La capella del Remei de Caldes de Montbui.
Si un dia et passa pel cap llegir l’esperpèntica història de com la deessa grega Isis es va quedar embarassada, al·lucinaràs en colors. Segons la llegenda, i sense entrar en detalls escabrosos, Isis va ressuscitar Osiris que havia estat assassinat, per tal de fer coses lletges i necròfiles amb ell i així engendrar Horus.
Per exemple, entre els mil atributs, Isis era invocada per a guariments i rituals funeraris. Amb el temps el seu culte va passar als grecs i després als romans qui l’escamparien per tot l’imperi, de manera que els catalans també serien devots de la divinitat egípcia.
Un dels llocs on diuen que Isis era adorada, es trobava als afores de Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Les excavacions arqueològiques així semblen demostrar-ho.
Mateix poder curatiu amb un altre nom
En arribar el cristianisme, tots els llocs de culte pagans van ser substituïts per temples cristians i el de Caldes no va ser una excepció. Així doncs, ara tenim la capella del Remei que, mira tu per on, també és invocada per temes de curació de malalties.
La imatge venerada, com sol ser freqüent, és una de les moltes marededéus trobades, que són les que pagesos, infants o animals van descobrir al camp, guiats per fenòmens sobrenaturals.
Al segle XVI s’hi construí una ermita dedicada a la Mare de Déu del Remei que tres-cents anys més tard la reformaria i ampliaria Adrià Casademunt. Aquest arquitecte que l’inclouen amb calçador dins el corrent modernista i de qui, francament, no he trobat cap referència fidedigna que el vinculi amb aquesta capella, va deixar una bona estesa d’esglésies, especialment a Barcelona i rodalia.
No em queda clar si la portalada és una obra neoclàssica de Casademunt o ja hi era d’abans. Tant és. El que resulta interessant és observar els relleus del fris, que semblen extrets d’alguna construcció de l’antiga Grècia.
Paganisme decoratiu
Al fris hi ha dos tipus d’elements. D’una part tenim els tríglifs, amb tres estries (glifs), que en les construccions gregues marcaven l’extrem de les bigues.
Els panells entre els tríglifs s’anomenen mètopes que solen dur relleus decoratius. En aquest cas hi ha cinc relleus que poc o res tenen a veure amb el culte al Remei. Són més aviat recreacions del món clàssic.
Començant per l’esquerra, tenim un parell d’escuts, anomenats clipeus. Utilitzats per soldats grecs i romans, primerament eren circulars i van acabar variant la forma per tal de cobrir tot el cos. Aquests que tenim aquí s’assemblen molt als que apareixen a la famosa columna Trajana de Roma. Els relleus d’aquesta columna narren les lluites romanes contra els dacis (territori situat a l’actual Romania).
Rites pagans
A continuació tenim un crani de bou amb dues garlandes que li pengen de les banyes. Se’n diu bucrani, que en grec vol dir precisament això: calavera de bou. Aquest motiu va ser utilitzat fins a l’exasperació per a decorar altars, temples i edificis durant el renaixement, el barroc i el neoclassicisme, com a la portalada del Remei o una altra de molt similar a l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
Prové d’una antiquíssima pràctica ritual que es remunta al neolític, en què se sacrificaven bous. Sovint s’alternaven amb uns plats anomenats pàteres, que era on es dipositaven els caps sacrificats. A la mètopa de l’extrem dret tenim una pàtera. Realment sorprèn, i molt, trobar aquesta clara referència a un ritual pagà en una església catòlica. Ho sabria l’arquitecte i el capellà que va aprovar les obres?
A continuació veiem que al mig del fris hi ha un escut. Veient la poca rigorositat històrica que va gastar l’autor, em pregunto si fa esment a un llinatge en particular o bé es tracta d’un mer element decoratiu. Sigui com sigui, l’escut podria correspondre als cognoms Roig, Vall o Montagut, entre altres. Vés a saber de qui es tracta!
Finalment, al seu costat hi ha una forma arrodonida que recorda una guardiola. Pel que he trobat, sembla que es pot tractar d’un casc militar utilitzat primer pels celtes i més tard pels romans del segle I. És una peça molt característica que es coneix amb el nom de casc de Montefortino, regió italiana on s’han trobat diversos exemplars. En aquesta reproducció li faltarien les orelleres.
Les hores passen
Per acabar, i encara que no tingui res a veure, donem una ullada al rellotge de sol a la dreta del portal. Les dues frases, una en català i l’altre en llatí fan sentit esment del temps que es passa vora la “Mare” -del Remei-.
A sota apareix la signatura T. Viñas, que no queda clar si és l’autor de la frase o del rellotge. Per dir alguna cosa, potser es tracta de Tomàs Viñas i Sala, escolapi que va traduir al llatí entre altres, l’Atlàntida de Verdaguer.
Apa, i per avui ja hem aprés prou sobre la capella del Remei de Caldes de Montbui.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: passeig del Remei, 110. Caldes de Montbui
Saber més
- Isis: wikiwand.com
- Clipeu: wikiwand.com
- Imatges de clipeus: researchgate.ne – um.es
- Bucrani: wikiwand.com
- Pàtera: wikiwand.com
- Mètopa: enciclopedia.cat
- Los cascos de tipo Montefortino, per A. García-Mauriño:
- Adrià Casademunt i Vidal, per A. Cantariño, N. García, M. Jiménez i S. Salas
- Caldes de Montbui: XIX Ronda Vallesana
- Dos santuaris catalans amb antecedents del culte a la deessa Isis, per M. C. Surroca i M. C. Clemente
- Tomàs Viñas Sala: dbe.rah.es
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: