Breu itinerari per Vilaller a l’Alta Ribagorça.
Habitat des de la nit dels temps, Vilaller té més història que l’Enciclopèdia Catalana. Una de les versions sobre el topònim assegura que prové d’un nom propi, que més o menys vindria a significar ‘Ca l’Aliari’.
Durant el darrer període glacial que, tot i que no hi eren, els experts asseguren que va tenir lloc fa més de deu mil anys, es va formar una gran morena que va modelar el paisatge que envolta la vila. El Noguera Ribagorçana recorre aquesta peculiar vall, inclosa dins el catàleg del patrimoni geològic.
A partir del segle VIII es creà el comtat de la Ribagorça al qual va pertànyer la vila. Durant els segles següents va anar passant de mà en mà, vivint algun temps de prosperitat. Fins que Aragó i Catalunya van voler fer seu aquest disputat territori i es va dividir en dos, amb el riu com a frontera natural.
Vaixella trencada
Ara sí que comencem aquest itinerari per Vilaller. Ens situem als afores de la vila, al cementiri vell on tots els enterraments es troben a terra. Ja sé que és poc habitual començar així una ruta, però és per no fer-te donar voltes innecessàries.
Cal observar els diminuts detalls que decoren el portal d’entrada. Es tracta de quatre mosaics realitzats amb la tècnica del trencadís. En algun encara podem observar una peça que ens dóna la pista per esbrinar la procedència d’algunes d’aquestes rajoles. Veiem que la majoria són peces de diverses vaixelles de pisa. Les decorades amb tons grisos i les de motius vermellosos probablement van ser fabricades a principis del segle XIX.
La inscripció circular és la signatura que apareix normalment al dors de les vaixelles: Hijos de A. S. Pola. Gijón. És a dir, Hijos de Antonio Suárez-Pola. Aquest és un dels diversos noms que va tenir la fàbrica coneguda com “La Asturiana“.
El 1876 l’important empresari asturià Mariano Suárez-Pola constitueix una societat per a la fabricació de pisa. Utilitzant materials, tècniques i maquinària de procedència britànica, aconseguí una producció de gran qualitat i prestigi, només comparable a la de La Cartuja de Sevilla. El seu fill Antonio i els fills d’aquest continuarien el negoci.
La fàbrica va fer fallida a mitjans del segle XX i actualment les seves vaixelles són objecte de col·leccionisme. La creu que apareix al segell és la de l’escut d’Astúries. S’anomena ‘Creu de la Victòria’ i és amb la que -suposadament- al segle X Pelagi I (Don Pelayo), el primer -i discutit- rei d’aquest regne, va guanyar la batalla de Covadonga.
Al final d’aquest article trobaràs un enllaç amb imatges d’aquestes i altres vaixelles molt similars.
L’àncora del bisbe
Des d’aquí ja veiem el peculiar campanar de l’església de Sant Climent. Construït el segle XVIII, aquest temple que unes fonts diuen que és barroc i altres que neoclàssic, encara conserva algun petit element de la primitiva església romànica.
Climent de Roma va viure al segle I de la nostra era, any amunt, any avall. Envoltat de llegendes, la tradició assegura que va ser batejat i ordenat bisbe pel mateix sant Pere. D’aquí que es consideri a més, un dels primers papes catòlics. Segons s’explica -sense cap fonament-, com que convertia massa gent, l’emperador el va desterrar, però ell, tretze són tretze, seguia convertint a tort i a dret.
Llavors l’emperador el va fer llençar al mar amb una àncora lligada al coll i problema resolt. Vuit segles més tard aparegueren els ossos i l’àncora que es veneren a la seva ciutat. No em preguntis com pot haver arribat la devoció a Climent fins a Catalunya, on hi ha uns quants indrets on es venera.
Vila closa
Continuem aquest itinerari per Vilaller i ens endinsem pel carreró que passa sota la volta d’un edifici, conegut com el Cobert de Micaló. El nucli antic probablement es va crear cap al segle XII, al voltant de la primitiva església i enfilat a l’esperó rocós.
La vila és un dèdal d’estrets i costeruts passatges on, per aprofitar l’espai els habitatges es van construir al damunt dels carrers, creant uns característics passos coberts. De fet la muralla, que estava tancada per quatre portes, aprofitava la part exterior dels edificis, motiu pel qual resulta complicat trobar les restes.
Al punt més alt, on es creu que havia existit el desaparegut castell, un privilegiat mirador ens deixa gaudir de l’idíl·lic paisatge.
Privilegis reials
Al segle XVII, abans de tenir un pont, els habitants de Vilaller havien de passar el riu a través d’una palanca, que era una passera rudimentària feta amb taulons. Gràcies al creixement econòmic que la vila va experimentar en aquell temps, van demanar al rei Carles II de poder construir un pont de pedra. Van rebre el privilegi i van construir un bon pont de pedra de tres arcades.
Però el 1963 el riu va créixer de tal manera que es va endur el pont pel davant. Un any més tard es va construir el pont de ferro que actualment encara s’utilitza i que creuem a continuació.
El Camí de la Creu
Finalitzem l’itinerari per Vilaller al camí que mena fins a l’ermita de Riupedrós -el Camí de la Creu-, on trobem un interessant viacrucis. Tradicionalment, des del segle XVII l’església catòlica realitza arreu processons per Setmana Santa, rememorant en catorze estacions, els fets relatats a les escriptures.
A cada estació hi ha una aturada per a pregar. I si tot s’ha fet com Déu mana, en acabar s’han d’haver caminat 1.321 passes, que és la distància que la tradició assegura que separava el mont Calvari del pretori (lloc on Crist va ser jutjat). En aquest cas la penitència és més llarga, ja que es recorre un quilòmetre, és a dir, prop de 3.300 peus.
Les estacions d’aquest calvari substitueixen unes altres destruïdes durant la Guerra Civil. Van ser dissenyades el 2003 per Víctor Pérez Pallarés, artista molt vinculat a Vilaller.
Nascut a Lleida el 1933, Víctor va estudiar gravat a la Llotja de Barcelona que posteriorment va perfeccionar a París. La seva obra, de tendència abstracta, va estar present a nombroses exposicions. També cal destacar el seu vessant com a muralista, especialment per a diverses parròquies.
La vila del poeta
Tot i que hem acabat aquest itinerari per Vilaller, vull fer esment d’un personatge entranyable.
A la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, allà cap al segle XIV se celebrava un certamen on els trobadors presentaven les seves poesies escrites en occità. Les millors obres rebien un premi i els joglars les recitaven i difonien allà on anaven. Aquesta festa literària rebia el nom de Jocs Florals.
Pel bon rotllo amb els occitans, Barcelona també va organitzar uns Jocs Florals fins al segle XV. Tres segles més tard, el 1859 es van tornar a celebrar. En aquell moment existia un moviment cultural anomenat Renaixença, que pretenia fer renéixer el català com a llengua literària.
Un dels poetes que s’hi va presentar va ser Antoni Navarro i Grauger, fill de Vilaller. Nascut el 1867, va estudiar a Barcelona i va fer la carrera eclesiàstica i també va començar a estudiar filosofia i lletres. Mossèn Navarro conjugava la seva tasca religiosa amb la literària.
Així doncs, va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de 1910 i al llarg dels anys en guanyà uns quants més. També va publicar diversos llibres de poemes i traduccions d’autors llatins. En començar la Guerra Civil va ser assassinat a Barcelona. El títol d’aquest article ha estat extret del seu poema “En el cim“.
Nota final
Vull agrair a Joan Belmonte, autor de les fotografies del trencadís del cementiri -que a mi em van sortir mogudes- i també que m’animés a visitar Vilaller.
D’altra banda, cal destacar l’encertada col·locació dels plafons informatius que anem trobant mentre passegem pels carrers de la vila.
Així mateix s’intueix una inusual implicació popular en la cura i manteniment del mobiliari urbà i de l’embelliment dels carrers, que fan que la visita hagi estat una agradable sorpresa.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Història: wikiwand.com – enciclopedia.cat – pieraedicions.com – efrainlarrea.blogspot.com
- Dipòsits glacials de Sant Mamés a Vilaller: mediambient.gencat.cat
- Jocs Florals: patrimoniliterari.cat
- Antoni Navarro: civtat.cat
- Poema “En el cim”: endrets.cat
- Pla d’ordenació urbanística de Vilaller, per B. Gordun i M. Nogueras
- El cementiri: entrepiedrasycipreses.com
- La Asturiana: digibuo.uniovi.es (pàg. 202) – atalia.e.telefonica.net
- Vaixelles: es.wallapop.com – google.com
- Mariano Suárez-Pola: wikiwand.com
- Pelayo: mcnbiografias.com – arteguias.com
- Escut d’Astúries: estecha.com
- Creu de la Victòria: casadeasturias.com
- Climent I: bibiloni.cat
- Església de Sant Climent: campaners.com – festacatalunya.cat
- El pont vell: wikiwand.com
- Viacrucis: festacatalunya.cat – rondaller.cat – franciscanos.org
- Víctor Pérez: wikiwand.com – enciclopedia.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: