Mirar contra el govern

L’estrabisme de sant Francesc de Paula.

Si ja tens una edat recordaràs un actor de cinema que es deia Marty Feldman. El jove Frankenstein fou una coneguda pel·lícula on n’era protagonista. La peculiaritat de Feldman era el marcat estrabisme que tenia.

Quan jo era petit, tenia a l’escola un professor que mirava contra el govern. Em recordava a Marty Feldman. En temporada d’exàmens es passejava entre les taules i mai sabíem quan ens estava vigilant, ja que amb un ull semblava observar la filera de la dreta mentre que amb l’altre, vigilava la de l’esquerra.

Mirar a l’hort i a la vinya

Mira que n’és de curiosa l’expressió mirar contra el govern, no trobes? Derivat del llatí, el mot govern, més que referir-se al cos d’autoritat d’un país, té a veure amb maniobrar -governar- una embarcació. Per tant, una persona estràbica mira en la direcció contrària a la que indicaria el timó.

L’estrabisme consisteix en la desviació d’un o dels dos ulls. És a dir, que tant si la desviació és vertical, horitzontal, cap a dins o cap a fora, no miren alineats correctament. El mot estrabisme deriva del llatí i aquest del grec i vindria a dir ulls torts.

Gent coneguda que mira gueix

Al llarg de la història han estat moltes les persones que han presentat aquesta patologia. Pintors com Leonardo da Vinci, Rembrandt o Picasso eren estràbics. Del món del cinema tenim Fernando Trueba, Lucy Liu i Demi Moore. De la música podem citar Barbra Streisand i Eros Ramazzotti i de la moda la Kate Moss. Pel que fa al santoral catòlic, nomenaré sant Francesc de Paula.

L’eremita

En Francesc nasqué el 1416 a Paola -que no Paula-, un poblet costaner del sud d’Itàlia. Per tal que el puguis situar, es troba allà on aquell país amb forma de bota tindria l’empenya. En aquell temps, formava part del regne de Nàpols. Els seus pares, devots com eren de Francesc d’Assís, amb quin nom el batejaren? I és clar, Francesc! De ben jovenet patí una malaltia als ulls i per tal de complir una prometença de curació, ingressà en un convent durant un any.

En sortir, decidí fer vida de pregària durant sis anys en una cova als afores de la vila. La gent li començà a atribuir miracles i el xicot inicià una vida en comunitat amb dos companys més. Aquest seria l’inici d’un moviment espiritual que esdevindria l’orde dels Frares Mínims.

Vida d’abstinència

Els mínims es regien per una austeritat extrema amb l’objectiu de viure apartats de tothom, essent “els últims entre els fidels”. D’aquí ve el nom de mínims. Amb l’aprovació papal, Francesc fundà diversos monestirs i convents. El seu lema ‘caritat’ prové del llatí i vol dir ‘amor cap als altres’.

Un dia va retreure una conducta impròpia al rei de Nàpols, motiu pel qual hagué de fugir a França. Allà feu de mitjancer entre la cort i el papa. Quan volgué tornar a casa, el rei francès li impedí, ja que apreciava els seus consells. Així doncs, hagué de quedar-se en aquell país on finalment morí. Allà l’orde dels Mínims tingué una gran difusió gràcies a la protecció del rei. A casa nostra entrarien a final segle XV. S’hi estarien quatre-cents anys, fins que la desamortització del segle XIX els donaria una bona estocada.

Ulls entrevessats

La detalladíssima biografia del sant no sé jo si és per prendre-la molt al peu de la lletra, ja que fou redactada per un religiós mínim -per tant, poc objectiu- dos-cents vuitanta anys després del traspàs del sant. Sigui com sigui, l’autor José Gómez de la Cruz, descriu la malaltia patida per Francesc quan era un nadó. S’explica que tenia pocs mesos quan s’infectà un ull, fet que li generava molts dolors. Els pares feren la prometença a Francesc d’Assís que si guaria el seu fill, l’enviarien a un convent una temporada. 

Dit i fet, el sant feu la seva part i els pares del xicot també, com he comentat més amunt. Casualment, segons refereix el relat de la seva vida, l’home protagonitzà tot un seguit de guariments, uns quants dels quals tenien a veure amb la vista. Els remeis utilitzats farien tremolar els fonaments de la clínica Barraquer. Per exemple, una vegada, prenent calç viva barrejada amb aigua beneita, li fregà a l’ull d’un malalt i, oh prodigi, recuperà la visió.

L’avi amb hàbit

La imatge més coneguda del sant és la d’un home d’edat avançada, amb barba i l’hàbit franciscà. Duu la caputxa posada al cap i sosté un bastó amb ambdues mans. Damunt seu apareix la paraula Charitas dins d’un cercle lluminós que diu la tradició que els àngels el baixaren del cel.

Aquest aspecte tradicional s’inspira en un dels retrats fets al segle XV per Jean de Bourdichon a partir de la màscara funerària del sant. Bourdichon era el pintor de la cort francesa i és especialment valorat per les miniatures pintades en els llibres d’hores -o devocionals- dedicats a Frederic d’Aragó i a Anna de Bretanya.

Gràcies als nombrosos testimonis que declararen durant un dels processos duts a terme per canonitzar-lo, s’ha pogut fer una aproximació a la seva aparença física. Pel que sembla, era prim -millor dit, sec com un bacallà- tot i que alt i molt fort, malgrat la minsa dieta amb què s’alimentava. Tenia un bon front i una bona nàpia, els ulls grans i les celles espesses. Tot i que diuen que mai es va tallar els cabells, lluïa una mitja cabellera, probablement rossa -quan era jove, és clar-.

Mirar guerxo

Això no obstant, a la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí es conserva un plafó ceràmic certament sorprenent. La imatge, executada el segle XIX, presenta clarament el suposat estrabisme de sant Francesc de Paula. Un fet ben poc habitual.

Curiosament, l’artista el pintà amb els ulls blaus. Tot i que, com he dit, probablement havia tingut els cabells rossos, els testimonis asseguren que els ulls de Francesc eren negres. A més, no he trobat cap informació fidedigna que indiqui que mirava guerxo.

Així doncs, d’on va treure el ceramista la idea dels ulls blaus i estràbics? O potser tot es deu a un artista poc destre que no tenia ni idea de com pintar un cos humà i molt menys un rostre? Perquè, francament, veient la matussera execució -opinió meva molt personal- del plafó ceràmic, no sé què pensar. Per acabar, tot s’ha de dir que, en general, les obres ceràmiques del segle XIX semblen haver estat fetes amb presses per personal inexpert.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• “El estrabismo de San Francisco de Paula”, per Mercedes González Teruel. Butlletí Informatiu de Ceràmica, núm. 112, 2015, pàg. 46-49
• El estrabismo de Leonardo: facoelche.com
• Gent famosa amb estrabisme: vista-laser.com
• Estrabisme: barraquer.com – es.wikipedia.org
• Prodigiosa vida del glorioso S. Francisco de Paula…, per J. Gomez de la Cruz
• Sant Francesc de Paula: ca.wikipedia.org – sanfranciscodepaula.org
• Aparença física de sant Francesc de Paula: minimepaola.it