Les rajoles de la casa Masó de Girona.
Poc abans de finalitzar el segle XIX, Rafael Masó i Pagès traslladava al carrer Ballesteries de Girona una impremta que esdevindria tot un referent en aquesta ciutat. Des del primer “Diario de Gerona” fins a participacions de bateig, programes d’activitats o edicions de llibres, aquí s’imprimia tot el que tenia a veure amb la vida de les persones. A la seva mort, com solia passar, un dels seus onze fills es feu càrrec del negoci familiar -vaja, també es deia Rafael- i més tard passaria a un fill d’aquest -en Joan-.
L’hereu -Santiago-, en canvi, es feu advocat i es quedà a viure a la casa familiar -damunt de la impremta-. D’altra banda, en Rafael -mateix nom que el pare i l’avi- estudià arquitectura a Barcelona, però tornà a la seva ciutat on deixaria un gran llegat.
De tres en fem una
El 1911, sis anys després d’haver obtingut el títol d’arquitecte, el pare de Rafael li encomanava la reforma de la llar per tal d’adequar-la a tan extensa família. Es tractava d’unificar els tres immobles consecutius que havia adquirit així com donar un aire més noble a la façana. La família Masó ja s’havia fet un lloc dins de la societat gironina, tant política com religiosa i calia tenir un bon habitatge.
Ara no entraré a parlar de les reformes que l’arquitecte feu a la casa Masó de Girona, ja que hi ha prou informació a les xarxes. En canvi, em centraré només en alguns dels variats paviments hidràulics que decoren els terres de les estances, així com altres elements ceràmics dissenyats per Rafael Masó. Això sí, per saber-ne més et recomano totalment fer la visita guiada a l’edifici.
La santa
En primer lloc, només entrar a la casa Masó de Girona crida l’atenció un petit plafó de rajoles. En aquest cas, el disseny és del mateix arquitecte. Arreu s’esmenta que es tracta de santa Paula, cosa que sembla lògica, ja que tant la mare com una germana duien aquest nom. D’entre les tres Paules que el santoral catòlic té en nòmina, dedueixo que es tracta de Paula de Roma (segle IV). Filla de casa noble, casada a quinze anys amb un senador, tingué cinc fills. En quedar vídua es consagrà a la pregària i se n’anà a Terra Santa on fundà un parell de monestirs i on finalment morí.
Això no obstant, la manera com està representada al plafó ceràmic és molt diferent de com habitualment se sol pintar aquesta santa: amb una creu, el llibre de les escriptures o bé escoltant les ensenyances de sant Jeroni -amb qui, diuen les males llengües, mantingué una relació més que espiritual-. Aquí, en canvi, la pots veure al seu llit, poc abans de morir. És ben estrany, ja que no s’explica res d’una possible malaltia ni de què va morir la senyora. Jo apunto que Rafael Masó s’inspirà en alguna pintura de Teresa de Jesús, santa Brígida, santa Clara o Isabel d’Hongria, que sí que se solen mostrar al llit. O bé resulta que l’obra no representa Paula de Roma, sinó algun altre personatge.
Família al complet
Seguidament, observa les rajoletes decoratives –olambrillas en castellà- que recobreixen l’escala principal. L’ús d’aquestes petites peces de ceràmica quadrades col·locades entre rajoles més grans ha estat documentat des del segle XIII, tot i que es creu que molts segles abans ja s’usaven a Pèrsia.
Foren dissenyades per Rafael Masó i mostren motius relacionats tant amb la casa com amb cada una de les persones que hi vivien. Per exemple, pots veure les balances que fan esment de l’ofici d’advocat del seu germà Santiago i la guardiola té a veure amb un altre germà que treballava en una entitat bancària. La ballesta es refereix al carrer Ballesteries on se situa l’edifici. El gerro amb les flors simbolitza les seves tres germanes. La impremta que hi havia ha estat representada per un tòrcul. Una altra rajola mostra la data de la remodelació efectuada per l’arquitecte.
Tot i que és molt complicat de llegir, una diu “Déu i ton nom“. És un esment directe a la seva esposa Esperança. Quan començaren a sortir, els amants hagueren de mantenir un festeig clandestí durant set anys a causa de l’oposició del pare d’ella a tenir un arquitecte per gendre. Durant aquest temps s’escrivien romàntiques cartes d’amor. Rafael, fidel devot de Déu i també de l’Esperança, encapçalava els escrits amb un “Déu i ton nom”. Ella li contestava amb un “Déu i mon nom“. Passió total.
Després d’observar aquestes petites rajoles de la Casa Masó de Girona, em pregunto quina fou la raó per la qual algunes peces han estat curosament estampades, mentre que d’altres delaten que el color no va quedar prou ben delimitat. Era el que realment volia l’autor? Les va deixar passar perquè no hi havia temps -o pressupost- per repetir-les? No tinc la resposta, així que continuem escales amunt.
El vestíbul
Aquest espai ple de portes era el distribuïdor principal. Destaquen especialment les boniques vidrieres dissenyades per l’arquitecte. Als teus peus, el paviment és format per rajoles hidràuliques que formen un molinet.
A diferència de la major part d’estances, Masó trià aquí un model de la casa Orsola, Solà y Cía., una important empresa de fabricació de rajoles modernistes. Fou fundada per Giovanni Orsola Plano qui, procedent de Torí, s’instal·là a Barcelona. Orsola s’associà amb l’accionista -Solà- i amb un altre soci -Jansa Falgàs-. Estigué en actiu fins a la seva mort el 1929. Llavors el seu fill continuà el negoci sota una altra denominació i adreça.
Àmbit de serveis
Una de les portes dona pas a la zona del servei domèstic. Evidentment, aquí el pressupost fou mínim. Les escales estretes i el poc espai per passar i per rentar devien dificultar les labors del personal. La cuina, enrajolada completament en color blanc, només mostra un breu toc de color a terra amb un senzill paviment. El disseny de les rajoles mostra un patró de triangles vermells i blancs. Aquest model sembla que degué ser molt habitual a l’època, ja que era comercialitzat per diverses empreses.
El menjador
Generalment, en entrar a la sala on els Masó feien els àpats, les mirades se’n van cap a l’original làmpada que penja del sostre. Però als peus hi ha un original paviment de formes sinuoses. Tingues en compte que en aquell moment triomfava arreu el modernisme amb les línies ondulants. Aquest model, comercialitzat per la Casa Escofet apareix al catàleg editat el 1904. Les rajoles foren dissenyades per Joan Fabré Oliver qui probablement no et sonarà de res.
Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1868, Fabré va ser dibuixant i escriptor, treballant per a diverses editorials. Col·laborà amb la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i amb l’Institut Català de les Arts del Llibre. Però, sense cap mena de dubte, és més recordat per haver estat el director artístic de la casa de mosaics Escofet.
Vistes al riu
Des del menjador s’accedeix a la galeria coberta. És un espai que ara ens enamora, però que antigament era poc freqüentat a causa del tuf de les aigües pudents del riu i la visió dels edificis rònecs a l’altre costat. A més, feia fred a l’hivern i calor a l’estiu. Doncs bé, aquí el paviment mostra una bonica indiana de flors blanques damunt un fons ratllat gris, verd i vermellós.
Es tracta d’un model dissenyat per Antoni Saurí Sirés. Aquest destacat dibuixant fou deixeble d’Antoni Gaudí i, a més de dissenyar rajoles hidràuliques, fou pintor, gravador i litògraf, atrevint-se amb el dibuix i fins i tot amb el disseny de tipografies, com la Goyesca o la Maravilla. Aquest mosaic fou també produït per Orsola, Solà y Cía, de qui ja he parlat més amunt.
El despatx
Pel lloc de treball del seu germà Santiago, en Rafael es decantà per un mosaic dissenyat per Josep Maria Pericas i Morros i produït per la Casa Escofet. En aquesta ocasió, Masó trià una peculiar manera de col·locar-lo, formant un gran motiu central.
Nascut a Vic el 1881, Pericas fou un prolífic arquitecte qui projectà esglésies, vil·les, edificis d’habitatges, escoles i panteons. Estudià arquitectura a Barcelona on conegué Domènech i Montaner, Gaudí i també a Rafael Masó. Fou molt influenciat pels estudis d’art romànic que va fer i que llavors era un estil de moda. Llegint revistes europees d’arquitectura, anà assimilant influències de l’escola vienesa. Amb el temps, el seu peculiar estil es va anar modelant entre altres, amb els característics portals i tribunes i l’ús de la pedra i l’estuc. D’ell probablement hauràs vist el monument a Jacint Verdaguer a Barcelona. La major part de la seva obra es troba escampada per Osona, com la Casa Puig de Vic, tot i que també n’hi ha per altres comarques catalanes.
L’escala
Molt interessant és la solució que dona pas a l’escala que puja a les estances superiors. L’arrimador és una de les poques peces ceràmiques dissenyades per Rafael a la Casa Masó de Girona. Probablement, aquestes rajoles foren produïdes a la fàbrica La Gabarra de la Bisbal d’Empordà. Aquesta empresa fou fundada el 1911 -el mateix any de la reforma de la Casa Masó- per Rafael Masó juntament amb els germans Joan Baptista i Alfons Corominas. Estava orientada a la producció de ceràmica per revestiments i decoració arquitectònica,
La Carme
A l’escala que mena al segon pis hi ha un plafó ceràmic que representa la Mare de Déu del Carme salvant ànimes del purgatori. L’origen d’aquesta advocació catòlica deriva del mont Carmel, una muntanya situada a Israel on, segons les escriptures, visqué el profeta Elies. Més tard es formà una comunitat que escampà la devoció arreu. A casa nostra esdevingué la patrona de la gent del mar. Dedueixo que es col·locà en honor a Carme de Vinyals, l’esposa de Santiago Masó.
A la part inferior de l’obra hi ha la signatura J. Roig. Si no vaig errat, es tracta de Josep Roig i Ginestós, ceramista nascut el 1898 a l’Estany (Moianès). Després d’estudiar a Moià, marxà a Barcelona per fer estudis de Belles Arts, mentre també treballava amb el decorador Jaume Llongueras. Va tenir amistat amb Xavier Nogués, qui l’introduí en el món de la ceràmica decorada.
El 1927 va rebre l’encàrrec d’executar els taulells que decoren el Poble Espanyol de Barcelona. Dins el recinte, els successors mantingueren el taller fins al 2020. Finalment, la tercera generació decidí traslladar el negoci a un altre local.
Dormitori d’autor
A la primera planta hi ha un dormitori on Rafael Masó dissenyà els elegants mobles i les vidrieres. Per al terra trià un mosaic creat uns tres anys abans per la Casa Escofet. El dibuix mostra uns medallons amb un centre floral en un suau color verd. Aquest model fou dissenyat per Enric Sagnier.
Tot i que aquest prolífic arquitecte va deixar prop de 300 edificis, la majoria a Barcelona, és poc conegut pel respectable. Potser perquè els seus projectes no tenien uns trets definits i passen desapercebuts a la vora d’altres de modernistes, estil pel qual ell no sentia una gran afició. Algunes obres que sí que coneixeràs, són el Temple del Tibidabo, l’edifici de la Caixa de Pensions o la Duana del Port de Barcelona.
Ben relacionat amb les classes dirigents i amb l’Església -catòlica-, Sagnier rebé nombrosos encàrrecs de sectors polítics conservadors i religiosos, per als qui no tenia cap problema a canviar d’estil, segons qui li demanava el projecte. Aquesta també va ser una de les raons de què fos menyspreat i caigués en l’oblit.
El dormitori de l’hereu
A la segona planta s’ubiquen la major part dels dormitoris. El de Santiago Masó és probablement el més gran. Complementant un mobiliari del segle XIX d’estil isabelí, ben allunyat del gust de Rafael, l’estança es pavimentà amb un motiu de regust clàssic. El disseny de les rajoles reprodueix gerres i garlandes en un color ataronjat que delimita tot l’espai, formant uns medallons a la part central.
Aquest paviment es deu a Ramon Puig i Gairalt, un altre arquitecte que realitzà dissenys per la Casa Escofet. Aquest visionari arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat, va començar raspallant el modernisme i acabà amb el que podríem incloure dins l’art déco. Deixà bones mostres dels seus projectes, que actualment passen desapercebudes, com un edifici al carrer Roger de Flor de Barcelona. Algunes han estat catalogades. D’altres semblen anònimes fins i tot pels ajuntaments o els llistats d’arquitectura.
El lavabo
Especialment interessant és el lavabo. Exceptuant la banyera, el bidet i les dues piques per rentar-se les mans que són blanques, la resta ha estat completament enrajolat de càlides tonalitats groguenques. El paviment mostra un senzill motiu a base de punts i ratlles que accentua la percepció de netedat que requereix el lloc.
Novament, Masó trià un model de la Casa Escofet. Aquest patró sembla que devia ser tot un clàssic d’aquest establiment, ja que havia estat utilitzat per altres arquitectes, com a mínim des de mitjan segle XIX.
Per acabar, cal dir que a la Casa Masó de Girona hi ha uns quants paviments més que són igualment interessants, però ho deixo aquí per no allargar-ho massa.
Agraïment
Vull donar les gràcies a Joan Moliner del compte Rajoles de Barcelona, per la seva col·laboració identificant alguns dels models de rajoles de la casa Masó de Girona.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Ballesteries, 29. Girona
Saber més
- Rafael Masó: rafaelmaso.girona.cat – wikiwand.com
- Casa Masó: rafaelmaso.girona.cat
- Joan Fabré: ca.wikipedia.org
- Mosaic del menjador: rajolesdebarcelona
- Josep Ma Pericas i Morros, arquitecte, per Antoni Pladevall
- Paula de Roma: ca.wikipedia.org
- Orsola, Solà y Cía: expobrill.com
- Ceràmica i arquitectura. Els Coromina, Rafael Masó i la gènesi de La Gabarra, per Xavier Rocas Gutièrrez
- Antoni Sauri: tilehunters – tipografia_1900
- Enric Sagnier: enricsagnier.com
- El noucentisme a Girona: Rafael Masó, per Narcís Comadira
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: