La Muntanyeta dels Sants a Sueca, lloc de devoció dels Benissants.
Com diuen per terres valencianes, ‘no hi ha març que no marcege, ni estiu que no pedregue’. La temuda pedra que el cel enviava com a càstig de pecadors, també feia malbé la collita.
Els pagesos d’abans, que de savis en tenien un tros, van veure que durant els mesos d’estiu, aquesta adversitat climatològica es donava amb més força. No com ara, que amb tant canvi climàtic pot caure un ruixat quan no toca.
Com que entre el cel i la terra només els sants, la Verge i poc personal més s’hi pot posar, la pagesia va cercar protecció sobrenatural. I així és com els arrossers valencians es posaren en mans de sant Abdó i sant Senent -amb t final, que aquí és com es fa-.
De parelles santes hi ha un fum al santoral catòlic: Joaquim i Anna, els pares de la Verge, les terrissaires sevillanes Justa i Rufina, els nens Hou i Sixt venerats a Celrà, els metges bessons Cosme i Damià o els hospitalers egipcis Julià i Basilissa. I, naturalment, Abdó i Senent, que ningú sap si eren germans, amics o parella de fet.
Sants pagesos
La improbable vida d’aquests xicots d’estranys noms, diu que eren uns cavallers perses del segle III que, convertits al cristianisme, se la passaven enterrant els cossos dels màrtirs que l’emperador feia martiritzar. En ser descoberts, els van tallar el cap un trenta de juliol i aquí s’acaba el primer capítol d’aquest serial. Les seves restes van ser portades a Roma.
Set segles més tard, l’abat del monestir de Santa Maria d’Arles va anar a Roma a veure si li cedien alguna relíquia que protegís els camps del Vallespir -i de pas, crear pelegrinatge, que sempre era una font d’ingressos-. I li van donar les restes decapitades de l’Abdó i el Senent.
La santa parella, contents amb el nou domicili, va acabar amb les calamitats dels pagesos. Es van fer tan famosos, que, després que Jaume I recuperés les nostres terres de mans dels infidels, els nous colons van portar amb ells el culte, que s’estengué especialment a l’horta valenciana, on encara són venerats.
Feina fuig
Sant Nin i sant Non, com se’ls esmenta carinyosament, van haver de fer front a l’ofensiva de sant Isidre. Aquest senyor que, com diuen a Llevant era un ‘faenafuig’, se la passava pregant mentre els àngels li llauraven el camp. El seu culte va ser imposat pel damunt dels nostres amics, que a partir del segle XVI van perdre audiència.
Tot i això, a Sueca (Ribera Baixa), es mantingueren ferms i encara avui trobem un turonet dedicat als anomenats Sants de la Pedra, on cada any té lloc una important processó en el seu honor.
Una ermita amb vistes
La Muntanyeta dels Sants -o també dels Benissants- és una breu elevació de vint-i-set metres per damunt dels arrossars, que permet unes privilegiades vistes de l’entorn. En realitat, l’elevació duu el nom de Cabeç de Na Molins, però ja ningú l’anomena així. Diuen que els reis musulmans hi tenien un palauet que utilitzaven quan anaven a caçar, però tot són supòsits.
Al segle XIV l’Orde de Malta va aixecar una petita ermita on hostatjar els nostres amics. L’immaculadament blanc edifici que ens ha arribat és fruit de mil reformes i ampliacions, després que el primer fos enderrocat perquè estava que queia a trossos.
No em preguntis perquè els anomenen Benissants. Suposicions meves, penso que pot ser un gal·licisme que significa els ‘sants beneïts’. Igualment pot ser que provingui de la relativament propera població de Benissa, on també tenen una ermita dedicada a la parella. Vés a saber!
Segons l’escriptor Joan Fuster, nascut a Sueca, les imatges de fusta de l’interior són obra del seu pare, després que les originals es perdessin durant la Guerra Civil.
Sota el porxo hi ha un plafó ceràmic on els sants, vestits com a personatges reials, amb ceptre i corona, sostenen un ram de cereals i un grapat de raïm, per tal de deixar clar que les bones collites són la seva especialitat.
De sants que no en faltin
Al seu voltant hi ha diverses decoracions amb ceràmica que contenen la flor de lis. Aquest emblema, utilitzat al segle XII per la casa reial de França, se la van apropiar més tard altres monarquies, com la borbònica. Potser es tracta d’un record de quan el 1899, la reina Maria Cristina concedí a Sueca el títol de ciutat.
També trobem -fóra del porxo, això sí- un plafó amb la representació de Sant Roc. Al segle XIV, aquest pelegrí francès va anar a Roma per tenir cura dels malalts de la pesta.
Per un mal ús de les paraules, va passar de ser protector contra la pesta a fer-ho contra la tempesta: “Gloriós sant Roc, lliura’ns de pedra i de foc”. I aquí el tenim, ajuntant forces perquè els arrossals no pateixin cap mal.
Un altre retaule ceràmic sembla retratar sant Joan de la Creu, frare de l’orde dels Carmelites Descalços d’Àvila qui francament, no sé què fa aquí.
Una terrassa enrajolada amb una artística font envolten l’edifici. Damunt la barana hi ha gerres amb l’escut de Sueca -un gos lligat a un arbre-, que explicaré en un altre article.
Damunt el penell del minúscul campanar, la nostra parella de sants vigila l’horitzó al ritme del vent, mentre al seu costat, un ànec sembla voler arrencar el vol des de la Muntanyeta dels Sants cap als estanys de l’Albufera.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Abdon i Senén, damunt la pedra ferma, per M. Brugada
- Sant Isidre, sant Abdó i sant Senent: bibiloni.cat
- Cita de Joan Fuster: endrets.cat
- Valencia pintoresca y tradicional, per J. Soler (pàg. 39)
- Els Sants de la Pedra: diarilaveu.com – malandia.cat
- Més sobre els Sants de la Pedra: malandia.cat
- Las ermitas de la Albufera, per R. De Zárate (pàg. 22)
- Sant Roc: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: