Curiositats del Japó (1).
A part del “sayonara baby” que diu Terminator a la pel·lícula, poc més sé de japonès. Als japonesos els passa el mateix amb l’anglès. Amb bona sort, et sabran dir “hello” i poc més. Oblida’t de trobar res traduït en qualsevol altra llengua que no sigui xinès o coreà. Però això no impedeix que viatjar al Japó sigui una experiència molt diferent de qualsevol altre viatge.
Per una vegada no parlaré de l’art, dels estils arquitectònics, dels períodes de la història japonesa, ni aprofundiré en la seva religió. Tampoc et recomanaré cap ruta, perquè hi ha blogs especialitzats que ho fan molt bé.
Només voldria compartir les impressions que m’he endut d’un país del qual ens separen 10.000 quilòmetres. No és exactament la nostra antípoda, però per a nosaltres, com si ho fos. Aquí va el primer article.
Adéu a l’estètica
El primer que penses només arribar a Osaka és: déu meu, quina ciutat més lletja! És cert. I la resta de ciutats tampoc se salven de la nostra visió occidental.
Per als japonesos, el carrer és un mer viaducte que utilitzen per anar a la feina, a peu, en cotxe o transport públic. Les cases només serveixen per a dormir i viure en l’escàs temps lliure que deixa la feina.
Quan les cases envelleixen, s’enderroquen. Tant és que siguin tradicionals de fusta o projectades per importants arquitectes. La piqueta no fa distincions.
I els nous blocs són tan anodins, que no tenen gens d’interès. Només se salven uns pocs que porten el nom de grans companyies o marques comercials, que competeixen a veure qui la té més gran i més impactant.
Electricitat a la vista
Una de les contradiccions que més ens han sorprès, han estat els atapeïts cabdells de cables entortolligats, penjant de pals i fanals, a tocar de les finestres. He llegit que no els soterren per l’elevat cost. Aquesta és una de les grans curiositats del Japó.
També m’han comentat que, quan han de reparar una línia, els resulta més econòmic posar un nou cable que buscar on es troba el punt que no funciona. Impensable per a una primera potència com el Japó, oi?
La visió estètica de l’arquitectura o de l’art japonès que sovint tenim al cap, com el minimalisme del wabi-sabi o l’ikebana, només l’he trobat als meravellosos jardins i en algun petit barri.
Natura feta art
Al segle XI, quan per a nosaltres un jardí era un espai tancat on els monjos tenien plantes medicinals o els àrabs tenien un canal d’aigua amb rajolins, els japonesos ja disposaven d’un manual de jardineria.
No hi ha una pedra, un arbre, un pont o un estany que no tingui un elaborat simbolisme al darrere. Hi ha jardins per a passejar, per a observar, per a prendre el te i també per a meditar.
Aquesta és la part idíl·lica. La realitat és que hi ha tanta gent visitant-los, que difícilment pots seure i gaudir del silenci i la contemplació.
Menjar quan sigui
Més curiositats del Japó. Havíem llegit que als japonesos els encanta menjar. Però poc ens podíem imaginar que trobaríem tants locals i tan especialitzats, on pots fer un àpat a qualsevol hora del dia o de la nit, de peu o assegut.
Als aparadors s’exhibeixen plats ficticis del que preparen. Semblen tan reals que si te’ls posen al davant segur que li claves la forquilla. Bé, els bastonets.
Exceptuant la sal, de la qual dupliquen la quantitat màxima recomanada per l’OMS, la dieta japonesa és tan saludable, que ha donat lloc al país amb més persones centenàries. Tot i això, amb alguna petita excepció, m’ha costat molt que m’agradin sabors i textures tan diferents de les nostres. Aix, el pà amb tomàquet i fuet!
Desorientació
Serà veritat o no, però he tingut la sensació que la societat japonesa necessita tenir-ho tot molt ben explicat. No hi ha prou amb una fletxa per indicar la sortida del metro o una icona perquè no llencis papers a terra. És tal la concentració d’indicacions, senyals, gràfics i explicacions, que em pregunto si el conductor o vianant té prou temps per a llegir-les totes abans d’ensopegar amb un fanal.
Tot s’ha d’explicar com qui escriu una novel·la. No vull saber què passarà quan les properes Olimpíades omplin Tòquio d’estrangers poc habituats a tanta literatura, molt poca de la qual està traduïda.
El límit de la paciència
A Kyoto és famós el bosc de bambú d’Arashiyama. El desencant ve donat perquè només hi ha un camí que el travessa i som mil turistes esperant que els altres 999 s’apartin per a poder fer la foto. Tot i això, el lloc impressiona.
El bambú japonès no és apte per a impacients. Un cop plantes la llavor, has d’esperar 7 anys fins que, de cop, la planta creix 30 metres en només sis setmanes. Què ha fet durant set anys? Fer arrels que puguin sustentar la planta. Un interessant exemple per a meditar.
No et perdis el següent article on parlo de més curiositats japoneses.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Els cables elèctrics: topcable.com
- Els jardins: ihistoriarte.com – wikiwand.com
- El bambú: cop.es
- El menjar: lavanguardia.com
Interessant…
És un viatge que fa temps que vull fer, encara que soc conscient de que el gap d’expectatives pot ser important.
Espero impacient la resta d’entrades…
Salut.
Només dues recomanacions:
1. Ves sense llegir cap guia, molt menys la Lonely Planet. Només tingues a mà els itineraris d’un bon blog, com japonismo.com
2. Evita anar a l’estiu, o patiràs tot el dia la més espantosa de les xafogors.
A nosaltres ens va ajudar molt l’agència amb qui vam gestionar vols i allotjament.