La mort tenia un preu

Enterraments a Narbona (Aude), des de les restes romanes fins a l’actualitat.

Morir en temps de l’antiga civilització romana no era cap bajanada. En primer lloc, com també passa ara, el nivell adquisitiu tenia una gran importància. No era el mateix ser una persona important que es podia pagar un gran mausoleu, que un esclau o un mort de fam que era llençat en un abocador o incinerat.

Morir a la romana

Cal tenir en compte que aquella societat enterrava els difunts -o les seves cendres- als afores de la ciutat, a la vora dels camins i carreteres, ja que era prohibit enterrar dins de la ciutat. Després de rentar el cos, s’exposava a l’habitatge on la família i les amistats el cridaven tres vegades per tenir la seguretat que realment era mort. Seguidament, li posaven una moneda a la boca amb la qual el difunt pagaria el barquer Caront per travessar la llacuna que separava els morts dels vius i entrar a l’inframon.

L’endemà era conduït fins a la necròpolis, acompanyat, segons el poder econòmic, de ploraneres professionals i músics. Així mateix, hi havia un seguici on les persones amb més recursos aprofitaven per fer ostentació del seu nivell.

Un cop arribats, es feien diverses cerimònies que podien durar fins a nou dies. Finalment, el cos podia ser inhumat -en especial en persones jueves i àrabs- o bé, més comunament, incinerat a fi de purificar-lo. Més tard, el cristianisme adoptaria la inhumació i prohibiria la incineració.

Imaginari funerari

Com sol passar actualment, qui s’ho podia pagar, es feia enterrar en monuments d’obra, que són els que han perdurat. La resta de mortals s’havia de conformar amb una caixa de fusta. Entre un i altre, hi havia una àmplia varietat de tombes que podien anar des d’àmfores o bé les formades per teules de terra cuita, fins a grans construccions amb tota mena d’inscripcions i decoracions.

Bona part d’aquells enterraments a Narbona la pots veure al magnífic museu Narbo Via, un modern espai on s’exposen rellevants troballes lapidàries. Resulta molt interessant comparar els relleus que durant sis segles sovintejaren en aquesta mena de monuments funeraris. Per exemple, un element molt comú era la representació del cap de bou o només del crani –bucrani, si ho vols dir com cal-. A l’antiguitat era un dels animals preferits per fer sacrificis als déus. Sovint s’alternava amb relleus escultòrics dels plats rituals usats a la cerimònia. Així mateix, els cranis es podien ornamentar amb cintes o garlandes de flors.

Decoracions de tota mena

Una altra decoració recurrent, tant als enterraments a Narbona com a la resta de l’imperi, era la representació d’armes i cuirasses si el finat havia estat un guerrer. Llances, escuts, cascs, túniques i qualsevol altre element vinculat amb la vida militar del difunt. De mica en mica, els relleus dels sarcòfags s’anaren fent més i més elaborats fins a arribar a mostrar escenes quotidianes, mitològiques, florals i de batalles, entre altres.

A mesura que el cristianisme guanyava terreny -cap al segle IV-, les decoracions anaren incorporant escenes bíbliques. De fet, penso que en aquells temps devia haver-hi una bona confusió de creences, ja que els primers sarcòfags paleocristians fins i tot mostraven alhora iconografia pagana i cristiana.

A prop del cel

A continuació, per tal de tenir una nova perspectiva sobre els enterraments a Narbona, acosta’t a veure la inacabada catedral de Sant Just i Sant Pastor. Amb l’auge del cristianisme, millor dit, del catolicisme, els enterraments tenien lloc a la vora d’una església. Com més a prop de l’espai sagrat, molt millor. I si podia ser a tocar de l’altar major, doncs ja tenies pràcticament assegurada l’entrada al cel. Entendràs que l’espai era limitat i no hi cabia tothom. Novament, la mort tenia un preu. Qui s’ho podia pagar, era enterrat dins del temple. Qui no, a fora a entomar la pluja.

D’entre els diversos mausoleus que hi ha a l’interior d’aquest edifici, para atenció al del cardenal Guillaume de Briçonnet, arquebisbe de Narbona, mort el 1514. Dessota d’un fris amb sis monjos coberts en senyal de dol, hi ha un parell de relleus que fan una mitja por. Com si es tractés d’una obra macabra, pots veure un esquelet amb els ossos separats i lligats formant paquetets que pengen d’una garlanda.

Fixa’t que hi ha un parell de serps passejant-se entre els ossos, simbolitzant el pecat. A més, unes flors recorden la fugacitat de la vida. En aquest aspecte, a diferència de religions anteriors, el cristianisme potencià la seva part més fosca. La mort, l’infern, l’apocalipsi, el judici final, la culpa, el pecat o la por al càstig triomfaren dintre i fora dels cementiris. Era una bona manera d’atemorir i fidelitzar la parròquia.

Fora de la ciutat

Seguidament, per veure com es fan actualment els enterraments a Narbona, et pots acostar a qualsevol dels tres cementiris d’aquesta ciutat. Per exemple, el de l’Oest, també conegut com a cementiri de Cité i també de Crabit, potser perquè el barri que li dona nom és relativament a prop d’aquí. Al segle XIX s’imposaren mesures d’higiene i, tal com havien fet els romans segles enrere, els recintes funeraris es traslladaren als afores dels nuclis habitats.

De la mateixa manera que a la prehistòria es dipositaven ofrenes i objectes rituals als enterraments, en l’actualitat les persones continuen fent si fa no fa, el mateix. És ben sorprenent per nosaltres, que tenim el costum de portar flors -naturals o de plàstic- i potser la figureta d’un sant, observar la gran quantitat d’objectes dipositats als sepulcres francesos.

Records

D’una banda, hi ha flors, majorment fetes de ceràmica -de dubtós gust-, tot i que també hi ha de plàstic. De l’altra banda, pots trobar tot un seguit de recordatoris i dedicatòries, amb imatges de sants i verges, tot de sèrie. Les inscripcions poden anar des de l’omnipresent “regrets” -que es pot traduir per “et trobem a faltar” o bé “ho sentim molt“- o “souvenir” -record- acompanyant la fotografia de la persona finada, fins a un poema, una pregària, un text bíblic o un “a la nostra filla -o mare o veïna-“.

A terra

Una curiositat que et pot sorprendre és que aquí no veuràs nínxols. Pràcticament tots els enterraments són a terra. Certament, hi ha alguns cementiris al sud de França que disposen de nínxols –enfeus, en francès-, malgrat que no responen completament a les obligacions legals d’inhumació en aquest país. Es permeten en casos de manca d’espai i també com a lloc provisional. Així mateix, davant de la manca d’espai, s’estan incorporant columbaris a molts recintes funeraris.

Modes de morir

També et pot cridar l’atenció el fet que la major part dels panteons o mausoleus, especialment de finals del segle XIX i principis del XX, remet a l’arquitectura clàssica grecoromana: columnes amb capitells, arquitraus amb tríglifs i mètopes, frontó amb relleus, acroteris i teulada a dues aigües. De fet, semblen temples a escala reduïda.

Tot i això, hi ha més d’una construcció que et pot recordar un lavabo, amb les seves rajoles d’un verd esvaït a l’interior i columnes entapissades de petites tessel·les grogues a l’exterior. Potser en algun moment dels anys setanta es posà de moda. Com pots comprovar, els enterraments a Narbona -i a la resta del món- no han evolucionat pas tant com potser et pensaves. Al cap i a la fi, tot és una qüestió de diners.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• La muerte en la antigua Roma, per Miguel Requena
• El culto a los muertos: culturaclasica.com
• Museu Narbo Via: narbovia.fr
• Cementiri de Crabit: wiki-narbonne.fr
• Ritus funeraris de l’antiga Roma: classicsalaromana.blogspot.com
• El mundo funerario romano desde los museos de Narbona: arqueoceramica.blogspot.com
• Sobre les tombes: funelior.fr

Si t’interessa l’art funerari, entra aquí.