Malalts de pit

El Mas Casademunt del Brull.

A poc més d’un quilòmetre del Brull (Osona) i mig amagat per la vegetació, s’aixeca un important i poc conegut indret, que ha marcat la història d’aquesta zona del Montseny.

Documentat al segle XIII, el ‘Domo superiori’, correspon al Casademunt de Vilagestosa, per diferenciar-lo d’un altre mas amb el mateix nom.

Segons explica Antoni Pladevall al seu article “El mas Casademunt del Brull”, el primer habitant que es coneix es deia Pere i pertanyia a l’administració (pabordia) encarregada de proveir la manutenció dels canonges de la catedral de Vic durant el mes de gener. En aquells temps hi havia dotze pabordies, cada una amb el nom dels mesos de l’any.

És a dir, que la Pabordia de Gener era la propietària del mas i dels seus habitants, qui havien de pagar una determinada part dels seus guanys i collites.

Nous propietaris

A partir del segle XV, el mas adquireix més importància i un altre Pere Casademunt -no eren molt originals triant noms-, obté una carta de franquesa, privilegi que li permeté redimir aquesta dependència personal. Això si, a canvi d’un alt preu material en diners i bestiar.

A continuació, el mas va prosperant i s’amplia, adquirint també altres masos i terres. Alguns Casademunt van ser alcaldes del Brull i altres, sacerdots amb importants càrrecs a la diòcesi de Vic o rectors en poblacions dels voltants. Fins i tot es van fer construir una capella a l’església del Brull on ser enterrats.

Actualment el mas el componen diverses edificacions, la majoria realitzades entre els segles XVII i XIX, quan té lloc un període de decadència i la família s’acaba desfent de les propietats.

Festes burgeses

El nou propietari va ser l’empresari, financer, diputat a Corts i vicecònsol de Xile, Alexandre Maria Pons i Serra. Aquest realitzà nombroses obres de millora de les edificacions, per tal de convertir-lo en un lloc de trobades i festes familiars i d’amistats. Les coneixences d’aquest ric personatge, pertanyien a la ‘jet set’ de l’època, com bisbes, nobles, artistes i altres financers com ell.

És en aquest moment en què decideix construir una gran església dedicada al Sagrat Cor. Tot i que no es té constància de qui va ser l’arquitecte, es pensa que pot tractar-se d’Enric Sagnier, autor d’altres cases senyorials i esglésies, com el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, promogut, ves per on, pels avis del senyor Pons.

El culte al Sagrat Cor va ser introduït pels jesuïtes al segle XVIII, després que Crist en persona li digués a una monja francesa que instaurés aquesta veneració. Temps després, un monjo de Valladolid rebria un missatge més directe de Crist, qui li digué “Reinaré en España”. No va fer falta res més per a oficialitzar el culte al Sagrat Cor. Més tard seria instaurat pel rei Alfons XIII i es convertiria en un aparell propagandístic, tant religiós com polític.

Era freqüent que els jesuïtes estiuegessin a can Casademunt, així que, la dedicació al Sagrat Cor sembla prou òbvia. La importància d’aquesta església, on fins i tot residia un capellà permanentment, es va posar de manifest quan el rector del Brull es va queixar al bisbat de què li prenia feligresos. Van haver d’arribar a un acord pel qual no podien tocar les campanes si el rector del Brull no donava permís.

Repòs de malalts

Als anys vint del segle passat, va morir el senyor Pons i amb ell acabà aquesta brillant etapa del mas, que va passar d’un fill a l’altre -en tenia una bona colla-. Ignasi Pons, que ja no podia fer front a tanta despesa, va contactar amb els doctors Lluís Rosal i Catarineu i Josep Reventós i Farrerons per tal de convertir el mas en un sanatori antituberculós, “malalts de pit” que deien abans, per evitar tan terrible nom. La bona situació de l’indret eren idonis per a la bona recuperació dels malalts.

El doctor Rosal era el cap del Servei de Tisiologia de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Entre altres càrrecs, també va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona durant el franquisme. Aquí ho deixo.

Un mal dolent

L’anomenada tuberculosi, tisi o pesta blanca és una malaltia infecciosa que, entre altres, afecta els pulmons. Al segle XVIII es va escampar per Europa i aquí ens va arribar un segle més tard i s’hi quedà fins a mitjans del XX, quan es descobriria una medicina més efectiva.

A causa de la industrialització, l’allau de gent que a les ciutats, que vivia en condicions poc higièniques, va facilitar que la tuberculosi afectés especialment a les classes treballadores. Després passà a tothom, ja que es transmet per l’aire, causant estralls a qualsevol nivell. Estar afectat d’aquesta malaltia, representava la pràctica exclusió social per la por al contagi.

Els malalts amb més mitjans econòmics es podien pagar bons metges i estances en balnearis on recuperar-se lentament. Els que no podien, s’havien de conformar, amb bona sort, amb agonitzar en un llit d’hospital.

S’instal·laren al mas sis germanes d’una congregació religiosa que tenien cura dels poc més de vint malalts ingressats, normalment de bon bressol, com funcionaris, metges, escriptors i també estudiants. Però ben poc van durar les monges, degut, segons van escriure al bisbe de Vic, a la promiscuïtat i poca moralitat dels malalts.

Aquesta activitat de recuperació va durar fins als anys cinquanta, quan precisament va morir allà el doctor Reventós, darrer metge que atenia els pocs malalts que quedaven.

Poc després, la congregació de Jesús i Maria va comprar la propietat, on les religioses passaven l’estiu realitzant activitats adients. Actualment és una Casa d’Espiritualitat, on es fan convivències, retirs i reunions de caràcter espiritual.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• El Mas Casademunt del Brull, per A. Pladevall
• Estances de febre, per X. Cateura
• Alexandre M. Pons i Serra: wikiwand.com
• Sagrat Cor

Què veure a prop

• Fortificació del Montgròs
• Itinerari pel Pla de la Calma
• El Tagamanent
• Seva
• Sant Jaume de Viladrover
• Barraca d’en Ramon