Visita a Estamariu a l’Urgellet (Alt Urgell).
Són tan sols cinc quilòmetres d’una estreta carretera, però amb tants revolts que et faran suar de valent abans d’arribar a Estamariu. Evita refiar-te del navegador si vols estalviar-te algun trencall impossible.
La història d’aquesta vila és menys tortuosa que la carretera que acabem de passar. Situada en un indret estratègic, controlava des del segle IV el camí que recorria la Cerdanya i també un pas secundari cap a Andorra.
L’extens municipi incloïa diversos nuclis i arribava fins al Segre. Al segle XII s’erigí el ja desaparegut castell dels vescomtes de Castellbò, al voltant del qual es creà aquesta població. Pel que sembla, cap al segle XI Castellbò es coneixia com a Castell-lleó, la important fortalesa a la Vall d’Aran que vigilava els camins cap a Occitània. D’aquí podria venir el lleó heràldic que identifica Estamariu.
Descobriments
En primer lloc acosta’t a la restaurada església de Sant Vicenç. Aquest edifici data del segle XI, però va quedar sense culte i abandonat potser cap al segle XVII. Amb el temps s’esfondrà la coberta i la natura se’l va fer seu, quedant completament oblidat.
La sorpresa va tenir lloc els anys noranta del segle XX quan, arran d’una restauració aparegueren unes pintures murals a l’absis, sota una capa de calç. L’autor de les pintures, conegut com a mestre d’Estamariu, podria ser qui va pintar diverses obres pel bisbat d’Urgell durant el segle XIV.
Al cementiri trobem una de les diverses creus de terme del municipi. Tradicionalment, el tres de maig tot el veïnat es reunia aquí i es realitzava una benedicció. Diu la llegenda que un tres de maig, santa Elena, la mare de l’emperador Constantí, va trobar la creu on Crist va ser crucificat mentre feia excavacions arqueològiques.
Música santa
Continuem amb aquesta visita a Estamariu i ens endinsem pels estrets carrerons de la vila medieval, avui convertida en refugi d’estiuejants. Està tot tan repolit que ha perdut completament l’encant dels pobles rurals. Les cases del nucli més antic feien de muralla, configurant un sol pas que és l’actual carrer Major. Tenia un únic portal d’entrada que encara perdura a la part posterior de l’església parroquial.
Per damunt d’algunes teulades sobresurt el senzill però curiós campanar de l’església de Santa Cecília del segle XVII, acabat amb un remat esgraonat. En aquest temple se celebraven els oficis en quedar abandonada l’església de Sant Vicenç que acabem de veure.
Cecília era una noia de casa bona nascuda a Roma a finals del segle II que es convertí al cristianisme. Un cop casada, va acordar amb el seu marit mantenir-se pura i casta, cosa que imagino devia frustrar al fogós jove. Durant una persecució els van enxampar a tots dos i a ell se’l van pelar sense que sabem el seu nom. A ella li practicaren diversos martiris, però com que tenia ajuda divina, sempre se’n sortia com si res.
Al final li tallaren el coll. El botxí devia anar fumat, perquè ni a la tercera l’encertà i la noia va quedar agonitzant tres dies, durant els quals se la va passar cantant a Déu. Per aquest motiu es convertí en patrona dels músics. De totes maneres, sembla que la relació amb la música més aviat es deu a una mala transcripció dels escrits originals on el traductor -que també devia anar entonat- va traduir instruments incandescents per instruments musicals. I aquí no passa res.
Personatge il·lustre
No voldria acabar la visita a Estamariu sense parlar d’algú, tot i que no crec que sigui fill predilecte perquè cap placa el recorda. Segons sembla, Lluís Racionero va néixer el 1940 en algun dels quatre carrers que configuren la vila. Val a dir que la major part de fonts consultades indiquen que va néixer a la Seu d’Urgell, potser perquè l’hospital és allà. Però tant és.
El xicot devia ser un cervell, ja que després de fer Enginyeria i Econòmiques a Barcelona va marxar a Califòrnia a estudiar urbanisme. Com que era l’època hippie, va establir relacions formals amb les drogues amb les quals sembla que ho veia tot més clar. De tornada després de la dictadura, es convertí en personatge de referència els nous moviments alternatius –underground que en deien-.
Va exercir com a urbanista i va escriure diversos assajos de caràcter social, novel·les i articles per a importants diaris i revistes. Potser les drogues el van dispersar una mica, ja que va militar a l’esquerra catalana i a continuació va assessorar la dreta espanyola. Vaja, que va tenir una vida ben intensa.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- La vila: alturgell.cat
- Estamariu: elcami.cat
- Sant Vicenç d’Estamariu: patrimoni.gencat.cat
- Església de Santa Cecília: invarquit.cultura.gencat.cat
- El campanar: campaners.com
- Cecília de Roma: bibiloni.cat – wikiwand.com
- Lluís Racionero: lavanguardia.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: