L’església de Sant Jaume de Viladrover.
Com a bon cavaller que lluita contra les forces del mal, fins i tot guanyant batalles inexistents, sant Jaume era un dels defensors més sol·licitats allà pel segle X. Eren uns temps en què calia deixar ben clar a l’enemic que aquí no anàvem amb bajanades i teníem els millors aliats per a protegir la frontera.
Així doncs, no és estrany trobar un bon grapat d’esglésies i ermites dedicades a aquest sant que no se sap com, va anar navegant fins a les costes més occidentals de la península.
Sant Jaume de Viladrover (Osona), és un dels indrets catalans que es va posar sota l’advocació de Jaume.
Un cognom?
Enlloc he trobat el significat d’aquest peculiar topònim. Però jo, que no claudico gairebé mai, penso que pot estar relacionat amb Adrover, un antic cognom d’origen germànic que significa pare del poble. És a dir, que Viladrover podria traduir-se com la casa del pare del poble. Apa.
Tanmateix, com ja és habitual en aquest tipus de temples romànics, el que ens ha arribat és fruit de diverses remodelacions. En aquest cas, fins i tot l’absis és del segle XX, molt ben realitzat, això sí.
Venera, venerable, veneri
La porta original es va tapar al segle XVII, en obrir una de nova a la façana de ponent. Cal veure-la de ben a prop per a descobrir unes incisions en forma de creu. De vegades, aquestes marques podien ser realitzades com a símbol protector per espantar els mals esperits.
En altres ocasions he llegit que cada creu representava un difunt en un moment molt determinat, com les epidèmies de pesta al segle XIV o els afusellaments durant la Guerra del Francès.
La petxina de Venus
Damunt de la porta principal, d’estil barroc, hi ha un frontó semicircular. A l’interior descobrim uns raigs que parteixen del centre. Es coneix amb el nom de ‘venera’, que en llatí significa petxina.
Explica la llegenda que la guapíssima deessa romana Venus -Afrodita pels grecs-, va néixer dins una petxina que el mar va dur a la platja -recordeu el quadre de Botticelli?-. La noia es va convertir en una bandarra, que s’ho muntava amb el primer que passés. D’aquí ve la paraula venèria per a designar les malalties de transmissió sexual.
En els primers temps del cristianisme, la venera s’utilitzava profusament a les tombes. Aquesta tradició va ser una herència pagana en què la petxina emmarcava el cap del difunt, especialment en persones ‘venerables’.
El cristianisme, molt hàbil en fagocitar idees alienes, va apropiar-se d’aquest símbol per a aixoplugar Crist, Maria i els sants, ja que també tenia una relació molt directe amb el nou naixement cristià.
La vieira de sant Jaume
Més tard els arquitectes renaixentistes i barrocs la van utilitzar a tort i a dret, en part perquè els anava bé per fer de suport de les cúpules.
A més, per acabar de lligar-ho tot, diu la llegenda que la barca amb les despulles de sant Jaume va arribar a la costa gallega. Un xicot va caure al mar i la intercessió de Jaume va evitar que s’ofegués. El jove va sortir de l’aigua recobert de vieires i des de llavors, diuen, s’instaurà aquesta imatge com a símbol dels pelegrins.
En el cas de l’església de Sant Jaume de Viladrover, també podria tractar-se d’una representació solar, ja que la porta es troba a ponent. Seria el Sol de Justícia, en referència al judici final bíblic.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- L’església: invarquit.cultura.gencat.cat
- El cognom: surnames.org
- La venera: Mina y gigante, per L. Zapico
- Venus: sobreitalia.com
- Sant Jaume i les petxines
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: