El museu del castell cartoixa de Vallparadís de Terrassa (Vallès Occidental).
La passió pel col·leccionisme és més antiga que la botifarra terregada. Se sap que al segle IV abans de la nostra era, el palau que Nabucodonosor II tenia a Babilònia contenia un gabinet de meravelles format per botins de guerra. Més tard, els temples grecs exposaven obres d’art que rebien el nom de mouseion, en al·lusió a les muses, les protectores de les arts. Tanmateix, foren els personatges romans més rellevants qui començaren a formar col·leccions privades. A partir del segle XVI apareixen els museus de reproduccions artístiques que donaran pas a la idea actual que tenim d’aquestes institucions.
Exposar per aprendre
Al segle XIX comencen a sorgir els primers museus contemporanis, com el de Terrassa. En aquest cas, fou una iniciativa del director del Real Colegio Tarrasense per tal de mostrar objectes relacionats amb la història natural, la física i la química. El 1891, una sala de l’Ateneu Terrassenc s’utilitzava per conservar material patrimonial, gràcies a la intervenció de l’historiador, advocat i polític Josep Soler i Palet. Un any després, Soler reclamava al Consistori un espai on instal·lar un museu arqueològic. El 1904 s’annexiona a Terrassa el municipi de Sant Pere i aquelles esglésies esdevenen una prioritat i s’accelera la creació d’una Junta Municipal de Museus.
A continuació, esclata la Guerra Civil i els edificis religiosos surten ben mal parats. Anys després s’adquireix el castell cartoixa de Vallparadís que el 1969 acolliria el museu el qual avui dia només pot exposar una quarta part -jo diria que menys i tot- del fons adquirit.
Col·leccionant història
El castell cartoixa de Vallparadís és més aviat una recreació una mica artificial que fa bonic allà on és tot i que, siguem sincers, amb un interès poc destacable -per mi, és clar-. Quan visites l’interior et trobes amb una exposició de variats objectes d’allò més interessants que fan un breu recorregut per la història de Terrassa. Començant per aquells temps que ningú recorda, fins a un passat tan recent que encara fa mal de recordar, vas veient obres d’art, estris que feien servir els nostres avis, objectes dels jaciments, fotografies i documents entre altres.
Sense un ordre prou clar, la visita continua per les estances de la primera planta on hi ha curiosos objectes de la vida quotidiana que més d’una persona encara deu conservar en el record. Quan finalitzes el recorregut i tornes a l’entrada, et quedes amb ganes de més. Preguntes a algú, “on és el Museu de Terrassa?“. I la resposta et deixa com una d’aquelles pedres que acabes de veure: “És això“.
Qui oblida el passat, oblida si mateix
Terrassa té una història que no te l’acabes, i això és el museu? Han pogut fer al costat mateix el superb Museu Tèxtil, però la història de Terrassa es despatxa en quatre sales muntades amb més bona voluntat que no pas interès? Si fins i tot a la ciutat hi ha un Museu del Còmic!
Certament, a més del castell cartoixa de Vallparadís, dins del concepte Museus de Terrassa s’aixopluguen diverses instal·lacions amb entitat pròpia. En primer lloc, tens la Casa Alegre de Sagrera, una impressionant mansió on pots veure com vivia una família burgesa del segle XIX. A continuació, la Seu d’Ègara és un indret amb una història que es remunta al neolític i que al segle IV fou seu del bisbat amb un gran complex episcopal. Seguidament, pots visitar la Torre del Palau documentada al segle XII, al costat de la Casa Geis on, amb uns continguts més aviat discrets, hi ha el Centre d’Interpretació de la vila medieval de Terrassa. Finalment, hi ha el claustre de Sant Francesc amb uns plafons ceràmics barrocs que són una joia. I aquí s’acaba tot.
Museïtzació arcaica
Sí, hi ha moltes seus i molt per visitar. Però, amb continguts realment rellevants pel que fa a la història de la ciutat, doncs, què vols que et digui? Admeto que les peces exposades al castell cartoixa de Vallparadís són interessants i ben triades, malgrat que algunes d’elles són reproduccions fetes amb guix i desmereixen dins del conjunt. Un altre tema és la manera de mostrar-les, que sembla més antic que algunes obres exposades. És com si les noves tecnologies encara no hagin arribat aquí. També cal preguntar-se si un espai tan complicat, amb columnes, parets de pedra, escales i espais oberts -on algunes obres estan sense protecció-, és el més idoni per un museu d’aquesta mena.
Al que és passat, l’oblit
On es conserven les troballes fetes als nombrosos jaciments arqueològics dins i fora de la ciutat? No tenen prou interès per merèixer ser exposats? O potser no hi ha espai? Per exemple, on pots visitar les importants restes fòssils d’animals salvatges trobades al jaciment de Cal Guardiola que, mira tu per on, és a la vora del castell cartoixa de Vallparadís? Doncs, encara que sembli una presa de pèl, hauràs d’anar a l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont. A Sabadell!
Quan finalitzes l’erràtic recorregut per aquests espais -amb una evident manca de senyalística-, et preguntes si el que has visitat és un museu d’història, arqueologia o etnologia. Perquè, de veritat, que no queda clar. Seria desitjable una mica d’inversió i un local adient o bé un replantejament integral de les instal·lacions. Perquè la col·lecció etnològica és prou interessant per tenir entitat pròpia.
Però la secció arqueològica fa llufa. S’entén quan t’assabentes que una gran quantitat de materials resten als magatzems del Museu de Terrassa, com la magnífica col·lecció de rajoles, la de pintura, la d’art medieval o la dels pots de farmàcia, entre moltes altres. Val a dir que, de tant en tant, el museu organitza interessants exposicions monogràfiques. Però, un cop acabada la mostra, ja no tens l’oportunitat de tornar a veure les peces exposades.
Portar el passat al present
Potser ja va sent hora de posar fil a l’agulla i invertir en cultura. No hi ha cap nau a Terrassa que es pugui remodelar per encabir aquestes col·leccions que són les que donen sentit a un museu? Es pot fer de bell nou un museu pensant en el segle XXI? Sé que les comparacions són odioses, però només cal veure les infraestructures museogràfiques que té Girona amb la meitat de població que Terrassa. O Vic, amb només una quarta part d’habitants. Aquí ho deixo.
I recorda, només estic expressant la meva opinió com a foraster que visita la ciutat i veu el que veu. N’estic segur que les coses són més complexes, però això és el que percebo. I mira que poc puc parlar, ja que al poble on visc fa més de vint anys que el museu és tancat a l’espera de què algú es decideixi tornar-lo a obrir o fer-ne un de nou.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer de Salmerón s/n. Terrassa
Saber més
- Catàlegs del Museu de Terrassa: terrassa.cat
- Història del Museu de Terrassa: terrassa.cat
- Castell cartoixa de Vallparadís: terrassa.cat
Curós i precís, com d’habitut. Respectuosament punyent i, als meus ulls, brillant, com sempre!
Moltes gràcies pel teu comentari! La veritat és que quan em deixo anar puc ser perillós ;-D