Sang i fetge

Les escultures dels apòstols a l’atri de la basílica de Montserrat.

Escorxat, degollat, traspassat, serrat, apedregat, crucificat… Encara que t’ho pot semblar no estic parlant de cap pel·lícula de crims d’un assassí en sèrie. Em refereixo als pobres apòstols de Jesús. Diu la tradició que només un se’n va anar tranquil·lament a l’altre barri. Això sí, després que intentessin bullir-lo sense èxit. Dels altres onze, cap morí de mort natural. Això diu la tradició.

Culte a la mort

Generalment, a diferència d’altres religions, el catolicisme ha perpetuat la imatge dels seus personatges -humans, divins o inventats- per la manera com van morir. Es deleix, a més, en exhibir les seves -suposades- restes i fomentar un morbós culte a les relíquies. La mort, sempre i obsessivament, és present a totes les esglésies catòliques, moltes de les quals són fosques, com contradient el missatge aquell que deia “Jo soc la llum” (Jn 8,12). 

D’altra banda, sovint es recrimina l’església catòlica d’haver instaurat el politeisme en afavorir el culte a tants sants i verges. De fet, el culte als màrtirs sorgí per tal d’acabar amb els cultes pagans. Amb tot això al cap, ens n’anem a Montserrat, que no necessita cap presentació. 

Dotze més un

En primer lloc, un cop accedeixes al majestuós atri de la basílica de Montserrat, és quan pots veure la treballada façana. Ben juntets i fent equilibris damunt d’unes petites peanyes, s’arrengleren els apòstols a banda i banda de Jesús. Si afines bé la vista, t’adonaràs que cadascú sosté l’objecte que li ocasionà la mort, exceptuant Joan.

Homes ordinaris

Segons expliquen les escriptures, Jesús s’envoltà de dotze homes per tal de preparar-los per escampar el seu missatge. Fins al moment quan Jesús els cridà, els futurs apòstols es dedicaven en feines ben normals i corrents. Per exemple, Andreu, Pere, Jaume i Joan eren pescadors. Mentrestant, Mateu es dedicava a recaptar impostos, el mateix que fa actualment Hisenda, la Diputació o l’Ajuntament.

Amb els pèls a la cara

Fixa’t que tots ells llueixen una espessa barba, a excepció -novament- de Joan qui, potser per representar-lo més jove, només té quatre pèls. Dins la tradició jueva, la barba ha tingut un important significat religiós que cadascú ha interpretat com li ha semblat. Per exemple, l’Antic Testament mana, entre moltes altres coses, que els homes no es retallin la barba (Lv 19,27). Potser perquè en altres cultures era una pràctica habitual en determinats rituals pagans. 

Se sap que els bisbes dels primers temps lluïen una bona pelussera, probablement una herència de la cultura grega -adoptada pels romans- on era considerada un símbol de saviesa i santedat. Fins que al segle XI, arran de la separació entre les esglésies d’Orient i d’Occident, els primers continuaren sense afaitar-se mentre que els segons decidiren prescindir de la barba per tal de diferenciar-se. Això no obstant, la imatge dels apòstols que generalment ha perdurat arreu és amb barba. Jesús inclòs.

Elements identificadors

Al llarg de la història de l’església catòlica, s’ha esculpit la colla de seguidors en indrets ben destacats com les portalades dels temples. Per exemple, tens la basílica de Sant Pere del Vaticà on, mira tu per on, no apareix Pere. Especialment reeixides són les de Sant Joan de Laterà, amb uns apòstols ben barbuts i la majoria exhibint els estris que els causaren la mort. En el cas de la catedral de Santiago de Compostel·la, les escultures no mostren els instruments de tortura sinó els llibres i altres escrits que llegaren o bé algun altre element característic, com les claus de Pere.

Velles glòries

Encara que no t’ho pugui semblar, a final segle XIX i principis del XX no tot era modernisme. Hi havia arquitectes que continuaren aixecant edificis inspirats en el que consideraven l’arquitectura del bon gust. I feren veritables obres d’art, només que quedaren eclipsades per les excentricitats modernistes. És en aquella època quan, prenent com a model cànons passats, crearen tota una sèrie d’estils que comencen per neo, sovint basats en els principis de la simetria: neoclàssic, neoromànic, neogòtic, neobarroc i molts més. 

També el neoplateresc, una barreja d’estils que buscava evocar l’esplendor de l’imperi espanyol de finals del segle XV. Sovint empra un bon grapat de detalls ornamentals que mai t’acaba de quedar clar si és una mena de gòtic o renaixentista. O potser un poti-poti d’ambdós alhora. Malgrat que a casa nostra no sembla haver tingut una representació rellevant, a la resta de ciutats -en especial del centre de la península- gaudí de molta acceptació.

Per la força

Doncs bé, el neoplataresc fou l’estil triat per Francesc de Paula del Villar Carmona per fer la façana de l’atri de la basílica de Montserrat, inaugurada el 1901. No va agradar. Els monjos s’hagueren estimat més quelcom neogòtic, l’estil que tenien aquelles grans catedrals medievals. Tant és així, que mai més li encarregaren cap altra obra a la Muntanya Santa.

Però del Villar comptà amb els calerons de les germanes Emília i Elvira Llagustera (amb u i no amb o) i presentà el projecte a l’abat Josep Deàs, sense opció a canvis. Serà casualitat -o no-, però el segon cognom de l’abat era Villar. Tenien algun vincle familiar? Aquí queda.

Les mecenes 

Moltes obres d’aquest país no hagueren vist la llum si no hagués estat pel mecenatge de persones particulars. L’atri de la basílica de Montserrat n’és un bon exemple. Filles d’una família benestant de Sant Feliu de Guíxols, l’Elvira i l’Emília Llagustera i Surís nasqueren a Itàlia el 1843 i el 1846 respectivament. De les quatre germanes que eren, elles dues mai es van casar, dedicant els seus importants recursos econòmics a finançar obres de beneficència, sempre amb un rerefons ben catòlic. Entre altres, patrocinaren una escultura del rosari monumental de Montserrat i un pavelló infantil de l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Això sí, la modèstia no era el seu punt fort, ja que els seus noms apareixen en sengles medallons a banda i banda de la porta principal de l’església.

Arquitecte ben relacionat

Del Villar era fill d’arquitecte, així que ja tenia mitja feina feta. L’altra mitja feina li vingué perquè juntament amb el seu pare participà en alguns projectes de restauració de la basílica de Montserrat. A més, el succeí com a arquitecte diocesà de Barcelona que és com dir que era l’arquitecte de capçalera del bisbat, qui tant es feia càrrec del projecte arquitectònic com de la direcció de l’obra. 

També ostentà un bon grapat de càrrecs, però ara no venen al cas. D’entre les moltes obres que va fer, potser la que hauràs passat cent vegades pel davant és a Barcelona. Es tracta de l’edifici de la Companyia de Gas Lebon -actualment pertany a la Mútua Universal- al carrer Balmes, fent cantonada amb Gran Via de les Corts Catalanes.

L’escultor

La decoració escultòrica anà a càrrec d’Agapit Vallmitjana i Barbany. Nascut a Barcelona el 1832, és considerat, juntament amb el seu germà Venanci, una figura clau en l’escultura catalana de final segle XIX. Ambdós compartiren taller i encàrrecs, fins al punt que resulta difícil esbrinar qui va fer què. Això no obstant, després de prop de quaranta anys i sense saber-ne els motius, els germans s’establiren en tallers separats. 

Agapit conreà diverses temàtiques com el retrat, l’escultura funerària o les al·legories. Un bon exemple és a l’entrada del parc de la Ciutadella amb les al·legories al Comerç i la Indústria. Tanmateix, és especialment destacable la producció religiosa i dins d’aquesta, l’aplicada a l’arquitectura, com els apòstols de l’atri de la basílica de Montserrat. Cal fer esment que, deu anys abans, havia fet idèntica temàtica per la façana neogòtica de la catedral de Barcelona, així que és probable que si les compares, hi trobis paral·lelismes. En aquest cas, les escultures són un pèl menys rígides, tot i que semblen tenir aquell posat de, ufa quin avorriment, a veure quan ens deixen baixar.

De què van morir

L’Agapit podria haver representat les escultures dels apòstols amb elements que recordin la seva aportació al cristianisme, com els evangelis, les epístoles, les esglésies que fundaren o algun miracle. En canvi, s’estimà més mostrar-los amb els objectes de les respectives tortures i morts.

Segons la tradició i en bona part, la llegenda, Pere, Andreu i Felip van morir crucificats. També Bartomeu, tot i que prèviament l’escorxaren viu, que és com sovint se’l sol representar. Jaume el Major i Tadeu foren traspassats per una espasa. Jaume el Menor morí a causa dels cops que li donaren. A Tomàs i Mateu els traspassaren amb llances. Maties fou lapidat, és a dir, li llençaren pedres fins a morir. I a Simó el tallaren per la meitat.

A la romana

Para atenció a les peanyes on reposen les figures. Diuen que, segons paraules del mateix escultor, la seva intenció era fer uns altars com els que els romans tenien per fer ofrenes als seus déus. Però que els col·locà capgirats per mostrar la victòria del cristianisme sobre les religions paganes. Potser va ser d’aquesta manera. I també pot ser que li van sortir així i va buscar una explicació justificativa com solen fer nombrosos artistes actualment. A continuació, il·lustro com eren les ares romanes i d’aquesta manera pots comparar i treure les teves conclusions. 

Em pregunto quina explicació va donar l’escultor a l’abat per tota la simbologia pagana, com els bucranis i grius, així com pels homes nus asseguts damunt dels pinacles. Això sí, Vallmitjana, qui sembla que tenia por de ser oblidat per la posteritat, estampà el seu nom a cada una d’aquestes peanyes. 

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: atri de la basílica de Santa Maria de Montserrat

Saber més

• El culto a los mártires y santos en la cultura cristiana, per Rafael González Fernández
• La barba a les escriptures: es.greekreporter.com – iglesiadelpilar.com
• La barba dels filòsofs: laperla-whynot.blogspot.com
• L’arquitectura al marge del modernisme: enciclopedia.cat
• Arquitectura neoplateresca: es.wikipedia.org
• Francesc de Paula del Villar Carmona: dbe.rah.es
• Agapit Vallmitjana: artistes.iec.cat
• Elvira i Emília Llagustera: revistabaixemporda.cat
• Montserrat: totsobremontserrat.cat
• L’atri: larebotigamdm.blogspot.com – abadiamontserrat.cat
• La mort dels apòstols: ateneovalencia.es – infovaticana.com

Què veure a prop

• Mural dels Reis Catòlics
• Mural de la llàntia del paixà
• Camí de l’Avemaria
• Els Degotalls