per una bona part de l’antic comtat, l’aigua discorre amb calma.
Tot i que sembla que abans ja existia alguna comunitat religiosa, es creu que el primer bisbe que s’assegué en aquesta cadira va ser sant Just, allà cap al segle VI.
De Just d’Urgell hi ha poques dades. Hi ha qui diu que era valencià. Sabem que tenia tres germans que també van ser bisbes. Va realitzar diversos sermons i escrits, com el comentari al bíblic Càntic dels Càntics. Però poca cosa més.
Quatre catedrals
Amb una privilegiada situació estratègica, aquesta seu episcopal -que es trobava en un altre lloc- amb el temps acabaria convertint-se en una poderosa institució que també tindria grans enemics. Després que la primitiva església fos arrasada per les tropes islàmiques -segle VIII-, es prengué la decisió de traslladar-la a un altre indret.
Els edificis van ser refets i ampliats diverses vegades. Al segle XI, amb l’arribada del bisbe Ermengol, la catedral va conèixer un gran impuls econòmic i va començar la construcció d’una nova església. Però el seu successor, el bisbe Ot, va ser qui va fer aixecar una quarta catedral a partir de zero, que és la que, més o menys dignament, ha arribat als nostres dies.
L’home, que coneixia bé els seus enemics, va pensar en un edifici que fos difícil de conquerir. Per aquest motiu l’aspecte exterior recorda una fortalesa, especialment vist des de la façana nord, amb sòlides torres que semblen posar en dubte la confiança divina.
Així doncs, l’actual temple data majorment del segle XII i és considerat com l’única catedral romànica de Catalunya, tret d’algun element afegit posteriorment, segons els gustos de cada època.
Algunes guerres més tard, el bisbat va perdre part dels seus poders feudals, excepte pel que fa a Andorra que actualment encara exerceix.
Fortalesa per fora
De l’exterior cal destacar la façana principal, on sis lleons devorant éssers humans ens adverteixen de la condició d’entrar al temple lliures de pecat. Per si no et queda prou clar, un bon repertori d’animals fabulosos, sirenes (la luxúria), escenes de caça i de lluites amb animals ajuda a escenificar la lluita contra el mal.
Així mateix, per la seva monumentalitat, no podem obviar les torres defensives, que probablement havien de convertir-se en campanars, però van quedar inacabades.
Cal donar la volta al compacte edifici per contemplar l’absis amb galeria, una raresa a casa nostra que, juntament amb l’esvelt campanar, delata una influència italianitzant.
Interior buit
L’interior de la fosca nau de la catedral romànica de la Seu d’Urgell no ajuda a pal·liar la sensació de nuesa. Diuen els teòrics que la manca o la petita mida de les finestres en els edificis romànics era precisament per inspirar a la meditació.
No obstant això, el més probable és que encara tenien limitacions tècniques que els obligava a construir edificis pesats i amb poques obertures. La glòria dels descobriments constructius se l’enduria el gòtic que deixaria passar la llum a través de grans finestrals.
Però aquest temple no era així de trist i buit. Cal que t’imaginis que estava completament recobert de pintures murals, del terra fins al sostre. Tristament, el temps i l’especulació les han fet desaparèixer.
Tan sols resten al seu lloc les pintures renaixentistes que decoren la discreta urna de Joan Despés on ens aturem un moment.
Enterrat a la paret
Joan Despés -o d’Espés- va ser un ardiaca de la catedral de Saragossa que fou nomenat bisbe d’Urgell. L’home, que va morir el 1530, va haver d’esperar quaranta-sis anys a tenir un mausoleu com toca. Per aquest motiu, a la caixa de fusta apareix la data 1576, que és quan probablement Jeroni Xanxo va realitzar les pintures que decoren aquest racó.
En realitat, Xanxo era un virtuós escultor que va realitzar diversos retaules per a aquesta catedral, així com altres obres a la Seu Vella de Lleida i la catedral de Tarragona.
Aquestes pintures, que solen passar desapercebudes, tenen dos estils ben diferents. D’una banda, unes figures que preguen a cada banda del taüt, es troben dins un espai arquitectònic simulat, amb símbols referents a la mort, com la gerra trencada o la torxa cap per avall.
En canvi, les de l’esquerra, que envolten un portal, són el que s’anomena decoració grotesca.
Aquest peculiar estil va aparèixer al segle XV a Roma, arran d’uns descobriments arqueològics que van treure a la llum el palau que Neró va fer construir l’any 64. Les estances estaven decorades amb sanefes, garlandes, fulles, carotes i un ampli repertori d’éssers estranys que ho emplenaven tot.
Els artistes renaixentistes ho van posar de moda, barrejant temes mitològics, referents bíblics i motius merament decoratius sense cap relació aparent entre ells.
Com a curiositat, poc després d’ell va haver-hi un altre Joan d’Espés que va practicar l’esclavisme a Veneçuela al segle XVI. Com veus, els Espés van tenir fills de tota mena. L’escut d’aquest llinatge inclou un griu, que apareix representat a les pintures i al taüt.
El pati dels pecats
Seguidament passem al claustre de la catedral romànica de la Seu d’Urgell, un indret que cal contemplar amb calma. Es va construir al segle XIII adequant-lo a l’espai d’edificis anteriors, com l’església de Santa Maria i la de Sant Pere, entre altres. Al segle XVII una de les galeries va ser substituïda per una altra més robusta, sense decoració i molt menys glamurosa.
Resulta especialment curiós que els treballats capitells no contenen cap escena bíblica o pietosa. En canvi, hi ha un ampli repertori d’animals fantàstics, monstres, éssers humans i formes vegetals i geomètriques.
Com pots imaginar, aquests éssers ens parlen de diversos pecats, com la luxúria, amb exemples molt explícits. A més de grius, àligues i harpies, també trobem un bon grapat de lleons, sols o menjant algun pecador.
Morir amb prestigi
Mentre recorres aquest espai, mira també les tombes i lloses sepulcrals que hi ha. La majoria són dels segles XVII i XVIII i provenen de l’interior de l’església.
En aquells temps no tothom podia ser enterrat a dins del temple i tampoc al claustre. A part d’estar reservat als canonges, per a la resta de mortals passar l’eternitat en aquest prestigiós recinte era qüestió de poder, especialment econòmic.
Cas contrari, anaves a parar a algun dels petits cementiris del voltant dels edificis catedralicis.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça dels Oms. la Seu d’Urgell
Saber més:
- Topònim Urgell: wikiwand.com
- Just d’Urgell: wikiwand.com
- La catedral: monestirs.cat – parroquialaseudurgell.com – jdiezarnal.com – wikiwand.com
- L’església de la Pietat de la Seu d’Urgell, per P. Pujol
- Jeroni Xanxo: wikiwand.com
- La Seu d’Urgell, el último conjunto de iglesias. Per E. Carrero
- El bisbe Joan Despés: www.wikiwand.com
- L’altre Joan d’Espés: histocat.cat
- Austeritat o una història de l’art escapçada, per R. López-Monné
Què veure a prop
- Itinerari per la Seu d’Urgell (properament)
- Estamariu
- Alàs
- Arsèguel
- Sant Antoni del Tossal
- Escaldes-Engordany
- Puigcerdà
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: