Breu itinerari per les Cabanyes, un petit municipi de l’Alt Penedès amb una llarga història.
Per començar, quan arribes a les Cabanyes, a menys de dos quilòmetres de Vilafranca del Penedès, et rep un flamant rètol-monument amb el nom del municipi. He llegit que el topònim deriva del llatí “capannas“, que vol dir, precisament, cabanyes. Potser, penso jo, és perquè en temps dels romans, els habitatges humils eren més aviat com barraques o estructures de fusta cobertes amb palla.
Pel que diuen les persones enteses, la història documentada de les Cabanyes es remunta uns set segles abans de la nostra era. Les restes arqueològiques confirmen que hi havia una vil·la romana a l’indret on segles més tard es bastiria la primitiva església de Sant Valentí. Un breu recorregut per aquest nucli et permetrà fer interessants descobertes. M’acompanyes?
Marcant el territori
En primer lloc, en aquest itinerari per les Cabanyes, un cop passat el rètol de la vila, trobaràs la senzilla creu de terme. Des de ben antic, aquests elements, també anomenats peirons, s’aixecaven als afores de la vila i podien tenir diversos usos, tant celestials com terrenals. D’una banda, delimitaven el terme o bé el límit d’una parròquia. De l’altra banda, eren com un estendard que indicava que aquell era territori cristià. Així mateix, podien marcar l’inici d’un camí, de manera que qui començava un viatge, s’encomanava a la protecció divina.
Nomenclàtor numèric
Abans de continuar, cal parlar d’un detall molt característic de la vila. Fent aquest itinerari per les Cabanyes t’adonaràs que els noms dels carrers són nombres. Començant per l’avinguda U arriben fins al carrer Trenta-sis. Això sí, en un ordre aleatori que s’escapa de tota lògica. Potser és per desorientar a propis i forans, els quals esperen que després del carrer Sis vindrà el Set i no el Vint-i-Vuit. Fins i tot pots arribar a pensar que, per exemple, els nombres parells van de nord a sud i els senars d’est a oest, i no. Però això li dona un toc d’aventura.
En realitat, aquest no és un cas aïllat a Catalunya. Per exemple, hi ha barris a Santa Perpètua de Mogoda, Argentona, Tarragona, Cerdanyola i Empuriabrava on els carrers també duen nombres. En canvi, els barris costaners de Castelldefels només numeren les vies perpendiculars al mar. El fet excepcional és que tota una població tingui un nomenclàtor numèric.
Les primeres numeracions
Doncs bé, si t’acostes al carrer Cinc, cantonada amb carrer Sis, veuràs la que probablement és la placa més antiga. La descobriràs amagada darrere d’un mirall i encastada al mur d’un habitatge que és a punt de dissoldre’s de tan vell com és. En aquest cas, sota diverses capes de pintura, encara pots comprovar que inicialment s’escrivia la xifra i no la paraula. És a dir, diu 5 i no Cinc. Això té la seva història.
De l’U a l’Onze
A primers de maig de 1937, després dels enfrontaments a Barcelona entre milicians republicans i anarquistes, el govern de la República hagué de posar pau i és feu càrrec de l’ordre públic. Potser és una coincidència i no té res a veure, però penso que seria massa casualitat que tot just tres dies després de finalitzar el que es coneix com a Fets de Maig, el Consistori de les Cabanyes canviava els noms dels carrers del municipi per numerals.
En aquell moment només hi havia onze carrers, dels quals l’avinguda U i el carrer Cinc n’eren els principals i estaven units per la resta de nombres. Com es deien antigament aquests carrers? Doncs sembla que ningú ho recorda. Seguidament, a mesura que el nucli anà creixent, el criteri per nomenar les noves vies resta en el més profund misteri. Després de la Guerra Civil, alguns carrers prengueren noms més idonis al nou règim. És en aquell moment que el carrer on nasqué Torres i Bages, es dedicà al bisbe i és l’únic que actualment es conserva amb el mateix nom i no és un nombre.
Escut al gust
Les plaques de carrers que es feren posteriorment a la que he comentat més amunt estaven formades per sis rajoles de ceràmica. En una cantonada es pot veure l’antic escut de la vila on apareix un xiprer, una cabana, el nom de la població i una creu de Malta. El xiprer dedueixo que fa esment a l’antiga sagrera. La cabana és un senyal parlant que remet al nom del municipi. La creu es refereix a l’orde de Sant Joan de Jerusalem.
Posteriorment, tot i que les plaques es continuaren fent de ceràmica, l’escut fou normalitzat el 1998 i adquirí la forma caironada amb la cabana entre dues creus de Malta. Les darreres plaques, molt menys glamuroses, són metàl·liques. Es nota que el progrés no és sinònim de qualitat, ja que són precisament les que han aguantat pitjor el pas del temps.
És d’agrair que, malgrat la tendència de molts municipis de dissenyar els escuts municipals passant per alt l’heràldica, a les Cabanyes s’ha mantingut l’escut oficial sense tergiversar-lo. Per cert, queda clar que les Cabanyes no és una vila supersticiosa, pel fet que tenen el carrer Tretze.
Art industrial
Ara que ja saps tot això, podem continuar l’itinerari per les Cabanyes. A la mateixa cantonada del carrer Cinc amb el Sis, s’aixeca el Celler Cooperatiu. Es tracta d’un notable edifici noucentista projectat el 1919 per Cèsar Martinell i Brunet. Nascut a Valls el 1888, Martinell és un dels darrers testimonis del noucentisme, un corrent de curta durada, però que va deixar una empremta memorable en totes les arts. Com a ajudant de Gaudí, es nota la influència del darrer modernisme en les seves construccions, majorment de maó vist.
La Mancomunitat de Catalunya, que impulsava el cooperativisme, li va fer el primer encàrrec: el celler de Rocafort de Queralt. Dels 40 cellers que va projectar a partir d’aquell moment, els de Gandesa i Pinell de Brai han merescut el qualificatiu de catedrals del vi.
El cooperativisme va ser la solució popular a la depressió econòmica soferta a Catalunya al primer terç del segle XIX. D’altra banda, és minimitzaven els riscos i les despeses de la petita pagesia, centralitzant les compres, organitzant la venda conjunta i reduint intermediaris.
Mosaics anònims
Seguidament, baixa fins a l’avinguda U. Passaràs pel davant de Cal Roc, un antic establiment on fins i tot s’hi projectava cinema. Uns cent quaranta metres més enllà arribaràs al carrer Nou que no té sortida, al final del qual hi ha Cal Florit. Tot i que ningú esmenta la data original, sembla evident que l’actual edifici és el resultat d’una important remodelació duta a terme el 1913, tal com consta al coronament. Destaquen a la façana alguns elements decoratius de rajola i trencadís d’estil entre modernista i noucentista. Una llàstima no disposar de més informació d’aquesta construcció que ha estat reconvertida en allotjament rural.
Recula novament per l’avinguda U i entra al carrer Set. Resulta curiós el mural, ja mig descolorit, d’un establiment amb la imatge de Darwin sostenint una gerra de cervesa. En aquest mateix carrer pots veure una altra petita mostra de mosaic al coronament d’un habitatge. Les inicials J.O. no ajuden a disposar de més dades, tot i que dedueixo que pot haver estat executat també a principi segle XX.
La casa del bisbe
Després de passar pel davant de l’Ajuntament, entraràs al carrer del Bisbe Torres i Bages que, com he comentat més amunt, és l’única via que no és un nombre. Atura’t davant del Mas Gomà, una bonica masia del segle XVIII on el 1846 nasqué Josep Torres i Bages, qui esdevindria bisbe de Vic i de qui et parlaré més avall. Si tens bona vista, observa el plafó ceràmic amb la imatge de sant Antoni de Pàdua. Veuràs que és com un trencaclosques en el qual s’ha usat peces de, com a mínim, tres procedències diferents.
Uns metres més endavant, a la plaça davant de l’església parroquial, pots veure el seu bust en un monument erigit l’any del centenari del seu naixement. En aquest punt de l’itinerari per les Cabanyes, aprofita per seure al pedrís de la plaça -no hi ha cap banc- per explicar-te una mica d’aquest personatge i també d’un altre igualment cabanyenc.
Dirigents religiosos
Malgrat que durant segles aquest ha estat un país profundament catòlic, la realitat és que han conviscut diverses creences al llarg del temps. Per exemple, aquí s’adoraren entre altres, divinitats romanes, musulmanes, jueves, protestants -altrament dites evangèliques- i, no cal dir-ho, també catòliques. Precisament, dos dels personatges nascuts a les Cabanyes, tenen a veure amb religions cristianes: Josep Torras i Bages -catolicisme- i Benjamí Santacana i Amorós -protestantisme-.
El bisbe
Torras i Bages es llicencià en teologia i ostentà diversos càrrecs en organismes espirituals i intel·lectuals. Fou president de la comissió encarregada de redactar les Bases per a la Constitució Regional Catalana o Bases de Manresa. Publicà nombrosos llibres en català i va ser posat d’exemple com a capdavanter de l’adaptació de l’Església a les noves realitats polítiques i socials. Seu és el lema “Catalunya serà cristiana o no serà“, tot i que veient la realitat actual, no sé pas què dir. De fet, refusà ser arquebisbe de Burgos per tal de no allunyar-se de la seva terra. Finalment, després de fugir dues vegades a França arran de sengles conflictes militars esdevingué bisbe de Vic.
El pastor
Benjamí Santacana i Amorós nasqué seixanta-vuit anys després que Torras i Bages -el 1914– i, tot i que menys conegut, fou igualment un personatge altruista. A Vilafranca es vincularia amb la naixent Església Evangèlica Baptista on exercí com a pastor. Durant la Guerra Civil ingressà al cos de Sanitat de Barcelona fins que el bàndol nacional el feu empresonar i l’envià a un camp de concentració. Acabada la contesa el detingueren perquè oficiava un culte no autoritzat. Des d’aquell moment, els fidels celebraven els cultes d’amagat. El 1955 fundà una llar d’avis i engegà altres obres socials, com les colònies per a infants.
La parròquia
No cal que t’aixequis, perquè aquí mateix tens l’església parroquial de Sant Valentí, edificada el 1912. El bisbe Torres i Bages, veient que l’antiga església s’havia deteriorat molt i la feligresia era cada vegada més nombrosa plantejà la iniciativa d’un nou temple. Per aquest motiu, damunt de la portalada pots veure el seu escut amb lema personal -en llatí- que ve a dir “Confio en el Senyor“. L’edifici és una barreja d’estils antics com el romànic i el gòtic.
Des d’aquí, pren el carrer Trenta-Quatre per anar fins a la primitiva església parroquial de Sant Valentí de les Cabanyes que ja pots veure a la llunyania. Si vas a l’estiu, posa’t un barret, perquè són quatre-cents metres sense cap ombra. Si tens el vehicle a prop, pots aparcar al final del carrer, ja que més enllà no podràs fer-ho, ni tampoc davant de l’edifici.
Per cert, de camí veuràs un plafó informatiu que parla amb tot detall de les termes romanes en general. No poso en dubte que en algun moment hi hagué aquí uns banys, però, on són les restes? No n’he vist cap i el plafó tampoc les esmenta. Això sí, hi ha una fotografia que correspon a les de Caldes de Montbui.
L’inici de tot plegat
Sembla una incongruència acabar aquest itinerari per les Cabanyes precisament on tot va començar, però m’ha semblat interessant deixar l’indret més rellevant pel final.
Al segle XII els hospitalers s’instal·laren aquí i, entre vendes i donacions rebudes, arribaren a tenir un bon patrimoni. Aquesta comanda és una de les més antigues establertes a Catalunya. Tingues en compte que, per tal d’atreure nous pobladors cap a un territori buit, el comte Berenguer Ramon I havia atorgat tot un seguit de privilegis un segle abans. La presència templera servia per consolidar el poblament i alhora, per plantar cara als infidels.
L’orde de Sant Joan de l’Hospital sorgí el 1084 a la ciutat d’Amalfi -a uns seixanta quilòmetres de Nàpols- quan fundaren un hospital -en el sentit d’hospitalitat- per acollir els pelegrins que anaven a Terra Santa. La idea inicial derivà aviat en un cos armat per tal de protegir les persones que volien visitar els llocs sants i havien de passar pels perillosos camins que hi menaven.
L’església que ara pots veure data del segle XIII, tot i que probablement ja n’existia una d’anterior aquí mateix. Amb el temps, la importància adquirida per aquest orde motivà un segle més tard el seu trasllat a Vilafranca, on encara tindria més privilegis. El temple de Sant Valentí, però, restaria com a església parroquial i la feligresia s’hauria de fer càrrec de les despeses de manteniment, ja que no hi residia cap capellà.
Se sap que fins al segle XVIII es conservava, entre altres, una relíquia de sant Valentí. Però, qui fou aquest sant i per què es venera a Catalunya? Anem a veure-ho.
Un sant romàntic
Conegut com a Valentí de Roma, diu la tradició que aquest màrtir del segle III fou un metge que es convertí al cristianisme, arribant a sacerdot. El problema és que casava als militars, cosa totalment prohibida per Claudi II. Aquest emperador considerava que la vida militar i familiar eren tasques incompatibles.
I ja se sap que fer enfadar un alt dirigent és perillós. En aquest cas, detingueren Valentí, el deixaren ben baldat a cops de pedres i bastons i finalment li van tallar el cap, part que encara es conserva en una església de Roma. D’aquí a ser considerat patró d’una de les festes més ensucrades i carrinclones, hi ha un pas.
De totes maneres, sembla que l’església catòlica introduí la veneració de Valentí, de sospitosa veracitat, el mateix dia que se celebrava una celebració pagana romana ben pujada de to. Una llegenda pretén justificar que la festa de Valentí és el catorze de febrer, perquè és el moment en què, diuen, les aus inicien els rituals d’aparellament.
Pel que sembla, al segle X un tal Sal·la, noble fundador del monestir de Sant Benet de Bages, portà des de Roma una part de les suposades relíquies del màrtir. Les seves restes foren venerades en aquell monestir fins al segle XIX, quan es traslladaren a Navarcles, on encara hi són. És possible que algú compartís algun trosset de relíquia amb la parròquia de les Cabanyes. Pensa que els trossets sagrats podien arribar a ser tan petits com una estella o, fins i tot, la pols que queia en tallar la peça.
La fi de tot plegat
A tocar de l’església hi ha el cementiri, edificat a final segle XIX, tal com pots llegir a la porta. A menys que vagis amb visita guiada, probablement el trobaràs tancat. Tanmateix, des de la reixa pots fer-te una idea de com és. Al centre del recinte s’aixeca una gran creu. A la base, damunt d’una calavera pots llegir -en llatí, que tothom ho entén-, una interpretació del segon llibre -apòcrif- dels Macabeus que diu: “Obra santa i pietosa és pregar pels difunts perquè els seus pecats siguin absolts” (2 Mac, 12, 46).
No t’ho perdis!
Malgrat que les guies no en parlen, les Cabanyes té més coses per descobrir. Per exemple, els bonics habitatges, probablement de principi segle XX -noucentista?- que hi ha al carrer Cinc, a la vora de la creu de terme.
Així mateix, i a pocs metres, fixa’t en la reixa d’una finestra amb les inicials de la persona propietària. L’interès rau en els elements fets amb ferro que representen estris de perruqueria. Hi ha altres reixes pels carrers, però aquesta és certament original.
De tant en tant, aixeca la vista, ja que, malgrat que hi ha ben poques cases que en tenen, pots veure algun coronament interessant.
I fins aquí aquest itinerari per les Cabanyes.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Les Cabanyes: lescabanyes.cat – wikiwand.com
- Josep Torras i Bages: enciclopedia.cat
- Benjamí Santacana: ca.wikipedia.org
- La festa de sant Valentí: una tradició catalana?, per Tània Alaix
- Cèsar Martinell: coac.net
- Celles Cooperatiu: invarquit.cultura.gencat.cat
- Cal Florit: invarquit.cultura.gencat.cat
- Església parroquial de Sant Valentí: bisbatsantfeliu.cat
- La documentació històrica sobre l’església de Sant Valentí de les Cabanyes, per Anna Castellano i Joan Salvadó
Ostres!!!, no m’havia fixat!
Sí! És ben curiós!