El seguici de Dionís en una porta de Barcelona.
Tot i que l’arqueologia és una tasca tan antiga com l’ésser humà, no va ser fins a mitjans del segle XIX que va esdevenir quelcom més que desenterrar pedres. Sense tenir encara la rigorositat i metodologia actual, en aquells temps es volia trobar una història i un perquè, sovint per recolzar idees polítiques, tot s’ha de dir.
Les primeres excavacions dutes a terme a Empúries el 1847 no van tenir el resultat esperat i es van abandonar. Mig segle després, els treballs arqueològics sota les ordres de Josep Puig i Cadafalch, van treure a la llum peces molt més interessants, com la gran estàtua d’Asclepi així com nombrosos mosaics.
En aquells temps, Eugeni d’Ors incendiava la política amb les seves particulars idees que donarien com a resultat el moviment noucentista, de curta però intensa durada.
Encarant-se amb els conceptes medievals del modernisme, d’Ors pregonava un retorn als orígens clàssics de Catalunya, més propers al món grecollatí. Els descobriments arqueològics d’Empúries van servir per fonamentar el catalanisme i la idea d’independència.
Seguint els grecs
La poca decoració que els arquitectes dedicaven als edificis, sovint feia esment a temes mediterranis i clàssics. Un bon exemple el trobem a un ignorat habitatge del carrer Déu i Mata, construït el 1930.
L’escassa concessió decorativa de la façana es troba a la porta i les reixes dels balcons, que reprodueixen una típica greca, element decoratiu típic de l’arquitectura i de la ceràmica grega.
A més, al portal destaca una escena que sembla extreta de la cratera d’algun museu. Cal apropar-s’hi per a descobrir que probablement -penso jo- es tracta del que es coneix com ‘el seguici de Dionís‘.
Dionís és el déu grec del vi i de la vinya i, conseqüentment, de les festes, els banquets i les orgies. És el déu que representa la transgressió i l’alliberament per mitjà de la dansa, la música i la disbauxa.
Tot el que comentaré ara són hipòtesis meves. Faria falta un entès perquè confirmés o desmentís aquestes afirmacions. Mentrestant, diré la meva.
El desenfrè
A la porta de la dreta tenim un grup que balla i toca instruments. Una noia toca els cròtals, instruments de percussió que consisteixen en uns platerets de metall. Segurament és una de les mènades, nimfes que van criar Dionís quan era petit.
Posseïdes per Dionís, aquestes xicotes van perdre el senderi i van seguir-lo, tornant-se violentes, ballant desenfrenadament pels boscos i copulant amb qui passés pel davant. Sembla que ‘bacants‘ és el nom llatí d’aquests personatges, del qual deriva el mot bacanal.
A continuació hi ha un personatge cobert amb una tela que no tapa res. Està tocant un aulos, instrument de vent que és com una mena d’oboè doble. Els músics professionals grecs, fenicis i ibers el tocaven en banquets i funerals així com per marcar el ritme als soldats.
Diu la mitologia que fou inventat per la deessa Atena i que un dia se’n va cansar i el va llençar lluny. El sàtir Màrsies el va recuperar i sembla que el tocava prou bé.
Divins però entremaliats
Un sàtir era una divinitat dels boscos i de les muntanyes que acompanyaven Dionís, ballant, fent música, importunant les mosses i naturalment, bevent. De vegades trobem aquests personatges amb potes de cabra, però aquí no és el cas.
Silè era fill d’Hermes i d’una nimfa. També va tenir cura de Dionís, tot i que sempre anava ebri -així es va criar el nano!-. Les mitologies, elaborades i reescrites al llarg dels segles, presenten moltes versions i contradiccions. Com veus, tenim que Silè, el seu pare Hermes i les mènades entre altres, van criar Dionís. Però ens ho creiem, perquè igual d’incongruents resulten les vides dels herois americans.
Els seguidors de Silè eren els silens -hi ha qui diu que eren els seus fills-, que també seguien la comitiva de Dionís. Aquests nois, que anaven sempre beguts com el seu mestre, se la passaven perseguint les nimfes per fer coses lletges amb elles, com veiem a la porta noucentista.
Les divinitats
El plafó de l’esquerra resulta un xic més complicat -per a mi-. La senyora de la dreta probablement és Ariadna, la filla del rei Minos de Creta. Malgrat que la princesa estava enamorada de Teseu, Dionís la va fer la seva esposa i va tenir sis fills amb ell.
Al seu costat, com mantenint una conversa, hi ha un home nu amb un peculiar bastó i ales als peus. Potser és Hermes, el missatger dels déus a qui Zeus li va confiar la protecció del seu fill Dionís, després que altres havien fallat en aquesta tasca. Hermes va portar la criatura amb les nimfes. Tot i això, em fa dubtar el bastó, ja que s’assembla molt al que normalment es representa portat per Tànatos, la personificació de la mort no violenta.
Seguidament probablement tenim Afrodita -la Venus romana-, deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat. Va ser amant de Dionís, amb qui va tenir Príap qui, amb el descomunal membre que sempre exhibeix, és el símbol de la lascívia masculina.
Noies divines
Les dues figures femenines de l’esquerra poden representar diversos personatges relacionats amb Afrodita. Una d’elles pot ser Carpo, una de les Hores, deesses que controlaven les estacions i el clima. Carpo tenia cura d’Afrodita i era l’encarregada de la sega i la collita així com de guardar el camí que duia al Mont Olimp. És possible que les Hores estiguin relacionades també amb la criança de l’infant Dionís.
Finalment, la tercera noia pot tractar-se d’una de les Càrites, una altra tríada de noies divines -en tots els aspectes- que aquí les vam convertir en les tres Gràcies. Pel que sembla, aquestes noies, properes a les Muses, inspiraven Dionís quan escrivia poesia. I és que aquest déu també era poeta, especialment quan anava ben begut.
Tots aquests personatges d'”el seguici de Dionís” semblen extrets dels aixovars grecs, tant d’Empúries com d’altres indrets. Tres segles abans de la nostra era, la ceràmica grega va assolir un elevat grau de refinament que, cap al 530 aC va derivar en les famoses peces de figures roges. En aquest estil, el fons es pintava de negre i les figures conservaven el color vermellós de l’argila.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Déu i Mata, 129. Barcelona
Saber més
- Empúries: wikiwand.com
- Dioniso en la poesía lírica griega, per S. Porres
- El paper de jaciment arqueològic d’Empúries …, pauguinart.com
- Ceràmica grega: wikiwand.com
- Aulos: wikiwand.com
- El cortejo de Dioniso
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: